Savi, exigent, culte, rigorós, críptic, sever, seriós, compromès, són molts els adjectius, ben certs, que s'han usat per definir Carles Riba. "Si tu no hi ets, qui ens jutjarà?" es preguntava el poeta Pere Quart definint la sensació d'orfandat que va provocar la mort l'any 1959 de l'autor de Salvatge cor, en un moment que havia esdevingut símbol vivent de la cultura catalana resistent, amb la seva participació representant la literatura catalana als Congressos de Poesia dels anys cinquanta. Però, com era el poeta a la intimitat?
L'editor i escriptor Carles-Jordi Guardiola (Manresa, 1942), responsable de l'edició de la correspondència completa del poeta en quatre volums i que l'any 2017 va publicar Carles Riba. Retrat de grup, al voltant de la relació de l'escriptor amb mestres, companys de generació i deixebles, recull al seu darrer llibre, Els poetes també riuen (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), el Riba més insòlit i íntim. Després d'haver pogut parlar i entrevistar moltes de les persones que van conèixer, Guardiola presenta el Riba que només van conèixer els amics i devots de més confiança. Escriptors, crítics i poetes com Joan Perucho, Albert Manent, Joaquim Molas, Joan Triadú o Ricard Torrents, que van trobar en el poeta un referent en el desert de la postguerra, alumnes com Mercè Badosa o Montserrat Sunyer, Eugènia Crexells, filla del malaguanyat Joan Crexells, un dels millors amics de joventut del poeta, a qui Riba va fer de tutor i de pare, el company de la Bernat Metge Marçal Olivar o el Nobel Camilo José Cela responen a la pregunta "com era Carles Riba?" amb la vivacitat de l'entrevista tot just transcrita, sense estalviar detalls sorprenents, divertits, profundament humans. El resultat, com diu el manual del clickbait, et sorprendrà.
El poeta Carles Riba més íntim a Els poetes també riuen, de Carles-Jordi Guardiola. Foto: Arxiu
Amics, coneguts i saludats
La primera sorpresa és descobrir que Riba era un tímid amb tendència a fer barrila. Eugènia Crexells, en una de les entrevistes més llargues del petit volum, assegura que el seu fill recordava Riba com "aquell senyor tan divertit, que sempre feia broma i no sabia si parlava en sèrio o en broma". També Albert Manent, fill d'un dels amics de joventut de Riba, recorda les bromes, "sempre de bon to", en que a vegades s'escolaven anècdotes eròtiques, sense ser escabrós ni groller. De fet, el mateix Manent el defineix, a la seva entrevista, com un "home apassionat" i Joaquim Molas s'hi refereix com "un golut de la vida". Un home capaç de morir-se de riure explicant anècdotes del seu net, com testimonia Cela. De fet, sobre la timidesa innata de Riba, Eugènia Crexells, comparteix la confessió que li havia fet sobre el seu somni irrealitzat: banyar-se nu amb la seva dona en una platja deserta.
Salvador Espriu, Tomàs Roig i Llop, Joan Vinyoli, Maurici Serrahima (tapat: desconegut), Riba, Xavier Benguerel, Sagarra, Miquel Estradé, Carles Soldevila, Lluís Valeri, Frederic Udina i Martorell i Ramon Muntanyola. Montserrat, 3 de juny de 1956.
Seguint la línia del seu darrer llibre, a Els poetes també riuen descobrim alguns detalls de la seva relació amb diferents figures de la cultura catalana. Amb JV Foix hi haurà una relació tardana d'admiració en que el de Sarrià era incapaç de tutejar el seu còmplice, mentre amb Josep Maria de Sagarra l'amistat es remuntarà a la infantesa, sobreviurà al fet d'haver pretés la mateixa dona i es refredarà, sense perdre l'admiració malgrat la divergència de caràcters, davant la diferent adaptació a la cultura oficial dels dos poetes. Tampoc hi manquen judicis severs sobre Josep Maria López-Picó, Eugeni d'Ors o Joan Estelrich, aquest darrer, director de la Bernat Metge, on Riba va treballar tota la vida.
Riba, el seductor
Una altra de les sorpreses és descobrir un Riba seductor, que encaterinava les alumnes, a qui agradaven molt les dones i una en especial: la italiana Sofia Loren. "Això és una dona", solia dir, segons testimonien bona part dels entrevistats, sobre l'actriu italiana. Malgrat tot, la dona de la seva vida va ser la poeta Clementina Arderiu, amb qui formaven un matrimoni ben avingut i compenetrat, malgrat les dures experiències compartides i la difícil situació econòmica que els va acompanyar tota la vida, que a la vellesa van tenir la recompensa de poder gaudir de la mítica caseta de Cadaqués. A les converses amb Guardiola, sense embuts, els seus interlocutors parlen de certa gelosia de l'esposa respecte les deixebles de l'Escola de Bibliotecàries o esvaeixen els rumors sobre una hipotètica relació extramatrimonial amb la també poeta Rosa Leveroni, per altra banda amant durant dècades de l'historiador i professor Ferran Soldevila.
Clementina Arderiu i Carles Riba a la caseta de Cadaqués, l'any 1953. Fotografia de Francesc Català-Roca. Arxiu de la família Riba.
Gran defensor del matrimoni –"l'acte suprem de l'amor era l'únic moment que els deus ens deixaven entrellucar el que podria ser l'infinit" recorda –, una de les qüestions sobre les quals s'interroguen els entrevistats és sobre la religiositat del poeta, que d'un agnosticisme de base passà a la pràctica religiosa per amor i un misticisme de maduresa que el va fer interessar-se per l'obra dels pensadors i teòlegs del moment, com Mounier o Theilard de Charden. Unes lectures que, en el cas de Riba, podien ser perfectament complementàries de la seva devoció per les novel·les de Simenon.
L'exemple del mestre
"Con seis hombres como Carles Riba España sería Europa, estaría por encima de Francia y Alemania", assegura a l'entrevista l'escriptor gallec Camilo José Cela, que va publicar-lo i traduir-lo a la seva revista Papeles de Son Armadans. "Carles Riba fue un ejemplo de dignidad y permanencia", assegura l'escriptor, testimoni de la seva actuació al Congreso de Poesía de Segovia, l'any 1952. Amb l'experiència de la guerra i l'exili, atent a la política però allunyat de partidismes, Riba "és el referent", segons Joaquim Molas. Exigent amb ell mateix, com el defineix el seu amic Olivar, l'autor de Les elegies de Bierville va marcar alguns dels noms de les generacions joves dels quaranta i cinquanta, els quals tenien la porta oberta de casa seva. Això no vol dir que aquests no s'hi acostessin amb el respecte que mereixia la seva figura excepcional.
Per Molas, altra cop, Riba se sentia al servei de la col·lectivitat, i això feia que atengués aquells joves com si li anéssin a plantejar grans problemes existencials. "Exigia rigor i ensenyava no el que calia fer sinó el que no es podia fer. No volia que els joves se li assemblessin sinó que fossin els mateixos amb autenticitat", recorda el seu veí Joan Perucho, que en destaca el caràcter afectuós i una actitud moral, tan individual com col·lectiva, que el feia ser el centre. Riba era conscient d'aquest mestratge. No debades, com recorda Triadú, el poeta considerava un mestre "aquell que ens allibera".
Reunió clandestina de l'Institut d'Estudis Catalans presidida per Josep Puig i Cadafalch, Carles Riba, Eduard Fontserè i Josep Maria de Sagarra, entre d'altres/IEC