Carlota Benet (Barcelona, 1981) és doctora en Literatura Catalana i l’autora de ‘Veus de paper’, Columna Edicions. Una novel·la que explica la història d’una noia que parla amb les heroïnes dels llibres mentre treballa a la llibreria del seu pare i segueix els cursos del seu programa de doctorat.
Ens citem amb l’autora a la terrassa de la llibreria La Central del carrer Mallorca de Barcelona. Quan arribem, ella ja hi és, la confonc amb una turista despistada perquè és rosseta, amb els ulls clars i carreteja una maleta. “M’estic un parell de dies a Barcelona, a casa ma mare, perquè dono classes de literatura catalana i després ja pujo a Lleida on visc amb el meu marit i el meu fill”. Des del primer minut ens demostra que té moltes ganes de parlar-nos de la novel·la, de literatura, de la relació amb el seu pare i de com es troba actualment la llengua catalana al país. Està emocionadíssima amb la publicació del llibre i porta el somriure enganxat a la cara, tot i que ens confessa que decidir ser escriptora sent filla de Josep Maria Benet i Jornet va ser una decisió difícil.
Què ens expliques en aquesta història?
Aquesta història explica el conflicte entre la riquesa del món interior, -que vol dir viure en els llibres-, i el xoc que es produeix quan aterres a la realitat. La protagonista, la Sina, és una noia que viu tancada a la llibreria del seu pare, un lloc encantador, ple de llibres, amb un ambient màgic, i tot d'una ha de sortir d'aquest món, i ha d'entendre com conciliar el seu món d'heroïnes dels llibres que li parlen, amb aquesta realitat tan hostil; i com sobreviure-hi.
Em deies que algú t’ha comentat que pot ser un llibre una mica ingenu.
Pot semblar-ho perquè està explicat com si fos un conte. Però parla del trauma que tots podem tenir d'enfrontar-nos a la realitat, i que per superar aquest trauma, cal perdonar. Per estar en pau amb una mateixa i per tenir pau interior cal perdonar als altres. I sobretot, cal que et perdonis a tu mateixa.
Per estar en pau amb una mateixa cal saber perdonar-se
Per què has decidit parlar del perdó?
Perquè jo m'hi vaig trobar. Va haver-hi una sèrie d'esdeveniments a la meva vida que em van fer tenir molta ràbia. Un bon dia, em vaig dir: “has d'acceptar les coses tal com venen. No passa res. La vida és com és i tu no tens per què anar jutjant el que va passant. Has de prendre distància, ho has d'acceptar i a partir d'aquí seguir com puguis i com vulguis”. Sempre hi ha coses que ens van consumint per dintre i acceptar-te a tu mateix també fa que acceptis millor els altres.
Acceptar-te a tu mateix també fa que acceptis millor els altres
També parles de la decepció de la Sina i l'egoisme del Joan, que pren una decisió i condiciona completament la vida de la seva filla.
Sí, és una traïció molt gran a la Sina, la seva filla, que se sent molt traïda pel seu pare i el seu món s'esmicola. També crec que és molt típic de l'evolució d'una persona cap a la maduresa. És aquest fer les paus amb el teu passat i amb les teves circumstàncies.
Al llibre trobem un lligam molt fort entre la Sina i el seu pare Joan. Té a veure amb la relació que tenies tu amb el meu pare?
Una mica sí. Jo vaig tenir una relació molt estreta i molt especial amb el meu pare. Encara que quan estava escrivint el personatge del Joan, no veia el meu pare en absolut i tampoc em veia a mi gens amb el personatge de la Sina. De fet, em veig identificada amb el personatge de la mare, perquè tinc un fill i la maternitat també és una cosa meravellosa però alhora problemàtica, sobretot avui en dia. Volem ser dones lliures i un fill enganxa molt. També m’identifico amb el Roc, que és molt optimista, jo també tinc una actitud molt complaent amb els altres i aparentment sembla que sempre tot em vagi bé. Inevitablement, sempre tens una mica de tu en tots els personatges.
Quan escrivia el personatge del Joan no veia el meu pare en absolut
Quin paper tenen els objectes en aquesta història?
Molt important. M'agrada molt descriure molt els personatges, la roba que porten, donar-los una mica de textura. Això és una cosa que fa molt la Mercè Rodoreda, perquè aconsegueix donar als objectes una qualitat simbòlica importantíssima. Em fixo molt en com la gent va vestida, amb l'ambient, els llocs, amb les decoracions.., i això m'ajudava a donar volum als personatges i entendre com eren. Penso que afegeix calidesa i visualitat a un llibre.
És una mica un homenatge a la literatura.
Totalment. Perquè la Sina, a cada capítol parla amb una protagonista d’una novel·la -heroïnes de la literatura universal-. Surt un personatge del ‘Temps de les cireres’ de la Montserrat Roig, surt un poema de la Maria Mercè Marçal. La Teresa Valldaura de la Mercè Rodoreda, la Fanny del Carles Soldevila, l’Elisabeth Bennet de Jane Austen. Són les amigues de la Sina que li donen consells i aporten aquesta perspectiva molt femenina. I són dones de bandera. La Teresa Valldaura no és la Colometa de la Mercè Rodoreda. Són dones molt potents.
Les heroïnes que surten al llibre i parlen amb la protagonista són dones de bandera
Tinc la sensació que busca aquestes dones perquè ella no ha tingut el referent femení de la mare.
Cert. Però també és veritat que els llibres poden convertir-se en els teus amics, perquè ocupen molt d’espai. Jo sempre he tingut converses, potser estic una mica boja, amb els personatges de molts llibres.
El teu món està una mica envoltat de llibres. Suposo que hi deu tenir un pes important el fet que el teu pare fos Benet i Jornet, imagino que a casa hi devia haver una biblioteca immensa.
El meu pare era escriptor de teatre literari. I la meva mare, professora de literatura. Em vaig criar entre llibre. Els llibres m'han ajudat al llarg de la meva vida. I després vaig estudiar Filologia Catalana i vaig fer el doctorat en literatura catalana i soc professora de literatura catalana per a estrangers.
Va ser natural la tria d’aquesta carrera dedicada a les lletres o va ser una mica empesa pels pares?
És molt difícil de saber. La carrera la vaig fer molt a gust i molt convençuda. El doctorat el vaig començar molt convençuda i el vaig acabar no gens convençuda i això també es reflecteix en aquesta novel·la, perquè la Sina, en un moment determinat està fent el doctorat. Fer una tesi doctoral és una feina ingrata i llarguíssima i és bastant dur. El que em va donar és moltíssima disciplina, persistència i capacitat d’anàlisi. Al meu pare li feia molta il·lusió, això de tenir una filla amb una tesi i que acabés sent catedràtica i també surt una mica al llibre.
Al meu pare li feia molta il·lusió, això de tenir una filla amb una tesi i que acabés sent catedràtica i també surt una mica al llibre
Creus que li hauria agradat el llibre al teu pare?
Jo crec que sí perquè el meu pare era una persona que em tenia com “ai la meva nena és el millor que hi ha al món”. Potser una mica massa. Crec que hauria patit una mica, però li hauria fet molta il·lusió. El que no sé és si hauria tingut la capacitat de ser objectiu amb la meva feina. Realment era un pare molt entregat i llavors ell estava disposat al fet que li agradés qualsevol cosa que fes jo.
T’has trobat amb moments difícils mentre l’escrivies?
Sí, i ell m’hauria entès molt bé. Ara el Josep Maria Benet i Jornet és un pilar del teatre català, però quan ell estava viu, no era així. Ara perquè ja ha mort, ja té la carrera acabada i tenim aquesta perspectiva. Però jo vaig viure la seva lluita constant, els seus dubtes, fracassos, males crítiques... Quan jo era joveneta el meu pare no era el Josep Maria Benet i Jornet, era el senyor aquest de la cantonada que intentava lluitar perquè li estrenessin una obra per guanyar-se la vida.
Quan jo era joveneta el meu pare no era el Josep Maria Benet i Jornet, era el senyor aquest de la cantonada que intentava lluitar perquè li estrenessin una obra per guanyar-se la vida
Sents pressió pel fet de ser la filla del gran Benet i Jornet?
Jo crec que la sentia quan no em deia a mi mateixa que volia escriure. Ara ja no, és una d'aquestes coses que he deixat anar a la vida. Les meves novel·les tenen un esperit i un estil totalment diferent. Jo feia temps que sabia que volia fer alguna cosa i no sabia ben bé què era. I un bon dia vaig saber que volia ser escriptora, i vaig fer una bona plorada. Em deia a mi mateixa “en una família no hi caben dos escriptors, és una mica ridícul voler dedicar-me a ser escriptora i més sent ell molt reconegut.” I això ho tenia dins fins al dia que vaig decidir ser escriptora. Llavors tot es va fondre.
Em deia a mi mateixa que en una família no hi caben dos escriptors, és una mica ridícul voler dedicar-me a ser escriptora i més sent ell molt reconegut
Quin va ser, doncs, aquest moment que vas decidir ser escriptora?
Quan em van demanar que escrivís un article sobre el meu pare i l’Alzheimer i en va sortir un llibre. Me'n recordo que vaig anar a veure la meva editora, que és la Glòria Guasch, i me li vaig posar a plorar, que em va fer molta vergonya, perquè tampoc és que ens coneguéssim tantíssim i li vaig dir “jo el que vull és ser escriptora” i ella em va dir, “bé, doncs sigues d'escriptora.”
Em vaig posar a plorar davant de la meva editora perquè jo el que volia era ser escriptora
Tens por que et puguin comparar amb el teu pare?
Sí, però crec que no ho faran. El que em fa por és que a la gent no li agradi el meu llibre. És normal que hi hagi gent que no hi connecti. I ho haig d'aprendre a acceptar.
Amb què t'assembles al teu pare?
Tenim el mateix nas! (riem). Compartim un referent comú que són els llibres. Però de caràcter..., jo diria que soc una persona extremadament positiva i el meu pare era una persona molt depressiva; jo soc molt pragmàtica i el meu pare era un desastre amb tot allò relacionat amb la vida quotidiana. Però jo soc una mica dramàtica i el meu pare era extremadament dramàtic.
Soc una persona extremadament positiva i el meu pare era una persona molt depressiva
I literàriament?
No t'ho sabria dir perquè jo no m'ho veig, però sí que hi ha un personatge en el meu llibre, la Lola, que està una mica tret de personatges de les obres de teatre del meu pare. Vaig agafar ‘Una vella coneguda olor’ del meu pare i en vaig copiar una mica l'estil. Aquest personatge és un homenatge a les tietes que surten en les obres teatrals del meu pare.
Era un pare present?
Mooolt! Perquè clar, treballava des de casa. Jo soc filla única i l’interrompia i li deia “amb què jugo”? I ell em creava un paisatge d'escenaris perquè jo hi jugués. Els pares es van separar quan tenia 10 anys i estava la meitat del temps amb la meva mare i la meitat del temps amb el meu pare, amb qui teníem molts interessos en comú. I de fet, quan es va morir ho vaig pensar. Hi ha coses que ja mai més no les podré parlar amb ningú.
Va morir de covid quan tenia l’Alzheimer?
Sí, en el meu cap ja va començar a marxar amb l'Alzheimer.
Penses sovint amb ell?
Sí, constantment, perquè és allò de dir, ara li explicaré això, però amb molta tranquil·litat. El tema de l'Alzheimer va ser espantós, per tant, d'alguna manera quan es va morir va ser un alliberament per a tots, i per a ell mateix.
Vas poder acomiadar-te’n?
Sí, em van trucar i em van dir, escolta, està molt fluixet. Respira molt malament, potser hi hauria la possibilitat que el vinguessis a veure. Vaig anar caminant cap a la residència, recordo travessar Lleida totalment buida. Un dia meravellós de primavera amb tots els ocellets cantant, un dia de sol, fabulós. Jo pensant “el teu pare s'està morint”. És com de somni, com de pel·lícula apocalíptica. I llavors, arribar, ficar-te el mono, aquell que et feien posar, la màscara una alta màscara, i jo dintre de l'habitació tocant-li la mà, que jo volia notar la seva pell. I només li deia, “estigues tranquil, tot està bé, te’n pots anar” plorant, amb mocs, sense poder-me’ls eixugar. Va ser massa horrible i estic molt contenta de com a mínim haver-li pogut dir coses. Tothom que ha tingut morts en temps de covid ho ha passat molt malament. Aquests són moments de molta duresa.
Vaig poder acomiadar-me del meu pare quan tenia covid
A qui creus que agradarà el teu llibre?
Crec que té una sensibilitat femenina, al final és el despertar a la vida d'una noia, i me l’imagino per un perfil mil·lenial, de les noies que els agraden els vestits de floretes i la Jane Austen.
Fa un parell d’anys hi va haver una polèmica perquè el govern de Colau va fer un homenatge als escriptors catalans però, que escriuen en castellà. Com creus que està ara el tema de la llengua catalana?
Escriure en català és una opció gairebé política. Els autors en català han de tenir el suport de les esferes polítiques públiques, si no, estem perduts. Però bé, jo sempre soc superoptimista perquè el català ha passat per a coses molt dolentes. Ara, el que em fa patir més és una mica la presència del català als mitjans, perquè és el futur. Si tingués diners el que faria és crear algun tipus de plataforma que oferís continguts super “canyeros” en català. Hem de tenir una base atractiva per fer de tot. Hi ha d'haver safareig en català, musicals en català, per arribar a tots els públics. Ha de ser la barreja de la cultura popular i l’alta cultura, si no una cultura no és forta.
Hi ha d'haver safareig en català i musicals en català per arribar a tots els públics
Carlota Benet ens llegeix un fragment de "Veus de paper"