Mai hi haurà dos concerts iguals, ni de bon tros, dues gires. Això ho sap tothom, però especialment aquells qui hi tenen la mà trencada. En els últims anys, el trio madrileny, Cariño, s’han convertit en totes unes expertes. Després d'irrompre a les nostres vides amb el seu característic tontipop, pop lleuger, pop que-sembla-fàci-de-fer-però-que-no-ho-és-tant, cap als voltants del 2018 muntades amb les seves vespinos, es llencen de nou a la carretera amb l’autobús del seu tercer disc, Tanto por hacer. Un àlbum, majoritàriament, produït a l'Argentina, visitaran punts angulars de la península fins a catapultar-se a Mèxic en acabar les dates estatals. Entre parada i parada, trobem un moment per trucar-nos i parlar d’aquesta vida en constant moviment.
🟠Ouineta: "Ja no es veu impossible triomfar venint de Catalunya"
🟠Glamur, autotune i reivindicació: el món segons Fades
Des del confort de casa seva, Alicia Ros i Paola Rivero des de Madrid, i María Talaverano a Granada, repassen els possibles candidats a teloneres aquesta nit a la sala principal de Razzmatazz. Paola: “Hem estat escoltant Ouineta, jo la vaig descobrir fa poc, i és una cosa molt boja. També un amic em va ensenyar Fades, i semblen sorgits d’un altre univers. Crec que podrien encaixar amb el nostre públic. Hi ha un panorama molt interessant a Catalunya que a vegades se’ns escapa i és una pena no arribar a tot.” Quan van començar, la representació femenina i lgtbiqa+ sobre l’escenari era pràcticament inexistent. Alicia: “Ara hi ha un munt de noies fent coses superinteressants. Sense anar massa lluny, els àlbums de Shego y Las Petunias són increïbles. Que hi hagi moltes bandes de noies afavoreix que se’ns valori per la música que fem i no pel fet de simplement ser dones.” Però tot i sentir que es troben en un panorama molt millor al que van trobar quan començaven, queda molt per fer. P “Tampoc serveix de res que hi hagi cinc grups només de noies al Primavera Sound, si després només tenim espai sobre els escenaris. Necessitem més dones, més músiques a la indústria. Necessitem productores, enginyeres de so, backlainers, mànagers, que sigui un sector més democràtic en aquest sentit.”
Cariño per la kombucha
Girant des del novembre de l’any passat, el Tanto por hacer tour és el més ambiciós que han fet fins al moment. A la seva formació original s’incorporen damunt l’escenari teclista i bateria. A “Ho estem passant molt bé amb la banda i amb l’equip en general. És la gira més sana i divertida fins al moment.” P “Gràcies a comptar amb ells, tinc la sensació que hem recuperat la il·lusió. Hem pogut retreballar el repertori i fer versions més originals dels primers temes. Abans depeníem molt de les bases que anàvem llençant.” A “A nosaltres ens encanta el primer disc, sempre diem que és el millor. Però a vegades cal buscar altres maneres de fer les cançons, perquè després de set anys pot ser avorrit.” Bromegen sobre com, per exemple, una de les preferides del públic és la que ara com ara més mandra els fa “per això li hem fet un remix, però si és el que vol veure la gent, els hi donarem.” Per a elles la clau ha sigut una professionalització en el cicle d’aquest últim disc. P “Vam començar molt punkis, molt esbojarrades, i ara hem intentat posar-nos més serioses. Aquest pas cap a un directe més professional, també comporta responsabilitat i pressió. Ja no només som nosaltres tres, sinó tot un equip que depèn de nosaltres.”
Cariño són cançons d’amor, d’amor encara que faci mal
El secret d’aquest disc, d’aquesta gira, ha estat reconèixer allò que és essencial. Entre anades i tornades, es pregunten en quin punt de la seva vida estan. M “Tot aquest univers d’intentar ser guais, d’esdeveniments socials, de marques i d’estar sempre a totes bandes ens ha deixat d’importar. Ara tot va molt més de fer música.” Com si es tractés d’una mena de teràpia grupal, exposen a què val la pena dedicar-li temps, com queda demostrat en el tema que obre el disc Nada importa tanto. Però malgrat el pas del temps, el que mai obliden són les cançons d’amor. A “Tampoc sabem cantar d’una altra cosa. Vaja, és el que més ens importa. Això o la política, però no ens veig gens fent cançó protesta.” Riu perquè, com diu ella, “finalment, Cariño són cançons d’amor, d’amor encara que faci mal. Si no, ja seria una altra cosa.” Tot i que aquest cop d’una manera “més reposada, menys frenètica.” Canvi d'hàbits. De voler sempre alcohol als camerinos com a primera prioritat, a posar en el número 1 la kombucha. De l’amor tòxic, a la introspecció. A “Precisament, tot i que Lo noto sembli una cançó d’amor, al final tracta de la meva relació amb mi mateixa, de quan em parlo malament i soc qui em tracto pitjor.”
Cada dia una aventura
Damunt de l’escenari cada dia resulta una aventura, encara que no tots siguin fàcils. P “Encara flipem que hi hagi gent que dedica el seu temps i diners a venir a veure’ns. Hi ha dies que pots estar malament, inclús haver plorat abans de sortir, però puges a l’escenari i, en notar tota l’energia de la gent, saps que has de fer un bon espectacle. Suposo que, per això, ho acabem gaudint tant.” Així i tot, sempre hi ha certs nervis a l’inici. A “Quan vam començar la gira, el disc acabava de sortir i no sabíem com anava a reaccionar la gent, però ha agradat molt. Tot i que et preparis, sempre hi ha moments que el públic et sorprèn. Fa res em vaig quedar impactada de l’entrega de la gent amb Aún me acuerdo de todo.” Barrejant les seves cançons més fresques amb ara ja clàssics del pop underground del seu primer disc, l’espectacle està assegurat. M “Ara hi ha més balades que abans, més sentiments a flor de pell, més diversió, més de tot! Com ja controlem la tècnica del directe, ara ens podem permetre passar-ho millor.” P “Jo, per exemple, la meva diversió màxima és Tamagotchi, que és del disc anterior, però ara és superexplosiva.”
Ara als concerts hi ha més balades que abans, més sentiments a flor de pell, més diversió, més de tot!
Tot i tenir el cos de gira, la seva ment ja pensa en els següents passos. Com bé piulaven hores abans de l’entrevista: “Lo peor de hacer un disco es que ahora queremos hacer otro.” M “A mi sempre em passa això, que estic acabant de fer un tema i ja estic pensant en el següent.” A “Pel pròxim, volem tornar una mica als nostres orígens, a l’estil del primer disc. No a l'etiqueta de tontipop, però sí a aquell primer so.” P “Recuperar aquest estil més cru, més fes-ho-tu-mateixa amb el que vam començar.” I amb les metes sonores clares, els destins s’albiren millor. Casa nostra ja se l'han guanyada, al Coachella ja hi van tocar, Llatinoamèrica les adora... però encara els queda un destí pendent. P ”Japó. Cent per cent. Sense cap mena de dubte. Ens morim de ganes. Diuen que el públic és superdiferent, però totes estem d'acord que si ens podem marcar un pròxim destí, és aquest.”