Carlo Giuliani no va ser un heroi, era un 'ragazzo'

Carlo Giuliani no volia ser un record per a la història. No volia ni proclames en nom seu ni que la seva ànima residís per sempre confinada en una escultura de pedra. Però el 20 de juliol de 2001, durant les protestes contra la cimera del G8 a Gènova, el món sencer va veure el seu cos abatut i rebutjat sobre un reguer de sang, el van veure per la tele i a les portades dels diaris, tirat sobre l'asfalt com una rata malvada i bruta, sense més protecció que un passamuntanyes ja inert. Un carabiniere li va disparar un tret al cap i després un cotxe de la policia italiana va atropellar-lo dues vegades, dues vegades va passar-li per sobre i li va rebentar els òrgans, i ja no hi havia un reguer, sota seu un bassal, un mar de sang. I d'aquest onatge va néixer el símbol. Així va ser com un xaval corrent que no volia ser heroi es va convertir en emblema de la lluita antisistema mundial, i ja mort va recórrer tots els carrers del planeta que no va poder fer en vida. Aquest ragazzo només tenia 23 anys. No és una exclusiva, no he dit res que no se sàpiga: busquin "mort de Carlo Giuliani" i vagin a la primera entrada de Google, és fàcil, qualsevol pot llegir-ho. Però ningú no és capaç de representar-lo tret d'Oriol Pla, és impossible, és un punyeter miratge.

Tots els atributs físics, els gestos, la mirada perduda, la concentració dispersa, les lleganyes als matins, els porros, les ganes de sexe, la roba poc pensada però tan mil·limètrica a l'estereotip del punky descurat, els espasmes, la brusquedat dels moviments, la fanfarroneria innata, la provocació burleta, les idees menys clares que impacients, els salts instantanis, frenètics, el cos primatxó, l'energia desorbitada que continua després de mort, els crits desesperançats, la projecció de la incertesa, la ràbia, la ràbia superlativa, la ràbia magnànima, el per què, els per què, per què, per què. Tot ho fa idèntic Oriol Pla, tot ho clava. Ell solet recrea una manifestació multitudinaria i ho broda. L'actor català va protagonitzar Ragazzo fa 8 anys dirigit per Lali Álvarez i ara repeteix a La Villarroel, molt més madur però igual de creïble, més empàtic en la seva interpretació i molt més seductor amb el públic: els joves connecten amb les flames de la Urquinaona de 2019 i els més grans reviuen la brutalitat de quan somiaven amb què les coses podien ser diferents.

Per què ara, per què aquesta obra de teatre continua trencant esquemes? Som lluny d'aquells dies, hem après la lliçó? La impunitat policial campa al seu aire, hi ha centenars d'exemples, en cada manifestació hi ha ferits, en vàries hi ha mutilats, en algunes hi ha morts. Al Perú en porten més de 60 per les protestes contra el govern de Dina Boluarte, per exemple. Vint-i-dos anys després d'aquell juliol a Gènova, alguns líders del G8 continuen sent dèspotes protagonistes de la història de la humanitat, com Vladímir Putin. La seva maleïda guerra i la crisi derivada de la pandèmia han fet augmentar la desigualtat, les temperatures a l'estiu cada vegada trenquen més termòmetres i la sequera està deixant el planeta com una arbequina deshidratada. Continua sent necessari exposar-ho damunt la taula i posar en perill el sistema. Però més que una reflexió política profunda i discursiva, el que Ragazzo fa és mostrar-nos la simplicitat d'un assassinat i baixar-nos la potència d'una icona a peu de carrer.

Carlo Giuliani no era ningú però la seva mort ho és tot

Perquè Carlo Giuliani no va ser un heroi. No va fer res transcendental en la seva vida, probablement tampoc no tenia una consciència de classe més accentuada que qualsevol altre noi desmotivat amb la vida que veia en les lluites un projecte de pertinença comunitària. Segurament li pesaven més els impulsos que els raonaments polítics i així es radiografia sobre l'escenari a ritme de Corbelles i altres cançons reivindicatives dels valencians Zoo. Oriol Pla desmitifica la seva figura abstracta i li posa cara, ulls, somnis i fracassos a la llegenda, fa amanides i beu cafè sol i escriu per les nits, i ho fa per així llegir-lo com una mera mota de pols en l'univers que només va estar al lloc equivocat. Va ser ell però podia ser un altre. Carlo Giuliani no era ningú però la seva mort ho és tot. Només era una criatura.