El 9 de març de 1966, fa cinquanta anys, la policia interrompia una assemblea del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona que es celebrava al convent dels Caputxins de Sarrià. Els estudiants van optar per tancar-se al convent i la tancada, la Caputxinada, va convertir-se en un acte emblemàtic de l'oposició antifranquista. En el cinquantenari d'aquells fets, s'ha obert un nou debat sobre la transició.
Els franquistes no es van suïcidar
En certes ocasions s'ha volgut vendre la transició com un pacte d'elits. Uns polítics reformistes procedents del franquisme que van negociarn amb els representants de les forces socials i que, conscients que el seu temps s'acabava, van renunciar al poder i van cedir a les demandes dels opositors. Suárez i Fraga haurien estat herois capaços de captar cap on bufava el vent i de girar el rumb d'Espanya. Aquesta lectura menysté completament els moviments ciutadans i el seu protagonisme en la lluita antifranquista. En el 50 aniversari de la Caputxinada es reivindica el paper de l'oposició al franquisme en la fi del règim. "Va ser un graó més en una llarga lluita, amb la que es va aconseguir que el franquisme no continués després de la mort de Franco", recorda l'historiador Miquel Izard.
Del sindicat a la convocatòria de l'assemblea
El març de 1966 feia més d'un any que grups d'estudiants organitzaven un sindicat per oposar-se a l'oficialista Sindicato de Estudiantes Universitarios (SEU). Van constituir el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) a partir de la constitució de juntes de delegats a totes les facultats. Al darrera d'aquesta entitat hi havia el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) que havia donat la consigna d'anar fent-se present a totes les institucions on fos possible (i d'aquí, per exemple, la creació de les Comissions Obreres). El SDEUB va decidir preparar una assemblea fundacional per al dia 9 de març, que va ser convocada obertament, però per evitar que la policia l'avortés, van amagar fins al darrer moment el lloc de trobada. Aquest no era altre que el convent dels caputxins de Sarrià. Els membres de la comunitat, a diferència d'altres grups de religiosos, havien decidit acollir a l'oposició al règim.
"Ens van tancar"
L'organització va ser molt bona i la policia va tenir notícia del lloc de la trobada quan ja s'havia iniciat l'acte. Quan la policia va arribar al lloc, s'hi concentraven més de 450 persones. Les forces de seguretat els van comminar a abandonar el lloc, tot identificant-se. Els estudiants van decidir no sortir si havien de mostrar la seva documentació, per evitar represàlies, i els caputxins van decidir acollir-los, considerant-los com hostes del convent. "No ens vam tancar, ens van tancar", comentava després el filòsof Fernández Buey, una de les ànimes dels fets. Els intel·lectuals presents es van solidaritzar amb els estudiants i es van quedar.
La tancada
La policia d'immediat va rodejar el convent i només deixava entrar i sortir als membres de la comunitat caputxina. Els estudiants ràpidament van organitzar cursos, activitats i conferències, aprofitant l'alt nombre d'intel·lectuals presents. i van aprovar un manifest, molt avançat, que havia elaborat el filòsof Manuel Sacristán. Però hi havia problemes, ja que el convent no estava preparat per acollir tanta gent. No hi havia llits, ni espais per descansar. Fins i tot faltava el menjar. En bona part els retinguts van sobreviure gràcies als entrepans que els seus simpatitzants els llançaven des del Liceu Francès, colindant amb el convent dels caputxins. Però la tancada va generar una gran solidaritat: de seguida molts periodistes estrangers van arribar a Barcelona atrets per la història i van divulgar internacionalment els fets.
Obligats a sortir
Els caputxins, amb l'ajuda del bisbat, van intentar mediar amb les autoritats perquè es permetés la sortida dels presents sense identificar-se. Però les gestions del pare Botam, superior dels caputxins, no van tenir èxit. El dia 11, en un consell de ministres, el mateix Franco va ordenar que es buidés d'immediat el convent i que es reprimís als assistents. La policia va intervenir d'immediat i va identificar a tots els assistents (a excepció de les dones, una minoria). Això suposava una vulneració del Concordat signat amb el Vaticà el 1953, i que establia que la policia no podia actuar en centres catòlics sense la preceptiva autorització eclesiàstica.
Repressió severa
D'immediat es va començar a repressaliar els assistents. Molts dels presents van rebre fortes multes. Alguns estudiants van ser expulsats de la universitat. El SDEUB va ser prohibit. I molts professors que havien participat en la tancada o s'havien solidaritzat amb els tancats van ser expulsats de la universitat. Alguns fins i tot van ser jutjats pel Tribunal d'Ordre Públic. Però les detencions i els processos van generar una onada de solidaritat. A París es va organitzar una subhasta d'obres d'art, cedides per destacats artistes, amb la que es va aconseguir reunir els més de dos milions de pessetes exigits pels tribunals. Fins i tot van sobrar diners.
La reacció
La detenció i persecució de centenars de persones va despertar una onada de solidaritat. Per primera vegada, després de la guerra civil, comunistes, socialistes, nacionalistes i democristians es van reunir per ajudar als detinguts. Es va crear la Taula Rodona de Forces Polítiques, que va ajudar a crear contactes entre les forces d'oposició i a articular una resposta comuna al règim. Això seria la base per a la creació, el 1971, de l'Assemblea de Catalunya, una de les plataformes més eficaces de lluita contra el franquisme. I, mentrestant, el SEU perdria definitivament la seva hegemonia a la universitat: les facultats acabarien convertint-se en un dels feus de l'oposició al règim.
Hi eren tots
Entre els estudiants assistents hi havien alguns que posteriorment destacarien en el món de la política, de les arts... Amb perfils ben diferents: des de Montserrat Roig fins al conseller Mas-Collell. Entre els professors presents hi havia els futurs polítics socialistes Raimon Obiols i Ernest Lluch, el futur editor Xavier Folch, els historiadors Miquel Izard i Antoni Jutglar, el polític comunista Jordi Solé Tura, el geògraf José María Vidal Villa i, sobretot, el filòsof Manuel Sacristán, ànima del manifest i de tota la trobada. Entre els convidats hi havia intel·lectuals de primera línia: Antoni Tàpies, Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, José Agustín Goytisolo, Agustín García Calvo, Jordi Rubió i Balaguer... I fins i tot set periodistes, entre els quals Lluís Permanyer i Josep Maria Cadena.
Miquel Izard, un testimoni
Miquel Izard el 1966 treballava a la Universitat de Barcelona com a professor no-numerari (la categoria més baixa del professorat). Pertanyia al PSUC i la seva cèl·lula va decidir enviar un representant a l'assemblea: li va tocar a ell a les sorts. En recordar els fets, destaca la gran organització dels estudiants. Ell va patir durament les conseqüències de la repressió: va ser expulsat de la universitat i va rebre una multa duríssima (que va ser pagada amb els fons de la subhasta). Molts dels seus companys van travessar gravíssims problemes, personals i econòmics, per les expulsions. El seu cas és especial: "A mi, em van fer el favor de la meva vida. Me'n vaig anar a Venezuela, em vaig tornar americanista i vaig començar a pensar el món d'una altra manera".
El 95 % dels que érem allà somniàvem en una democràcia igualitària, i això no ho hem aconseguit
Izard, victòria parcial
Miquel Izard destaca que la Caputxinada va ser un èxit perquè va ajudar decisivament en la lluita contra el franquisme, tot i que creu que no hi ha paral·lelismes amb el procés sobiranista; aclareix que "la majoria dels que estàvem als caputxins no somniàvem en una Catalunya separada sinó en una Espanya més lliure". Malgrat tot, no es mostra completament satisfet, creu que "El 95 % dels que érem allà somniàvem en una democràcia igualitària, i això no ho hem aconseguit". Creu que el franquisme, no s'ha acabat, sinó que els pactes de la transició, potser inevitables, van fer que el franquisme sobrevisqués per via parlamentària (i posa l'exemple dels titellaires recentment detinguts o la incapacitat del govern de Rajoy per acabar amb el problema basc). Va més enllà: "El problema no són els quaranta anys de franquisme, sinó els 500 anys des dels Reis Catòlics... Cal replantejar el paper de l'església, dels militars, de l'oligarquia..."
La reforma universitària pendent
En un repàs al manifest de la Caputxinada es mostra ben crític amb l'evolució de la universitat. Fa poc temps que es va jubilar, però es mostra disgustat pels rumbs que pren la universitat espanyola. El manifest denunciava la precarietat dels professors, però en els darrers anys la precarietat ha crescut encara més. El manifest criticava la formació tecnocràtica, però el Pla de Bolònia no fa sinó reforçar l'ensenyament tecnocràtic. I el 1966 es reclamava una universitat que no exclogués per motius econòmics, però cada cop els estudis són més car i hi ha molta gent que no pot accedir a ells...