Una ciutat que es desfà constantment, que mai acaba de definir-se amb una imatge clara i concisa; així és com l’artista David Bestué (Barcelona, 1980) veu Barcelona. Fins al 22 d’octubre comparteix aquesta mirada amb el públic a través de l’exposició Ciutat de sorra a la Fabra i Coats: Fàbrica de Creació i Centre d’Art Contemporani de Sant Andreu.
Una ciutat mai satisfeta amb el que té
La mostra, comissariada per Marta Sesé, ocupa tres plantes de l’edifici, cada una correspon a una temporalitat diferent: passat, present i futur. D’entrada, Bestué mostra una Barcelona que mai queda satisfeta amb el que té. Un exemple ben clar és l’exhibició d’una estructura de formigó i un banc de ferro del Camp Olímpic de Tir amb Arc, dissenyats per Enric Miralles i Carme Pinós. Ambdós construïts amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992. Actualment, una part de l’estructura roman desmuntada en un solar ubicat sota la Ronda de Dalt. Aquesta mateixa estructura de formigó la podem veure fotografiada a la segona planta. Llavors encara formava part del Camp Olímpic de Tir amb Arc, però l’edifici ja havia patit actes vandàlics. En aquesta planta, Bestué projecta titulars de La Vanguardia publicats entre el 1979 i el 2011, que recullen la degradació de la ciutat amb fets com ara la pujada de preus dels lloguers o l’auge del turisme. Se centra en aquests anys perquè és la primera vegada que la ciutat és governada per un Ajuntament del PSC escollit democràticament. La projecció inclou una cançó d’Hidrogenesse composta expressament per a la mostra. A partir d’una melodia alegre i simpàtica, la lletra juga el paper contrari, tot remarcant que la realitat actual de la ciutat no ha canviat massa des de llavors.
Barcelona: una ciutat que es desfà constantment / Foto: David Bestué
Així és com va calant el missatge enutjós de Bestué, però arribats a la darrera sala tot plegat agafa un ritme més amable. Planta una llavor d’esperança i optimisme a partir d’unes escultures realitzades amb materials com pètals de rosella, gessamí i blauet. Inclús esculpeix formes del cos humà que adopten un aspecte sexual, el qual remet a l’hedonisme. Moltes d’aquestes escultures estan fetes amb paper de diari triturat, una tècnica característica de la producció de Bestué, que ja descobrim a la planta baixa de la mostra. Així doncs, es tracta d’una exposició de recorregut ascendent, en el doble sentit de la paraula. L’artista barceloní té tots els detalls en compte, tot i això, a falta de cartel·les, és important acompanyar la visita amb la guia que ofereix el centre. Aquesta conté una breu explicació d’alguna obra, marca el recorregut i no permet que et passi cap obra per alt, com pot succeir amb Peres de sucre (2022), que si et descuides, no les veus, ja que estan penjades al sostre. Per Bestué, el poeta Juan Ramón Jiménez (1881 - 1958) ha estat un referent clau en la creació d’aquest projecte, pel fet que reflexiona profundament sobre el verb recordar. Bestué, inclús quan llença el missatge esperançador al final de l’exposició, hi intercala unes imatges del passat que han marcat la història i la política de la ciutat comtal. Suposo que ho recalca per no ensopegar-nos amb la mateixa pedra, una tasca gairebé impossible per l’ésser humà.