L'indie pop millennial es diu Cariño. Relleu generacional de noms com Los Fresones Rebeldes, Nososträsh o La Casa Azul, es van formar l'estiu del 2017 després de donar-se un match a Tinder. Ens van captivar amb el seu disc de debut, Movidas (Elefant Recordss, 2018), i ens hem acabat de pillar d'elles amb l'EP X si me dejas en visto (Sonido Muchacho, 2020). Melodies enganxifoses com el xiclet i lletres entre el melodramatisme i la ironia corrosiva sobre l'amor en temps de xarxes socials, ahir van actuar al cicle Les Nits del Fòrum. Visita a Barcelona d'un dels grups del moment que vam aprofitar per parlar amb Alicia Ros, cantant i baixista d'aquest trio madrileny que completen María Talaverano (veu i teclats) i Paola Rivero (guitarra).
Cariño, una de les bandes del moment i paradigma de l'indie pop millennial
Quin estiu, el d'aquest 2020.
Doncs sí, molt estrany i diferent de tots els que hem viscut fins ara. Però, per sort, aquest agost tenim un munt de concerts programats. Tenim gairebé tots els findes ocupats. De mica en mica anem recuperant la normalitat.
El d'ahir a Les Nits del Fòrum va ser el primer després del confinament?
Sí, totalment. Era una mescla de moltes ganes i molts nervis. I com les circumstàncies també eren diferents, estàvem una mica cagadetes.
Per què?
La gent asseguda, la distància, les mascaretes... Ho vam parlar molt, abans del concert. Va ser entre estrany i també un punt divertit. Això sí, no hem canviat el format dels nostres concerts, som un grup de pop de guitarres i fem concerts de pop de guitarres.
T'agrada l'estiu?
A mi moltíssim. La Paola l'odia, l'estiu. Ella és d'hivern. La Maria és de tardor. I jo sóc totalment d'estiu. Per a mi els estius són diversió. És la millor època de l'any, quan ens ho passem millor. Durant un mes i mig els problemes desapareixen. Tot va més lent. Tot és més chill.
Tens cap cançó de l'estiu favorita?
Ummm... Totes les de 3+2 o d'Eurojunior eren les meves favorites. El que molaria molt és fer nosaltres una cançó de l'estiu. De fet, teníem previst publicar una cançó nova a inicis d'aquest agost però no vam arribar a temps i la publicarem a finals de mes. Una de les fantasies era que es convertís en la cançó d'aquest estiu.
És que els estius també son sinònim de música: la cançó de l'estiu, festivals...
María i jo som molt de festivals. De fet ens vam conèixer en el ContemPOPranea d'Alburquerque. A Paola li agrada molt tocar en festivals però res anar-hi com a públic.
És molt diferent una cosa de l'altra?
Ho és, però anar com a grup també és molt divertit. El teu camerino, els altres grups...
Cap anècdota amb cap gran estrella del rock que us hàgiu topat en algun festival?
Acostumem a tocar molt amb Carolina Durante i les aventures amb Mario (Del Valle, guitarra) i Juan (Pedrayes, bateria) per diferents ciutats de la península són molt divertides. No sé si confessables, però sí molt divertides.
Cariño, un grup de guitarres en l'era de les xarxes socials
No ens explicaràs cap?
No! (riures).
María i tu us vau conèixer a un festival. I la Paola, com la vau conèixer?
Paola i Maria es van conèixer per Tinder. Després va ser quan vaig conèixer jo la Maria, que em va dir que amb la Paola havien fet una cançó. Crec que era "La bajona". Em va flipar. No m'ho vaig pensar dues vegades, quan em van dir de muntar un grup.
Però Cariño no és el vostre primer grup.
No. Jo venia de tocar amb El Buen Hijo. De fet, em van venir a veure a un concert amb aquest grup per proposar-me que toqués amb elles. I Paola tocava a Santa Teresa.
A qui us volíeu semblar?
Ràpidament vam acordar que el comú denominador de les tres era el pop de guitarres ballable. I en aquest sentit ens agradaven molt bandes com La Casa Azul, Perro, Mujeres... Grups per ballar.
Ballar és molt important!
Volem que la gent en els nostres concerts balli, que es mogui tant com vulgui sense passar vergonya, que s'ho passi bé. Aquest és el nostre objectiu.
Déu n'hi do com de ràpid han anat les coses amb vosaltres.
Molt. A vegades penso que fins i tot massa. Sobretot ho vam notar l'estiu passat, que vam fer més de vuitanta concerts. Després va venir setembre i la calma. Vam estar una setmana i mitja o dues sense veure'ns i quan vam tornar a quedar va ser com: "què ens ha passat?". No havíem tingut temps d'assimilar ni les coses bones que havíem viscut i com de bé ens ho havíem passat ni les coses que no ens havien agradat. Vam fer moltes coses però en vam viure poques.
Quin és el secret del vostre èxit?
No ho sé. Som maques de caràcter (riures). Això i que les nostres cançons son divertides i connecten amb la gent de la nostra generació. Fem servir el llenguatge de la nostra generació, connectem amb una forma de fer i ser actual. Som un grup de guitarres però les nostres cançons son Internet.
I el confinament, com l'heu viscut?
Amb moments de tota mena, a estones bé i a estones malament. Ens ha servit, això sí, per aclarir idees i acabar de planificar què volem fer.
I que voleu fer?
Un disc nou. Ja l'estem fent. La idea és que surti entre gener i març de 2021. Ara per ara estem treballant a casa de Paola, al seu estudi. Volem, però, provar amb un parell de productors. Ja tenim tres o quatre cançons acabades. I sense deixar de ser nosaltres, el que estem fent tira una mica més cap a l'electrònica i alguna veu amb autotune.
No ens hauria de sorprendre. Amb la vostra dosi d'ironia, però ja vau versionar el tema de C. Tangana "Llorando amb la limo".
A mi el trap no m'agrada però a la Maria i la Paola els flipa. De fet, ens molaria que Cariño fos això, la unió perfecta del pop més clàssic amb la música urbana actual.