Hi ha un moment, cap a la mitja hora d'aquesta quarta entrega, que avui arriba a les sales de cinema, de les aventures del Capità Amèrica, que, enmig de l'atonia general i probablement sense pretendre res més que omplir silencis, posa el dit a la nafra: “Tu no ets Steve Rogers”, diu el president Thaddeus Ross al pobre Sam Wilson, hereu de l'escut, i del nom, de l'icònic superheroi després de la seva decisió al final de la fabulosa Avengers: Endgame. “Tu no ets Steve Rogers”, li diuen a Wilson. Tampoc el voluntariós Anthony Mackie és Chris Evans. Ni aquesta Fase 5 (de la que només la simpatiquíssima i transgressora Deadpool & Lobezno se salvaria de cremar a la foguera de Sant Joan) li arriba a la sola de les sabates als millors títols de l'Univers Cinematogràfic de Marvel. Veient la decadència imparable de les pel·lícules i sèries de la marca, costava confiar que aquest Brave New World aixequés el vol. I, ras i curt, cap sorpresa, no ha passat.
Veient la decadència imparable de les pel·lícules i sèries de la marca, costava confiar que aquest Brave New World aixequés el vol. I, ras i curt, cap sorpresa, no ha passat
Fa tota la sensació que haurem d'esperar al retorn dels germans Russo i l'encara llunyana estrena de Doomsday i Secret Wars, les planejades noves entregues d'Avengers que obriran (juntament amb The Fantastic Four: First Steps) la Fase 6, per acabar de decidir si la fórmula s'ha esgotat definitivament o si encara hi ha lloc per a l'esperança. Fins llavors, tot sembla un farcit insípid, pura transició. També aquesta pel·lícula, que, d'entrada, oferia l'al·licient d'un fitxatge que, en un altre moment de la història, aplaudiríem amb les orelles: Harrison Ford, aka Han Solo, aka Indiana Jones, mite etern, llegenda viva, s'apunta a una festa que no el mereix com a convidat. Recollint el testimoni del traspassat William Hurt, Ford interpreta l'antic general i ara president Thaddeus Thunderbolt Ross.
Harrison Ford, aka Han Solo, aka Indiana Jones, mite etern, llegenda viva, s'apunta a una festa que no el mereix com a convidat
L'argument de Capitán América. Brave New World no té, en realitat, gaire volada pròpia. Connectant amb els successos ocorreguts a la sèrie Falcon y el Soldado de Invierno, per un costat, i Eternos, per l'altre, la pel·lícula ens presenta el mandatari nord-americà a punt de signar un acord amb les principals potències del món (que segons els experts marvelites en política internacional serien França, Índia i Japó) per tal de democratitzar la troballa d'una font d'adamantium al bell mig de l'Oceà Índic. Els coneixedors dels còmics originals sabreu perfectament que aquest és l'estrany metall de l'esquelet i les urpes de Lobezno. No confondre l'adamantium amb el vibranium, material de què està fet el cos d'Ultron, les urpes de la Pantera Negra i, tancant el cercle, l'escut del Capità Amèrica. Fins aquí la lliçó de química d'avui.
El missatger de la por i Harrison Hulk
Parlàvem d'un tractat a punt de signatura, que s'uneix a una proposta inesperada: el president Ross demana al Capi Wilson que l'ajudi a reorganitzar els Avengers. I és en aquest punt on explota una estranya conspiració, que la memòria cinèfila trobarà curiosament similar a la de la fabulosa El mensajero del miedo (en versió John Frankenheimer o en versió Jonathan Demme, vosaltres trieu). Cap originalitat en la suposada singularitat d'una trama que, més enllà, afegeix un grapat de desmenjades escenes d'acció i una transformació que la campanya de màrqueting i l'abús d'inputs han impedit que provoqués la sorpresa de ningú. Sense categoria d'espòiler, veure Harrison Ford multiplicant el seu cos fins a convertir-se en un Hulk Vermell té el mateix impacte que el fitxatge de Vitor Roque a la davantera del Barça.
Sense categoria d'espòiler, veure Harrison Ford multiplicant el seu cos fins a convertir-se en un Hulk Vermell té el mateix impacte que el fitxatge de Vitor Roque a la davantera del Barça
Sobre el paper, podria ser una bona idea l'intent de fusionar els thrillers conspiranoics de caràcter polític dels anys 70 amb el cinema de superherois que coneixem. Si recordem l'estupenda Capitán América: El Primer Vengador, la barreja de gèneres (en aquest cas amb el cinema d'espies) funcionava com un rellotge. El problema és que, aquí, a ningú no sembla importar-li gens ni mica articular un guió amb enginy, que trobi una identitat pròpia després de surfejar els obligats lligams argumentals amb les incomptables produccions anteriors de Marvel. Sense cap ambició estilística ni narrativa, tot plegat resulta farragós, rígid i dispers. La gratuïta introducció de Hulk Vermell té una escassa incidència real en la trama, i el clímax, amb l'enfrontament (que tots els cartells del film s'han encarregat de destapar) entre el Capi i el nou, gegantí i musculat monstre, té l'emoció d'un plat de verdura bullida i sense sal.
El problema és que, aquí, a ningú no sembla importar-li gens ni mica articular un guió amb enginy, que trobi una identitat pròpia després de surfejar els obligats lligams argumentals amb les incomptables produccions anteriors de Marvel
Més enllà dels severs inconvenients d'un guió que s'oblida completament del sentit de l'humor característic dels films Marvel, l'altre gran problema de Capitán América. Brave New World és el nul carisma dels seus protagonistes: Anthony Mackie i Danny Ramirez, el nou Falcon, viuen a anys llum dels Evans, Downey Jr., Ruffalo o Johansson. Giancarlo Giannini i Tim Blake Nelson, els desaprofitadíssims dolents, es passegen per la pel·lícula com qui passa per davant d'una porta oberta, hi veu llum i s'hi llença sense preguntar. I Harrison Ford, que de carisma va sobrat, es berena sense cap esforç tot aquell que comparteix escena amb ell, però és més que probable que només recordi aquesta feina pels zeros del seu xec.
Aquesta no és la pitjor de les produccions de la casa mare. Més aviat peca d'insubstancial, d'anodina, de poca cosa
Però compte, perquè les hores baixes, baixíssimes, de Marvel, i crítiques com la que esteu llegint, li poden jugar a favor a Brave New World, per allò de les expectatives. Són tan sota terra que ves a saber. Certament, aquesta no és la pitjor de les produccions de la casa mare. Més aviat peca d'insubstancial, d'anodina, de poca cosa. Ens n'oblidarem, gràcies al cel, un quart d'hora després de veure una escena postcrèdits que tampoc aporta res en absolut. La travessia pel desert continua.