Han passat més de dos mesos i Carla Simón (Barcelona, 1986) comença a digerir els efectes i l’eufòria generalitzada que va desencadenar l’Os d’Or a Berlín, que fa que Alcarràs sigui, ja, història del cinema: “Sí, i he trigat, eh... pensa que havíem d'acabar la còpia definitiva i fer uns ajustaments de postproducció que quedaven pendents, i en tornar de Berlín em vaig tancar a l’estudi per rematar la pel·lícula. Fins que no va arribar el Festival de Màlaga i la vam projectar allà no vaig acabar de pair-ho tot, i vaig poder descansar una mica”, ens diu la cineasta, que es confessa alleugerida després del llarg procés d’escriptura i rodatge d’aquest relat familiar que posa el focus en la dura realitat d’una forma de pagesia tradicional que sembla tocada de mort.
L’aparició impactant d’aquesta creadora a les nostres vides amb Estiu 1993 (2017), fabulosa òpera prima on despullava la seva infantesa marcada per la mort dels seus pares per culpa de la maleïda sida, va posar l’atenció de tots en què vindria després. Podríem dir que aquella veueta que, com un fantasma molest, se li apareixia sovint, imaginant possibles reaccions davant el seu segon llargmetratge, xiuxiuejant “Estiu era millor, Estiu era millor”, ha passat a millor vida. Les expectatives s’han vist superades amb el triomf a Berlín (“no m’ho podia imaginar, en absolut”, afirma), que va arribar gràcies a un relat que, des de les particularitats, des del seu caràcter molt local, esdevé universal. Inspirant-se en l’experiència de part de la seva família materna, agricultors amb camps de presseguers en un racó de Lleida, Carla Simón ha construït una història emocionant i lluminosa, subtil i desbordant, commovedora i empàtica, trista i plena de naturalistes petits detalls que li donen veritat i vida.
El conflicte dramàtic del film neix quan Pinyol reclama el que és seu: ell és l’amo dels terrenys que els Solé han cultivat des de la postguerra, després d'un pacte signat amb una encaixada de mans en aquells temps en què una encaixada de mans significava alguna cosa. El rendiment econòmic dels arbres fruiters és lluny del que prometen les plaques solars i les energies renovables. Així, els Solé veuen amenaçada la seva forma de vida mentre intenten tirar endavant la seva última collita. En aquest sentit, Alcarràs parla sobre les fragilitats de les relacions en un nucli familiar, i d’això tots en sabem, perquè de família en tenim tots. El petit gran miracle de la pel·lícula és construir-ne una amb actors naturals, gent sense cap experiència davant la càmera, ni al damunt d’un escenari (l’única excepció és Berta Pipó, germana de la directora i actriu professional que interpreta la Glòria, la tieta que viu a Barcelona).
Actors naturals, el gran repte
La titànica feina de càsting, dirigida per Mireia Juàrez i amb presència constant durant tot el procés de la pròpia Simón, va durar un any. Per les proves (una d’elles tenia a veure amb la relació amb la terra dels que s’hi presentaven) hi van passar centenars dels més de 9.000 aspirants de la comarca que van voler experimentar la possibilitat de fer cinema. I, un cop escollits els protagonistes, la preparació va incloure quatre mesos d’assajos dels intèrprets amb la directora: “Vam llogar una casa i ens ajuntàvem per crear les relacions entre ells, les dinàmiques, s’ho havien de creure. No podies arribar al plató i dir-los: tu ets la seva dona, tu ets el seu fill...”
Carla Simón: "No tenia cap sentit contractar algú per impostar l'accent d'aquella zona de Lleida o fer-lo aprendre a dur un tractor"
“Era un risc i una moguda!”, exclama Carla Simón: “Per un costat, pel to que jo buscava, treballar amb actors naturals era una aposta necessària. I no és que em tanqués a la possibilitat de comptar amb intèrprets professionals, però es tractava de trobar les millors opcions per explicar la història. Sí tenia clar que no tenia cap sentit contractar algú per impostar l'accent d’aquella zona de Lleida, o fer-lo aprendre a dur un tractor, fer una barreja així era ridícul”, explica. I continua: “Vam decidir assumir el risc, perquè al final penso que quan encares un nou projecte està bé tenir una certa sensació de no saber com fer-lo. És important llençar-se a la piscina encara que un projecte sembli molt difícil, i després potser et maleïxes, quan estàs en ple fregat i penses per què t'has ficat en aquest embolic. Va ser complicat, però compensa moltíssim”, apunta entre riures.
Dubtar o no dubtar, aquest és el dilema
Obrim un altre meló, el dels dubtes que genera una feina tan complicada com dirigir una pel·lícula. “Jo visc amb una contradicció enorme: m'agrada ser molt precisa en la preparació de la feina, tinc una gran necessitat de control, però alhora m'agraden les pel·lícules que, quan les veus, et fan la sensació que les coses passen a la pantalla per casualitat, en les que no s'endevina cap control. I és molt xungo viure així, perquè totes dues semblen no encaixar”, riu Simón. Els resultats d’Alcarràs ho desmenteixen: “A través de molt de control hem aconseguit que sembli que no n’hi ha gens”.
Sobre aquests dubtes, la cineasta deixa una reflexió ben interessant: “Estem molt acostumats que al cinema siguin homes els que lideren. Ara m'ha passat menys, però amb Estiu 1993 ho vaig viure d’una manera més intensa: quan dirigeixes i tens dubtes, el primer que pensen és que no saps què estàs fent. I sí, sé què vull aconseguir, però, per a mi, el dubte forma part de la recerca: qüestionar-me les coses, parlar-les, discutir-les, escoltar... Aquesta actitud, la primera setmana de rodatge, resulta molt xocant. I per mi és una forma de liderar equips molt més femenina que masculina, encara que m'agradaria que el dubte pogués ser també masculí. Cal trencar amb aquests patrons absurds, perquè estic convençuda que també hi ha dones que treballen amb les coses claríssimes i molts homes que dubten. Però en qualsevol cas, als equips de rodatge cal una mica d'educació en aquest sentit. A Estiu 1993 vaig patir aquesta sensació, i flipo, i m'enfada molt”, i torna a riure.
Carla Simón: "M'agradaria que el dubte pogués ser també masculí"
Amb el repartiment complet (format per noms que potser mai més tornarem a veure en una pantalla, per això val la pena deixar-los per escrit: Jordi Pujol Dolcet, Anna Otin, Xènia Roset, Albert Bosch o Ainet Jounou), la directora ha fet màgia, mantenint la intimitat d’Estiu 1993 però canviant la mirada d’aquella nena d’ulls grans per multiplicar els punts de vista: “La pluralitat era una bona eina per expressar cinematogràficament què vol dir formar part d'una gran família. Ampliar els punts de vista va ser un repte enorme, ha estat una feina molt exigent des del guió, però també en les decisions de rodatge; per exemple en el lloc on poses la càmera en cada moment, segons la mirada que domina l'escena. I després al procés de muntatge, on tot plegat es reformula”, apunta Simón, i segueix parlant del text, coescrit per Arnau Vilaró. “En algun instant pensava en el guió com una armadura, perquè el trencaclosques havia estat complex de resoldre, i després descobreixes a la sala d'edició que poden aparèixer noves connexions, sempre coherents amb la idea inicial, que tenia a veure amb un relleu emocional entre els personatges protagonistes”.
El català, una llengua internacional
L’Os d’Or i l’atenció internacional que ha despertat Alcarràs desmenteix tots els tòpics sobre que una llengua tan amenaçada com el català no pugui viatjar arreu amb tota normalitat. Això sí, un percentatge de les 169 còpies que divendres s’estrenaran a tot l’estat espanyol (70 d’elles a Catalunya) arribarà doblat, un fet que la directora accepta a contracor, sabent que lamentablement és l’única forma que arribi a un públic no acostumat a trepitjar sales en versió original. En tot cas, i a diferència d’altres produccions catalanes que, ja sigui per manca de convicció o per manca d’ajudes estatals, no aposten pel català, per Carla Simón això mai es va posar en debat.
Carla Simón: "Hi havia gent que descobria l’existència del català gràcies a Estiu 1993; i aquesta és la funció de la cultura, mostrar certes realitats que altrament serien desconegudes"
"Per començar, fer-la en català, i concretament amb la variant que es parla en aquella zona de Lleida, era una elecció absolutament natural, en cap moment ens vam plantejar una altra opció”, explica. “Ja ho vaig percebre amb Estiu 1993, ho vaig entendre quan a festivals o projeccions internacionals se m'acostaven i em preguntaven per la llengua de la pel·lícula, que no identificaven com a castellà, i jo els explicava que el català era la llengua que es parlava a Catalunya. Em vaig adonar que hi havia gent que descobria l’existència del català gràcies a la pel·lícula. I aquesta és la funció de la cultura, mostrar certes realitats que altrament serien desconegudes”, diu la directora.
Alcarràs va fer història a la Berlinale en convertir-se en la primera guanyadora en català. / EFE
Al Festival de Berlín, la directora va compartir l’experiència de formar part de la Secció Oficial amb Isaki Lacuesta, que hi presentava la magnífica Un año, una noche, sobre els atemptats a la Sala Bataclan de París. Rodada en francès i en castellà, amb alguns moments de català, l’acollida de la pel·lícula de Lacuesta, tot i que sense premi, demostrava el moment dolç de la creació cinematogràfica catalana d’autor. Tots dos cineastes van tenir temps de xerrar sobre les dificultats d’aixecar projectes com aquests.
I així ho explica: “Vam parlar molt amb l’Isaki de la falta d'inversió en la cultura en general, sobre com costa aixecar el cinema d'autor, com costa tenir pressupostos dignes... Tant la seva com la meva són pel·lis finançades en coproducció, la seva amb França i la meva amb Itàlia, amb pressupostos més alts del que és habitual. I això demostra que amb inversió pots arribar més lluny. És pels diners? En el nostre cas, el pressupost ens ha permès tenir la preparació que necessitàvem. Que això repercuteix que les dues pel·lis participin en competició oficial en un festival de classe A? No ho sé, però sí ajuda a que, com a cineastes, puguem desenvolupar les nostres idees sense renúncies. A Estiu 1993 aquestes renúncies eren diàries, va ser duríssim, i molt frustrant, perquè acabes la feina i penses... molt bé, però jo volia una altra cosa que no és a la pel·li. I això passa per treballar des de certa precarietat, que sol acompanyar la cultura. Com és possible que no ens adonem? Què ens falta per creure'ns-ho? I em fa pena, perquè parlen i et diuen que blablabla, però a l’hora de la veritat...”
Carla Simón: "Espanya no creu en el poder de la cultura, i no parlo només del cinema; fa molta pena que no s'ho creguin"
El periodista qüestiona llavors si Espanya no creu en el poder de la cultura: “No, no hi creu. I no parlo només del cinema. Però fixa't tot el que sabem gràcies al cinema de França o dels Estats Units. Quan vaig visitar Japó, sentia que ja hi havia estat, i això és gràcies al cinema. La cultura, el cinema, tenen tant de poder... són la cara d'un país. I fa molta pena que no s’ho creguin”. Alcarràs arriba per fi a les sales, però no és agosarat afirmar que la triomfal carrera de fons de la pel·lícula no ha fet més que començar. I mentre assaboreix aquestes primeres etapes de la pel·lícula, i a un parell de mesos de ser mare, la cineasta no vol pensar gaire en un horitzó brillant en forma de nominació als Oscar. Nosaltres no en tenim cap dubte, aneu apuntant el nostre pronòstic.