“He tingut sort de fer allò que més m'atreia: he dirigit cinema, teatre, òpera i he dibuixat, fotografiat i pintat tota la meva vida, i espero continuar fent-ho. Rebo amb molta alegria i agraïment aquest guardó que m'atorga l'Acadèmia, a la qual també vull agrair la gran tasca que fa promovent i protegint el nostre cinema i la nostra cultura, que és de les coses més importants que tenim”. Així reaccionava Carlos Saura (Osca, 1932) a l’anunci del Goya d’Honor 2023, concedit per una Acadèmia que, siguem clars, mai li ha fet gaire cas. Perquè sí, amb ¡Ay, Carmela! (1990) es va endur 13 cabezones, però és igualment cert que una trajectòria tan incontestable com la del cineasta aragonès no ha estat mai més reconeguda amb un Goya.
🔴 Premis Goya 2023, DIRECTE | Última hora de la gala del cine
📽️ On se celebren els Goya 2023: horari de la gala i tots els detalls
El Goya d’Honor li arriba a un Saura que acaba de complir 91 anys i que segueix estrenant pel·lícules
És probable que això tingui a veure amb l’al·lèrgia que el mestre ha tingut sempre a formar part de res, tampoc de cap indústria que el fes seguir les pautes, ni renunciar a la llibertat de fer sempre el què li ha donat la gana. Des dels seus inicis, com a capdavanter d’aquell Nuevo Cine Español que a principis dels anys 60 havia sorgit de l’Escuela de Cine de Madrid, fins avui. El Goya d’Honor li arriba a un Saura que acaba de complir 91 anys i que segueix estrenant pel·lícules (la darrera, Las paredes hablan, arribava a les sales abans d’ahir mateix) que no obeeixen a modes ni a corrents.
Saura i la curiositat
Carlos Saura és imaginació, és creativitat, és recerca de la novetat, és experimentació. És potser, una lluita constant contra el pas del temps. Quan li pregunten per què no ha escrit les seves memòries, sempre contesta que encara no té 100 anys. “Si les escric, em moro”, afirma. Xerrar amb ell obre la porta a les evasives, al desinterès per parlar del passat. “He fet unes 50 pel·lícules i les oblido, no torno a veure-les. No hi tinc cap interès, formen part del passat, i no m’agrada gaire parlar-ne. Tinc una relació estranya amb el què he fet, no m'interessa tornar-hi, prefereixo mirar el que faré en el futur”, li explicava al signant d’aquest article en una entrevista per motiu de l’estrena del revelador documental Saura(s), que Félix Viscarret li va dedicar l’any 2017.
Carlos Saura és imaginació, és creativitat, és recerca de la novetat, és experimentació
Saura és llibertat, és curiositat, és intuïció, és fugida davant de cap símptoma d’avorriment, és eclecticisme. I és enamorament de cada nou camí que la vida li ha posat al davant. La seva filmografia obeeix a reptes constants i a passions indissimulades. Saura és Aragó, és tossuderia, també és sornegueria.
Va néixer a Osca, va passar la Guerra Civil a Madrid, a València i a Barcelona, abans de tornar a la seva ciutat. Fill d’un Director General d’Administració d’Hisenda i d’una pianista (“d’ella vaig heretar l’amor per la música”), germà d’un pintor tan reconegut com Antonio Saura (“vaig deixar els estudis d’Ingenieria Industrial i ell em va empènyer a vehicular la meva passió per la fotografia estudiant cinema”), es va formar a l’Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas de Madrid, d’on faria de professor durant sis anys. Després coneguda com l’Escuela de Cine, aquella institució fou brou de cultiu de la creativitat de joves disconformes amb la realitat d’aquella gris Espanya franquista. I Saura va acompanyar els Martín Patino, Borau, Camus o Picazo que revolucionarien el panorama cinematogràfic del país.
Saura és el realisme de Los golfos (1960), el seu primer llargmetratge, amb el que va viatjar al Festival de Cannes. Saura és la decepció de Llanto por un bandido (1964), la segona, massacrada pels coproductors italians a la taula de muntatge. I Saura, el primer Saura, és, sobre tot, La caza (1966), una metàfora de la societat espanyola de l’època i de la mateixa Guerra Civil, posant el focus en les misèries dels vencedors, una reflexió sobre la violència més propera i quotidiana, i una pel·lícula que, vista avui, manté una força brutal, formalment innovadora, tremendament impactant. I que li va donar a Saura l’Os de Plata a Millor Director al Festival de Berlín.
Saura i els símbols
Saura és Elías Querejeta, el seu soci, el seu amic, el seu productor des de La caza, el que es barallava amb la censura, amb qui va formar equip en un grapat de títols memorables, extraordinaris. Tretze pel·lícules entre 1965 i 1982, amb les que van convertir-se en els creadors més importants del cinema espanyol, rellevants internacionalment. De Peppermint frappé (1967) a El jardín de las delicias (1970) o a Ana y los lobos (1973). De La prima Angélica (1974), premiada a Canes, a Elisa, vida mía (1977) o a Mamá cumple cien años (1979). O a Deprisa, deprisa (1981), Os d’Or a la Berlinale. O la que és, potser, l’obra més icònica de tots dos, Cría cuervos (1976), guanyadora del Gran Premi del Jurat al Festival de Cannes.
Saura és metàfora i subversió, i abstracció, i, per molts crítics de l’època, és alegoria i simbolisme, malgrat que ell no s’hagi cansat de desmentir-ho
Saura és Geraldine Chaplin, és clar. La seva parella durant un grapat d’anys i la seva musa, la protagonista de molts dels films dels 70. Una presència magnètica, fonamental. Saura és metàfora i subversió, i abstracció, i, per molts crítics de l’època, és al·legoria i simbolisme, malgrat que ell no s’hagi cansat de desmentir-ho. “Els crítics s’inventaven que les meves pel·lícules estaven plenes de símbols que jo no reconeixia. Sí que és veritat que sempre he pensat que la imaginació era molt més poderosa que la realitat immediata. Jo volia treballar en el mateix món que Bergman, Fellini i Buñuel. Parlar dels somnis i del pensament, elucubrar sobre el futur...”
Gala dels Goya 2023: data, nominats, presentadors i actuacions a Sevilla
Saura és Luis Buñuel. L’impacte de veure Las Hurdes, tierra sin pan el va empènyer a voler coneixe’l. El geni de Calanda va ser una influència evident (“ell em va fer veure que a Espanya es podia fer un cinema més imaginatiu i vinculat amb la tradició cultural, de Quevedo, de Calderón...”) i un amic íntim des de 1960 i fins la seva mort. I a ell li va dedicar Buñuel y la mesa del rey Salomón (2001).
Saura és Rafael Azcona, el guionista a qui tots associem amb Berlanga però que va col·laborar un munt de vegades amb el cineasta aragonès, en la construcció dels seus universos que giraven al voltant del passat, del present, de la memòria i dels records.
Saura explorador
Saura és, també, música. És flamenc. També és tango, i corridos mexicans, i fados, i sevillanes, i, és clar, jotes. És música i ball, so i moviment. L’any 1981 va dirigir Bodas de sangre, i es va entendre tan bé amb Antonio Gades que repetirien a Carmen (1983) i a El amor brujo (1986). I continuaria la seva exploració infinita amb un grapat de documentals fascinants, visualment hipnòtics (sovint amb la col·laboració d’un geni de la fotografia com Vittorio Storaro).
Saura és, també, música. És flamenc. També és tango, i corridos mexicans, i fados, i sevillanes, i, és clar, jotes
Saura és, també, l’artista que va guanyar 13 Goyas amb Ay, Carmela (1990). És l’ambició (i el fracàs) d'El Dorado (1988), l’ascetisme de La noche oscura (1989), la brutalitat i la violència de Dispara (1993) o de Taxi (1996) o de El 7º día (2004). I és l’altre cabezón, el de veritat, a Goya en Burdeos (1999).
Saura és exploració artística, fins i tot quan molts ja no troben energia ni ganes. Saura és, ho dèiem, fotografia, sempre amb una càmera penjada al coll, una de les més de 600 que té a casa. Que compra a petits mercats ambulants i a botigues de barri, que desmunta i torna a muntar. I Saura és, també, dibuix i pintura. Saura és art.
Saura és un insòlit punt de vista cap a la infantesa. “No entenem els nens, això està en moltes de les meves pel·lícules. Veuen les coses d’una altra manera, són molt més intel·ligents del què ens pensem”, afirma. Però, i això ho explica molt bé el documental Saura(s), i ell mateix n’ha parlat sovint, també és una forma qüestionable d’entendre la paternitat. Sis fills homes amb els qui va tenir una relació no gaire fluïda fins que van ser adults, i una filla, la petita, Anna, nascuda de la seva relació amb l’actriu Eulàlia Ramon, i amb qui sí té un vincle molt més natural. A l’entrevista que abans mencionàvem, el cineasta afirmava: “Com qualsevol pare, agafes en braços un nen nounat i no saps què fer amb ell. La mare té una mena de relació íntima i misteriosa amb el petit a la qual el pare és aliè. Jo he arribat a asseure'm damunt d'un fill meu sense adonar-me'n, gairebé el mato mentre la meva dona em cridava Carlooos, què fas”, li explicava entre riallades al signant d’aquest article.
Saura és un geni, un artista total, un dels cineastes més importants de la història
Saura ho és tot
Saura és la mirada, són els ulls de Geraldine i els d’Ana Torrent a Cría cuervos, i és el Por qué te vas de Jeanette, que va incloure a la pel·lícula per tossuderia, i contra l’opinió de tots, Elías Querejeta inclòs, convertit en un inesperat fenomen musical. Saura són els conills que corren per sobreviure mentre Alfredo Mayo, Emilio Gutiérrez Caba, Ismael Merlo i José María Prada disparen. I suen. I es tornen bojos a La caza. Saura és el braç enguixat cap amunt, salutació feixista 24 hores, de Fernando Delgado a La prima Angélica. Saura és la meravellosa Rafaela Aparicio asseguda a una butaca que descendeix del sostre a Mamá cumple cien años. Saura és el crit ofegat de Gabino Diego, i Pajares recitant a Machado, i la Maura cantant Mi jaca a ¡Ay, Carmela!. Saura és un geni, un artista total, un dels cineastes més importants de la història. La setmana vinent s’endurà el Goya d'Honor 2023. I, probablement, seguirà pensant que qualsevol temps passat va ser pitjor i que el millor està per venir.