Carlos Cuevas: "Pensar només en termes de carrera és una situació de privilegi"

Va irrompre a les nostres vides quan era un nen i interpretava en Biel de Ventdelplà, i es va convertir en una estrella amb Merlí. Ara, Carlos Cuevas (Montcada i Reixach, 1995) estrena pel·lícula,  La ternura, una adaptació de l'obra de teatre d'Alfredo Sanzol on comparteix repartiment amb Emma Suárez, Gonzalo de Castro, Fernando Guallar, Anna Moliner i Alexandra Jiménez. Tots sis participen d'una comèdia romàntica gens convencional, que respira Shakespeare i commedia dell'arte, farsa i elements màgics. Un film a contracorrent que acaba d'arribar a les cartelleres i que mostra una cara insòlita d'un actor que té ganes de sorprendre, d'atrevir-se amb nous reptes. I que té les coses molt clares. Carlos Cuevas xerra amb Revers de feina, però també de prioritats i d'ideals, del poder transformador de la seva generació i, també, del #seacabó.

D’entrada diria que, malgrat funcionar molt bé com a obra de teatre, La ternura és una pel·lícula completament a contracorrent, i amb cert risc.
Sí totalment, com a proposta cinematogràfica és molt original, força nova, allunyada dels cànons i dels codis del cinema que es fa habitualment. Però també és veritat que l’obra de teatre de l’Alfredo Sanzol havia funcionat molt bé, tant a Madrid com a Barcelona. Jo l’havia vist allà i aquí, i m’agradava  molt. I jo, com actor, sempre vull enfrontar-me a coses que no he fet mai, que  m’allunyen de mi, que em suposen un repte. Sobretot en una època on està molt de moda el  costumisme, les històries quotidianes i les interpretacions naturalistes, de sobte fer una cosa com aquesta, un exercici d’estil interpretatiu... uau! 

Veient-la vaig pensar en Molt soroll per no res... 
En Sanzol es va inventar una faula amb reminiscències shakespearianes, la va ubicar en una illa deserta i hi va afegir ingredients d'altres textos que ell coneix bé. Ell té un univers molt particular sustentat en un bagatge cultural molt potent. Una proposta com la de La ternura potser sobta molt al cinema, però no gaire en teatre. Els codis són diferents. Un públic més de teatre no se sorprendrà: si veus commedia dell’arte, o veus grotesc o farsa, màscares... Com a actor són feines molt enriquidores i exigents.

Es disfruta especialment, quan pots deixar-te anar?
Molt, molt, es disfruta molt perquè pots jugar amb facetes teves que no t'han deixat ensenyar mai. Jo sé que puc fer coses que no he fet abans, perquè no m'ha arribat un tipus de personatge determinat o perquè no ha arribat el moment d’ensenyar-les. Aquest tipus d'aposten et permeten obrir unes portetes, tocar unes tecles, que venen molt de gust.

Sou només sis intèrprets en pantalla. Com ha anat la feina amb els companys?
D’entrada, et puc dir que és el projecte audiovisual en el que més he assajat. No m'atreviria a  comparar-ho amb el teatre, perquè tens vuit setmanes, però sí que vam fer quatre assajos, cosa que en l’audiovisual és inaudit. Això va ser molt important. De fet el director volia que entenguéssim bé el text, que el sabéssim dir molt bé perquè, al rodatge, fóssim molt resolutius. Sempre és molt important tenir bon rotllo, però el què és fonamental és entendre la pel·li d'una mateixa manera. Parlar en el mateix idioma. Jugar al mateix joc. Anem tots a mort amb això? Posem tota la carn a la graella? Una de les grans sorts va ser compartir moltes seqüències amb l’Anna Moliner, que és una actriu estupenda, amb un bagatge teatral brutal, i que coneixia des de que vam treballar junts fa uns quants anys, jo en tindria 18, en una obra al Teatre Nacional de Catalunya. Es deia Barcelona. Després vam fer gira, així que ens teníem molt d'afecte des de llavors, i hem fet molta pinya, ens hem recolzat moltíssim. I després m’he enamorat molt dels altres companys: a l’Alexandra Jiménez l’admiro, el Gonzalo de Castro ha estat un descobriment brutal, el Fernando Guallar és casa, i què he de dir-te de l’Emma Suárez, un referent total...  

No he tingut mai cap obsessió per sortir, de fet he treballat moltíssim a Catalunya; coses com Merlí o l’Smiley han viatjat internacionalment des d’aquí

Ara descobriran la Moliner fora de Catalunya i fliparan! Tu com has viscut el procés de formar part del dia a dia dels catalans des dels temps d’El cor de la ciutat, i, després amb el fenomen de Merlí, ampliar horitzons?
Jo he fet el camí des de casa. A partir de Merlí i després amb Sapere Aude. És veritat que havia fet coses a fora, la sèrie 45 revoluciones, per exemple. Però tinc la sensació que el meu camí ha sigut una mica de la maneta de casa. Les coses van bé i el viatge té a veure amb fer projectes que jo veuria com a espectador, a intentar decidir cada cop millor, que suposin seguir avançant com a actor. I aquest és el viatge, m’és una mica igual si els faig a Madrid o a Catalunya o allà on sigui. No he tingut mai cap obsessió per sortir, de fet he treballat moltíssim a Catalunya. Coses com Merlí o l’Smiley han viatjat internacionalment des d’aquí.

En aquest sentit, alguna vegada t’he llegit reivindicant no deixar-te atrapar per les imatges estereotipades, tota una lluita perquè no t’encasellin.
No, no, no tinc cap sensació de batalla. De vegades em pregunten i jo contesto, però jo el que vull és que la meva carrera es demostri amb feina, feina i més feina. I per això vaig treballant i miro d’ensenyar facetes de mi diferents. I no només perquè el públic em percebi de forma diferent, sinó perquè jo també m’avorreixo. Aquest any, per exemple, he decidit fer teatre. Una decisió conscient i militant, i he rebutjat moltes feines. Hi crec profundament. Tampoc no vull que se m'ubiqui en un caminet molt estanc o molt petit, vull poder passar-m’ho bé en diferents llocs i gaudir de diferents experiències interpretatives. 

Costa molt dir que no a determinades feines? Més quan, com qui diu, s’està començant, i encara no has fet els 30 anys?
Costa, sí, costa molt. Mira, aquest matí he dit un “no” molt gros... De vegades s'han de dir, i costa perquè hi intervenen molts factors. Però he pres la decisió de que vull dormir molt tranquil per les nits, vull estar tranquil amb mi mateix, i això significa fer coses que a mi m'agraden. Soc molt poc estratega en acceptar feines que puguin portar-me a llocs determinats. Tot plegat té molt més a veure amb el meu moment personal i vital, amb les coses que em venen de gust. I reconec que és un privilegi enorme dir que no. I de vegades no ho pots fer. De cop et pregunten per què has fet determinada feina... doncs perquè no hi havia una altra cosa, i s'ha de menjar, i s'ha de viure. I també s'aprén molt de tot, també de feines així. Hi ha una reflexió de Michael Caine sobre això que m'agrada molt, i que ve a dir que hi ha actors joves que esperen l'oportunitat de fer una cosa concreta, i d'altres que treballen molt i aprenen; i llavors, quan arriba el moment, uns estan entrenats i preparats i els altres no. Jo he volgut treballar molt per formar-me i per aprendre, molt més que per fer-me visible o mostrar-me.

Michael Caine també escrivia a la seva autobiografia que havia fet Tiburón: La venganza i que, efectivament, era molt dolenta. Però que la casa que es va comprar amb els diners que li van pagar encara avui la seguia gaudint...
És que des de fora és molt fàcil criticar-ho tot, jutjar-ho tot, això és molt llaminer. Però jo respecto moltíssim les decisions professionals dels meus companys. Tu què saps si tenia deutes, o si s'havia separat i estava deprimit i de cop li venia de gust rodar una comèdia, o fer-ne una a Barcelona perquè logísticament li anava bé per portar els fills a l'escola... Al final també tenim una vida. I torno al què deia abans: pensar només en termes de carrera és una situació de privilegi.

Aquest any he decidit fer teatre, una decisió conscient i militant: he rebutjat moltes feines

Crec que no fa gaire vas fer de professor en un curs d'actuació. Com t'hi vas trobar?
Jo vull dirigir. O produir. Vull generar els meus projectes. Hi ha actors que això els hi surt de dins i hi ha actors que no. Però després de molts anys que he explicat les històries d'altres i m'han dit com les he de fer, he generat un esperit crític acatant decisions amb les que no estic d'acord, perquè aquesta és la meva feina com actor, fer cas a les visions dels directors. Però en sento amb la mirada i amb el punt de vista com per poder explicar coses meves. Llavors vaig voler  provar-me fent un curs dirigint a gent jove, per comprovar si soc capaç de traslladar les meves  idees, si les entenen. M'encantaria, tant de bo en els propers deu anys pugui dir que no només soc actor i que també estic explicant les coses que a mi m'interessen.

Vas sentir que ho aconseguies?
Sí, sí, em vaig sentir molt estimulat i vaig aprendre molt. Sóc molt voyeur, aprenc molt mirant i crec que tots els actors ho som una mica. I jo soc una mica neuròtic amb això. Ho veig tot, vaig al teatre a veure totes les obres i el mateix amb el cinema. Aprenc moltíssim mirant als meus companys d'ofici, també en els rodatges, a veure què puc extreure de la seva feina, analitzant les decisions que prenen, en què s'han equivocat i per què... També és veritat que els toros es veuen millor des de la barrera, després posa-t'hi tu, a jugar el partit. Però em va anar molt bé per agafar una mica de perspectiva .

I com a algú de vint-i-tants amb ganes de fer coses, sents la condescendència de generacions de més edat, que de vegades —llei de vida— ens mirem els joves sense valorar-los del tot?
Sí, entenc el que vols dir i hi estic d'acord. També es veu un tap generacional en molts aspectes, tant a nivell actoral com de direcció. Crec que la meva generació ve molt forta, hem format part d'uns moments socials que ens han configurat: la lluita feminista, la lluita per les llibertats LGTBI, una consciència antiracista... cada generació té les seves lluites i la meva s'ha vist immersa en unes que són molt transformadores. Llavors crec que mantenim debats nous respecte als de les generacions anteriors, que pensaven en la memòria històrica o en les lluites sindicals perquè van néixer en la Transició. Doncs ara hi ha una generació pendent de la salut mental, de la sexualitat, amb punts de vista nous a nivell cinematogràfic o literari. L'altre dia m'acabava una novel·la estupenda de l'Andrea Genovart, que es diu Consum preferent, guanyadora del premi Anagrama, i és que m'hi sento súper identificat amb aquest text d'una manera generacional. I em passa amb Creatura, que és la meva pel·li preferida de l'any, no n'he vist cap de millor. Vaig amb Creatura a la fi del món, pel què planteja i per com ho planteja. És que a més també penso que som una generació amb uns referents visuals molt potents, amb molt bon gust estètic.  

Ara que parlàvem d'aquests moviments transformadors, arran del piquito del Rubiales i del #seacabó, feia pinta que començarien a sortir casos vinculats, com el #metoo, a la indústria de l'entreteniment. Com veus el tema des de dins?
Hi ha gent que hi està treballant, el diari Ara, per exemple, està fent molta feina, i suposo que els temps de revelar les coses té a veure amb molts factors, hi ha d'haver una cobertura jurídica, etcètera. Jo crec que acabarà passant perquè tothom que forma part d'aquesta professió ha vist coses, o sap coses, o li han arribat anècdotes, o fins i tot ha patit aquests comportaments. Tant de bo es sacsegi l'arbre, perquè és un món on hi ha gent amb molt poder, amb molts excessos, on es fomenten molt les jerarquies i hi ha penya que s'ha vist sent intocable. Com a part de la meva generació espero que fem net. Estic orgullós quan passa en d'altres sectors i tant de bo el meu també sàpiga posar-se les piles. 

A banda de La ternura, tens dues pel·lícules més pendents d'estrena.
Sí, també ha estat una decisió, perquè després dels Merlí i d'Smiley m'han ofert moltes sèries, però he preferit fer pel·lícules, en part perquè m'agrada molt el format i en part perquè soc un romàntic empedreït del cinema. Així que he tirat per això i pel teatre. Aviat estrenaré Jauría al Romea, una obra de Miguel del Arco sobre el cas de la Manada. I és una decisió com a actor, personal, militant i política de voler fer coses...  suposo que sempre ho tens, però com més gran et fas i millor et van les coses, et sents amb l'autoritat de decidir per tu mateix. I tinc la sensació que cada vegada puc fer-ho més, i jo vull fer coses que em representin i que em facin sentir orgullós, a mi i a la gent que m'envolta.