Vaig descobrir el pianista Carles Viarnès amb Nun, el seu disc de 2019. No diré que va ser casualitat, però sí que va tenir molt a veure el fet que l'àlbum aparegués sota el segell de Bankrobber, discogràfica responsable del padrinatge d'alguns dels millors treballs del nou pop català les últimes dues dècades: El Petit de Cal Eril, Mazoni, Sanjosex, Da Souza, Maria Jaume, Fetus... Vaig quedar frapat amb la seva proposta; classicisme minimalista que en el seu darrer elapé, Hyper_O (2023), ha derivat cap a paratges propers a l'electrònica vaporosa a l'estil de noms com John Hopkins. Una proposta, en què ha comptat amb la producció de Joan Pons (El Petit de Cal Eril), modelada a partir de l'experimentació amb l'hiperorgue, instrument de recursos sonors infinits ideat pel mestre orguener Albert Blancafort. Recull de composicions que arriben a la seva màxima expressió en directe, on Viarnès acompanya la seva música de l'experiència audiovisual desenvolupada per l'artista en imatges Alba G. Corral. Aquest diumenge ho podreu comprovar al seu pas pel Festival Terrer Priorat. No us ho perdeu. Encara ara estic hipnotitzat per l'espectacle que va oferir en l'última edició del Sónar. "Aquell va ser un concert molt especial. Va ser com una festa", recorda el música igualadí. "No vam tenir massa estona per fer proves de so, perquè, clar, en un festival hi ha gent abans i gent després, però, va estar molt bé. Ens vam sentir molt ben acollits, tant el públic com pel personal del festival. Va ser fantàstic".
Un disc com aquest, pren sentit quan el portes al directe?
Són com dues fases diferents. La primera, la composició de les cançons, que és tot un repte, perquè manen els orgues. Manen ells.
Ells et guien, et diuen què volen explicar-te?
És que va així! Tu tens una idea al cap i fas proves amb el piano. Però quan les passes als orgues, pren una nova dimensió. Amb els orgues, el so és molt important, per això tota la composició ha anat a remolc de les seves possibilitats. I ja a l'estudi de gravació, treballant amb en Joan Pons (El Petit de Cal Eril, productor del disc), les possibilitats anaven creixent. Coses que tu pensaves que quedarien bé, per les característiques del so dels orgues, potser es feien pesades. I al revés: petites cèl·lules que de cop agafaven embranzida i les allargàvem. Hyper-O és el projecte més viu que he fet. Tant que arribava un moment en què havia de parar. Havia de deixar d'especular i de seguir jugant, perquè havia de gravar alguna cosa. L'hiperorgue és un instrument que està en constant evolució, per tant, els inputs que et va proposant són infinits.
Com t'ha fet créixer com a músic i compositor, treballar amb els hiperorgues?
A mi m'ha fet fixar-me molt en el so, més que amb altres discos. Els meus anteriors discos són molt més densos en harmonies, en arranjaments, estructures, instrumentacions... Són discos més elaborats. Ara, en canvi, les estructures són molt més clares, més blanques. També ha influenciat la feina del Joan Pons. Ell és molt lúcid en aquest aspecte. A l'estudi, sap aturar-se. Té molt clar què necessita una cançó per anar endavant.
És la seva marca d'aigua. Per a ell, ja sigui amb El Petit de Cal Eril o produint altres artistes, menys sempre és més.
Exactament. I per això vaig anar a buscar-lo, perquè sabia que treballant amb ell no sortiria un disc barroc. Estic molt content dels altres discos, però tenia ganes de provar un altre format. I ara, aprofitant que treballava amb un instrument nou, amb altres sonoritats, era el moment ideal perquè em produís. I crec que ha anat bé, perquè la fórmula no només ha funcionat en el disc, sinó que en directe, aquesta nova concepció de les estructures, d'això del menys és més, es multiplica exponencialment, i l'experiència és més agraïda.
Del hip-hop m'agrada la llibertat que tenen a l'hora de crear artistes com Tyler, The Creator. Potser no es percep la seva influència a la meva música, però m'inspira molt
Treballant amb ell, també buscaves apropar la teva proposta, que parteix del classicisme, cap a un vessant més pop?
No estava premeditat. De fet, jo no soc molt fan del pop. Soc més fan del hip-hop, que ell també hi entén, també el tracta i també sap com jugar-hi. Escolto molt hip hop, però em costa incorporar-ho a la meva música. Del hip-hop m'agrada la llibertat que tenen a l'hora de crear artistes com Tyler, The Creator. Potser no es percep la seva influència a la meva música, però m'inspira molt. Però no estava premeditat un apropament al pop. De fet, al disc tampoc no hi ha unes melodies molt cantables.
I de l'electrònica, hi ha hagut cap nom que t'hagi inspirat?
Et podria parlar de l'Steve Hauschildt. Ell seria un dels artistes electrònics que m'inspiren. Un altre nom seria en Hauschka. I soc molt fan de John Hopkins.
De fet, esteu en paratges similars, ara mateix.
Si parlem d'electrònica, estic a anys llum d'ell. Però sí, en tant que l'estètica sonora, podríem tenir alguna semblança. Vaig anar a veure'l l'última vegada que va venir a L'Auditori. M'agrada molt la sensibilitat extrema de la seva música. M'atreu molt el bon gust que destil·la la seva proposta, l'emoció que transmet. En els discos anteriors he fet servir l'emoció com a base principal de comunicació. I ara és un repte poder seguir treballant l'emoció, però a partir de l'electrònica. És un altre tipus d'emoció, és un altre registre, però que m'està agradant molt.
En els discos anteriors he fet servir l'emoció com a base principal de comunicació. I ara és un repte poder seguir treballant l'emoció però a partir de l'electrònica. És un altre tipus d'emoció, és un altre registre, però que m'està agradant molt
Com arribes a l'hiperorgue?
Tenia unes melodies gregorianes al cap que em tenien obsessionat. De tant en tant les tocava amb el piano, feia arranjaments i en una d'aquestes vaig creure que seria interessant incorporar-hi unes veus que cantessin aquestes melodies. Estava participant d'una residència artística buscant la fórmula màgica i, per una casualitat d'aquestes kàrmiques, vaig trobar-me amb l'Albert Blancafort. Va ser per uns gatets.
Per uns gatets?
Va ser per uns gatets que van arribar a casa. Els vam tenir dos o tres dies, però com no ens en podíem fer càrrec, els vam deixar en una protectora d'animals. La dona del Blancafort va ser la persona que els va acollir. Nosaltres no ens coneixíem encara. Un dia, la seva dona em va trucar per preguntar-me pel gatets. Parlant, parlant, va sorgir a la conversa que tots dos vivíem a Collbató. Li vaig explicar que jo era músic, i ella que el seu home tenia un taller d'orgues. El vam anar a veure, i tot just havia construït el primer hiperorgue. Me'l va deixar dur a casa. Els resultats van ser immediats. Una mica després, va acabar de fer el segon, el de fusta, i me'l va deixar uns mesos. Van ser tres mesos, des de setembre a desembre de l'any passat, de treball molt intens. I el gener ja estàvem gravant amb en Joan.
Et devia obrir tot un nou univers creatiu.
Quan descobreixes un instrument nou amb unes possibilitats no explorades, és meravellós, perquè és la teva mateixa creativitat, però a través d'uns altres canals. No sé si a totes les feines es pot dir el mateix, però com a músic, per a mi cada any és una aventura nova, és un camí nou. Fa cinc anys no m'hauria esperat fer un disc com Hyper_O.
Quan descobreixes un instrument nou amb unes possibilitats no explorades, és meravellós, perquè és la teva mateixa creativitat, però a través d'uns altres canals
És molt interessant veure com a Catalunya ara mateix esteu sorgint tota una generació de creadors com la Maria Arnal, les Tarta Relena, Marina Harlop o tu mateix que partiu de la tradició per portar-la a l'actualitat.
Jo el 2013, ja fa 10 anys, vaig fer un disc sobre el Llibre Vermell de Montserrat. No era des de l'òptica de la música contemporània, era més des de la tradició clàssica. Però sí que era una revisitació d'aquesta tradició. Sí que és cert que hi ha molta gent fent coses interessants en aquest sentit. A Catalunya tenim un llegat molt important musicalment parlant, i no sé si ens som conscients. Tenim un cançoner popular superextens, que encara és viu. Tenim l'eina del Cantut (projecte nascut l'any 2012 per recollir i difondre el patrimoni musical de transmissió oral de les comarques gironines) i tenim el mateix Llibre Vermell de Montserrat, que recull creacions des dels segles XIII, XIV o XV. No es pot ser contemporani si no es coneix la tradició.
Per anar endavant hem de saber d'on venim.
Sí, però alhora... Jo sóc músic clàssic, m'he format a la música clàssica, i a vegades això també m'ha estat un llast que no m'ha permès ser més atrevit creativament. En aquest disc, però, tenia un lema: "Hem vingut a jugar". No hi havia normes, no hi havia límits. Perquè quan vens de la tradició, costa una mica de treure-se-la de sobre. Suposo que hi ha dues maneres de fer: avançar tenint en compte la tradició, que és una cosa una mica més essencial, o si no, pots crear sent un reflex fidel de la societat actual i no mira enrere, com podria ser el cas de la música urbana.
A Catalunya tenim un llegat molt important musicalment parlant, i no sé si en som conscients. Tenim un cançoner popular superextens, que encara és viu
En els directes treballes amb l'artista visual Alba G. Corral. Quan compons penses en imatges?
Normalment no. No són imatges, són conceptes. No és una posta de sol, són estats d'ànim. Són imatges sensorials. No són imatges 3D, són regions emocionals.
I amb l'Alba com treballes aquests estats d'ànims per donar-los imatges?
Amb l'Alba fa molt temps que ens coneixem. Fa deu o dotze anys que col·laborem l'un amb l'altre. El color de les seves imatges i el color de la meva música tenen molts punts en comú. Des del primer dia ens vam sorprendre molt del resultat: és com explicar el mateix missatge, però amb vies diferents. Ara amb els orgues hem fet un parell de residències i ens hem centrat molt en els temes tècnics. En una segona fase, hem treballat una miqueta més a nivell artístic. Però a nivell tècnic hem volgut fer servir els inputs dels orgues, dels senyals digitals que enviaven els orgues i que ella pogués jugar amb aquests senyals i transformar-les en llums. En aquest camp encara tenim una gran recerca per fer.
Durant l'entrevista has parlat diverses vegades de les residències creatives que has fet. Amb mostres artístiques com la teva seria important tenir un suport més important institucional.
Totalment. Aquest tipus de música que no és el Triquell, ni és l'Eufòria, ni és Txarango, ni res d'això, costa molt donar-la a conèixer. No és música per a grans audiències. Ho fem, literalment, per amor a l'art. Gravar un disc i masteritzar-lo i fer-te uns vídeos i les hores que et passes assajant i creant, que són milers d'hores en un any, això no t'ho paga ningú. No sé si la societat necessita projectes com el meu. Això no ho he de dir jo, però diria que sí, esclar. Necessita diversitat cultural i també necessita que hi hagi un sistema que procuri que hi hagi gent que s'atreveixi a fer projectes més arriscats i diferents. Suposo que tothom voldrà cobrar subvencions i tothom voldrà ajudes. Però si tot es basa en el capital, malament, perquè no hi haurà música, ni poesia, ni filosofia, només hi hauria esports, això sí. Sí que m'agradaria, però, destacar la feina de La Marfà (centre de creació musical de Girona, ndr.-). Ells van donar-me suport econòmic per la gravació del disc i per la presentació a l’Auditori de Girona. N’estic profundament agraït! Com també estic agraït al Sónar per creure en aquest tipus de projectes més arriscats.
En aquest disc tenia un lema: "Hem vingut a jugar". No hi havia normes, no hi havia límits. Perquè quan vens de la tradició, costa una mica de treure-se-la de sobre
Seguiràs experimentant amb l'hiperorgue, en els teus pròxims discos?
El piano acabarà tornant, perquè és la meva eina principal, però sí que m'agradaria fer una segona fase de sons d'hiperorgue, perquè crec que encara se li pot treure molt més suc, encara que em pot sorprendre, no l'he acabat d'esprémer del tot. M'agradaria provar de fer alguna cosa encara més experimental, amb estètiques, més especulatiu, no tant de cançó.