Cavalcarem tota la nit li va valer el Premi Mercè Rodoreda de contes el 2019. I a Sola es va endinsar en la vivència de la solitud a través de la Mei, protagonista d’un aïllament voluntari i impenitent. Carlota Gurt ha aconseguit en molt poc temps fer-se un espai considerable al món literari català i consolidar una veu pròpia, que ressona amb força. Ambdues coses podrien resultar sorprenents. Però deixen de ser-ho en considerar el magnetisme de la seva mirada sobre la realitat, sovint impregnada d’un element salvatge que la converteix també en clarivident.
Carlota Gurt ha aconseguit en molt poc temps fer-se un espai considerable al món literari català i consolidar una veu pròpia, que ressona amb força
Tres anys després del seu debut, l’escriptora i traductora torna al format amb el qual es va donar a conèixer i amb el qual assegura que se sent molt còmoda. Biografia del foc (Proa, 2023) és un recull de catorze contes que ara arriba a les llibreries. Posen el focus en les relacions humanes – sobretot les de parella i entre pares i fills– a través d’un ventall molt ampli de personatges i les expliquen amb una visió que bascula des de la tendresa fins a la ràbia, passant per la ironia, l’acidesa i fins i tot la crueltat.
Vehicles, ocells i Txernòbil
El recull sembla estar partit entre els relats de tall autobiogràfic i els que resulta clar que estan fabulant, ja sigui pels elements fantàstics del conte o perquè tenen lloc en un espai i temps distants del present. A Hokkaido, per exemple, una directiva i mare ambiciosa accepta l’encàrrec de dirigir la construcció d’un túnel impossible en aquesta illa japonesa com a forma de culminar la seva existència. A Amor, dos astronautes, una d’americana i un de rus, s’entrenen per encapçalar una missió espacial suïcida cap a un forat negre i, en el trajecte, s’acaben enamorant.
El recull sembla estar partit entre els relats de tall autobiogràfic i els que resulta clar que estan fabulant, ja sigui pels elements fantàstics del conte o perquè tenen lloc en un espai i temps distants del present
Podríem incloure també en aquesta categoria Els meus tancs, conte que explica la infantesa, joventut i adolescència d’una noia obsessionada amb els carros de combat. A mesura que creix, i emparada per la protecció i aïllament contra el món que li ofereixen, els acaba convertint en el seu hàbitat permanent, una defensa impenetrable contra les amenaces exteriors. Es tracta d’un relat de clar contingut al·legòric, que acaba asseverant que, en realitat, “tots els tancs són de porcellana”.
Els vehicles són, de fet, un dels elements simbòlics que es repeteix durant tot el recull. Tancs, però també molts cotxes, alguns dels quals tenen accidents, i fins i tot un telefèric. Gurt explica que mentre escrivia els contes del relat va viure una època en què no parava de somiar amb aquests i així és com es van acabar colant entre les seves pàgines. De la manera, també hi tenen una presència destacada com a elements repetits els ocells, que en aquest cas cal entendre com un “símbol de fragilitat”. La repetició d’un leitmotiv – també passa amb la catàstrofe de Txernòbil – converteix els diferents relats del llibre en una espècie d’univers propi, amb referències creuades que els acosten entre ells i que el lector acaba llegint amb complicitat.
Biografia del foc és un recull de catorze contes que posen el focus en les relacions humanes amb una visió que bascula des de la tendresa fins a la ràbia, passant per la ironia, l’acidesa i fins i tot la crueltat
Memes sobre el divorci
La presència de Txernòbil, és clar, no és gens aleatòria. Connecta perfectament amb diversos dels relats de caràcter més autobiogràfic. En molts d’aquests, sobrevola com un dels temes clau del llibre el dubte de què fer després de la catàstrofe, o com enfrontar-se a les cendres que deixa el foc. Algunes de les històries que breguen amb aquestes qüestions estan relatades amb distància i fredor, fins i tot amb un punt d’ironia tràgica, que l’autora explica adduint que tractant-se de temes “que cremen”, era necessària una protecció. En d’altres, la veu narrativa se submergeix en els fets i es rebolca en la ràbia, sense por a fer explícita una potent càrrega emotiva.
La veu narrativa se submergeix en els fets i es rebolca en la ràbia, sense por a fer explícita una potent càrrega emotiva
Com a tema associat al desastre, hi apareix amb especial força el divorci. “Divorce is hard, divorce is not an option, divorce is a sin [...]”, resa l’encapçalament del conte Divorce is ok meme. Es tracta de les prediccions de la compleció automàtica de Google quan escrius al buscador la paraula divorci. El relat explora la relació entre un pare arquitecte, que s’acaba de separar, i la seva filla, que té una memòria fotogràfica que utilitza per devorar i després recitar els sinònims de qualsevol paraula. El conte acaba amb l’enderrocament controlat d’un edifici, que el pare programa. Davant de les seves llàgrimes la filla s’estranya. “Papa, ¿per què plores?”, pregunta. La resposta cal llegir-la en clau al·legòrica: “Em fa pena que es destrueixi una cosa que va costar tant de construir” [...] “Hi ha coses que no es poden arreglar”.
El foc i el desastre impregnen també especialment Encara queda oxigen, on la visió salvatge i el magnetisme de la mirada literària de Gurt brillen especialment. El conte s’inicia amb l’incendi dels magatzems El Águila a Barcelona l’any 1981, que al relat coincideixen amb el naixement de la protagonista. Un personatge que, quaranta anys després d’aquells fets, s’enfronta al divorci amb el seu marit, mentre s’emporta les seves filles a celebrar Sant Joan. “La majoria d’incendis es gesten en segons, si bé alguns poden tardar dies, anys, lustres a calar-se”. I entre la pólvora i els petards de la revetlla afloren els records d’infantesa i la joventut, també marcats pel foc. Les flames arriben fins a la tragèdia de la separació, “una rondalla moderna de terror”. Perquè l’amor no és ignífug i també pot quedar reduït a pols.
La quotidianitat, en aquest cas passada per un filtre quasi kafkià, es filtra també a Tectònica de plaques, la història en què un protagonista s’obsessiona amb el molest espai que li queda entre el llit i la paret i que no sap com evitar. És un combat que mai podrà guanyar, però davant del seu acomiadament es converteix en un abocador de la seva frustració. És un altre dels personatges de llibre que aterrats, plens d’incertesa o impulsats pel canvi tracten de trobar el seu camí després del desastre, potser repetint-se la vella màxima que l’important no és la caiguda, sinó l’aterratge.