A la Nova York de principis del segle XX, la borsa construeix grans fortunes. N’és un exemple Benjamin Rask, un financer misteriós que sembla tenir una capacitat fora de sèrie per manipular el mercat de valors nord-americà i treure’n profit. Fortuna (Periscopi en català, Anagrama en castellà), la nova novel·la de l’escriptor argentí Hernán Díaz (Buenos Aires, 1973) ens obre una porta a la seva vida, plena d’ombres, amb un trencaclosques d’informacions i veus narratives que el lector ha d’anar encaixant per construir una veritat pròpia.
El funcionament del capitalisme borsari, les fortunes descomunals i el Crack del 29 són el decorat d’un llibre que mostra aquest univers amb la seva complexitat, resistint-se a veure’s enlluernat per l’abundància
El funcionament del capitalisme borsari, les fortunes descomunals i el Crack del 29 són el decorat d’un llibre que mostra aquest univers amb la seva complexitat, resistint-se a veure’s enlluernat per l’abundància. I que, entre manuscrits i versions de la mateixa història, deixa una reflexió magistral sobre la capacitat del poder per comprar una veritat incestuosa, que convingui als seus interessos. Fortuna és un molt més que digne exemple de l’abast de la ‘gran novel·la americana’, que podrem experimentar més enllà del paper: HBO ha anunciat que adaptarà la novel·la, que sona com a ferma candidata al Pulitzer, en forma de sèrie amb l’actriu Kate Winslet com a protagonista. Parlem amb l’autor de les crisis recurrents del capitalisme, de l’empresari com a ‘home del Renaixement’ i de per què no li agrada El gran Gatsby d’Scott Fitzgerald.
Què et fascina de l’univers de la borsa i del funcionament del capitalisme?
M’interessava escriure sobre els diners i sobre una riquesa descomunal. El que més em fascinava eren les riqueses que no estan recolzades en béns materials o serveis concrets sinó que, per citar el llibre, són el resultat de genealogies incestuoses del capital. M’interessava també l’altíssim grau d’abstracció que té aquest tipus de capital en contraposició a fortunes que estan basades en la producció de béns tangibles.
El que més em fascinava eren les riqueses que no estan recolzades en béns materials o serveis concrets sinó que, per citar el llibre, són el resultat de genealogies incestuoses del capital
Vas decidir situar l’acció a la dècada dels 20 als Estats Units. Per què?
Per dos motius. El primer: creia que aquest llibre no podia passar avui, en el present. Això hagués implicat que tothom estigués amb el telèfon i l’ordinador sense parar i això resultava molt depriment. No he llegit una novel·la on apareguin e-mails i missatges de text inclosos d’una manera satisfactòria. La segona raó és que em resulten molt interessants els moments altament icònics de la història de qualsevol país, dels que tots tenim preconcepcions molt arraigades. Per a mi, com a novel·lista, és molt productiu jugar amb aquestes convencions; fer que els lectors les subscriguin i després, en algun moment del relat, subvertir-les. Aquest moment, la dècada dels 20 i la depressió dels 30, és molt representatiu de la història dels EUA.
L’acció se situa en aquell moment, però sembla que la novel·la traci constantment paral·lelismes amb les crisis més recents del capitalisme.
No tenia la intenció de fer un comentari sobre la realitat contemporània dels Estats Units. El que sí que passa és que aquestes crisis bancàries, financeres o borsàries, no són accidentals. No vull dir que siguin premeditades, però sí que són estructurals. Si sembla que hi ha ressonàncies és perquè les hi ha en la realitat, no perquè el llibre sigui una metàfora del 2008. El sistema està construït d’una manera que és impossible que no hi hagi crisi periòdiques d’aquest naturalesa. En un moment de la novel·la, un dels narradors ofereix una llista de les crisis econòmiques als EUA des de finals de la guerra civil fins als anys trenta. I jo mateix em vaig sorprendre que fossin tant periòdiques i consistents.
El sistema està construït d’una manera que és impossible que no hi hagi crisi periòdiques d’aquest naturalesa
Hi havia també la intenció de mostrar el funcionament del sistema des de diferents perspectives? Des de la base a la cúspide?
M’interessava que hi hagués la mirada no només d’aquells que estan en el poder sinó també d’aquells que s’hi oposen. I em sembla que, en el primer grup, en tot el món i en qualsevol moment de la història, qui ha quedat exclòs de les esferes de poder han estat les dones. Sempre. I encara avui la indústria financera és predominantment masculina. Si pensem que qualsevol poder polític està basat en un poder econòmic, que jo n’estic convençut, no és sorprenent arribar a la conclusió que aquesta és una manera més de suprimir i oprimir les dones. Aquesta oclusió, deliberada i programàtica, va passar a ser el centre de la novel·la.
“El mercat sempre té raó. Els que intenten controlar-lo no l'entenen”. Diu el personatge del financer Benjamin Rask.
Aquesta és una idea que ve del liberalisme clàssic, d’Adam Smith cap endavant. És aquesta idea que els mercats es regulen per si sols i que qualsevol forma d’intervenció és un sacrilegi i perniciosa. Jo crec que això és fals i que la història ho demostra, no és una matèria opinable, sinó un fet verificable. Si l’Estat té una funció, més enllà de garantir la seguretat pública, seria la d’assegurar-se que la desigualtat, que sempre serà inherent a qualsevol societat, sigui el menys dolorosa i letal possible.
Si pensem que qualsevol poder polític està basat en un poder econòmic, no és sorprenent arribar a la conclusió que aquesta és una manera més de suprimir i oprimir les dones
Hi ha la intenció de provocar o dibuixar un conflicte ideològic dins de les pàgines del llibre sobre el mercat i del capitalisme? O és una simple exposició?
És una novel·la sense un narrador extern. No hi ha un narrador en tercera persona que carregui amb l’autoritat moral o ideològica. És una estructura coral i polifònica en què les veus coexisteixen i el lector ha de trobar la manera de reconciliar-les o de trobar el sentit que sorgeix de la seva convergència.
Una altra de les idees que apareix al llibre és el de l’home de negocis com a veritable ‘home del Renaixement’. Recorda molt a certes figures de multimilionaris contemporanis com Elon Musk, que ens donen lliçons de tot.
Amb una gran fortuna ve un gran sentit d’omnipotència. Pensem que per tenir molts diners algú té un gran enteniment d’absolutament tot. Això en part deriva del que es discuteix a la novel·la, que els diners són una espècie de possibilitat pura. En conseqüència, si algú és descomunalment ric, té una accés potencial a tot. Òbviament no hi ha una transitivitat absoluta: el fet que tinguis accés no vol dir que hi hagis accedit, o que tinguis coneixement sobre allò a què podries accedir. Però per altra banda, la idea de l’home del Renaixement té alguna cosa tristament certa: els diners són el comú denominador entre totes les activitats humanes en la civilització. No dic que sigui l’únic o el més important, però sí que em sembla que és total. Totes les nostres activitats estan mediades en algun moment pels diners. Aquesta és una noció bastant terrorífica.
Totes les nostres activitats estan mediades en algun moment pels diners. Aquesta és una noció bastant terrorífica
Fortuna també tracta la relació entre el poder i la veritat per il·lustrar com, des d’una posició de poder, es pot construir una veritat interessada.
El llibre particular planteja de forma molt oberta la idea que el poder es defineix com la habilitat d’imposar un relat als altres. O de corregir la realitat, de rectificar-la i emmotllar-la. Això ho veiem de forma molt patent en la nostra societat avui, com la realitat sembla que estigui a la venda al millor postor. És crucial, en la novel·la, l’exploració de la frontera, qüestionable i esmunyedissa, entre la realitat i la ficció. I en quina mesura la veritat i la ficció són efectes retòrics més que discursos que es defineixen pel seu ancoratge al món.
Hi ha la voluntat de posar al lector en una posició en què ha d’escollir què és la veritat.
La meva esperança és que el lector prengui un paper summament actiu. En aquest llibre el lector és una espècie de detectiu textual que ha de decidir com els relats van encaixant. Algunes peces no acaben d’encaixar mai i això també és totalment intencional perquè crec que reflecteix la manera en què vivim les nostres vides diàries.
En aquest llibre el lector és una espècie de detectiu textual que ha de decidir com els relats van encaixant
El conflicte del saber i la veritat en relació al lector, el construeixes amb unes referències particulars?
No estic afiliat a cap grup, club, màfia o corrent literària. No tinc cap carnet de cap societat. No m’interessa identificar-me amb cap corrent, tot i que és clar tinc dotzenes d’influències literàries. Crec que la primera part del llibre té a veure amb la literatura nord-americana de finals del segle XIX, que per mi és molt important, i hi ha un recorregut cap al final que també hi ha el modernisme anglès i nord-americà. Crec ferventment que la literatura s’escriu amb literatura, que tot el que escric està ple de referències.
Precisament Benjamin Rask, aquesta figura increïblement rica i a la vegada misteriosa, fa pensar inevitablement en El gran Gatsby.
Tinc una relació complicada amb aquest llibre, no m’agrada en particular. Mentre escrivia Fortuna vaig pensar en Gatsby gairebé com allò que volia evitar a tota costa. El gran Gatsby es una novel·la que es planteja com una espècie de crítica a l’excés i la decadència del capitalisme, però que acaba absolutament fascinada per aquest món. Per a mi era molt important no acabar enlluernat per l’objecte que intento criticar, que és una cosa que veig en moltes novel·les que tracten amb el món de les riqueses estratosfèriques. Respecte el caràcter discret de Rask... Hi ha molta gent que calla per ocultar que no té res a dir.
És difícil, doncs, no sentir-se atret pel món de les gran fortunes i de poder.
Molt difícil. I crec que és alguna cosa que ens passa a tots quan estem en presència d’algú més afluent que nosaltres. Hi ha alguna cosa en el nostre comportament que canvia. És trist però passa. I això es pot extrapolar a la nostra societat en general. M’avergonyeixo que em passi a mi mateix, però no ho nego. És més, hi ha aquella famosa frase d’Scott Fitzgerald sobre Gatsby que diu: “els rics no són com nosaltres, són diferents”. I jo la invertiria: nosaltres som diferents quan estem al voltant dels rics.
Els diners són una espècie de possibilitat pura
Com va ser el procés de documentació del llibre? Et va servir per entendre millor el funcionament del sistema financer?
La investigació em va portar a llegir textos primaris de l’època: premsa financera, tractats, informes al Senat... Vaig haver d’educar-me de forma molt profunda i ràpida. Va ser un procés ardu, però ara entenc millor com funciona el món borsari. I també entenc que hi ha certa ofuscació i obscuritat retòrica sobre els diners que és totalment intencional; que és allà perquè la gent que no pertany a la indústria deixi de prestar atenció o senti que és quelcom que excedeix el seu enteniment, cosa que és falsa. Es tracta d’una qüestió de poder.
HBO ha comprat els drets de Fortuna per a fer-ne una sèrie, amb Kate Winslet de protagonista. Participaràs en el guió del projecte?
Va ser una decisió difícil. Ells volien que escrivís el guió i això em va temptar perquè hi ha un gran equip involucrat, però em va semblar deshonest seguir habitant aquest món i aquest projecte després d’haver estat habitant-lo durant cinc anys. Finalment vaig decidir dir que no, però sóc un dels productors, així que sí que estaré molt vincular al projecte. No hi ha data d’estrena, perquè està sent escrit. La meva il·lusió és que el rodatge comenci a finals d’aquest any.