És entendridor veure de quina manera les cases s'assemblen als amos. Sempre m'ha agradat observar llars alienes: repassar els seus racons, saber de quin color són les cadires o què hi ha als prestatges, intuir el desordre amagat sota la catifa de manera precipitada. M'aboco als habitatges dels altres com si obrir aquesta porta fos també destapar l'ànima i ser testimoni de l'acte de solidaritat més gran del món. La casa de Carlota Gurt és petita però lluminosa, anàrquica i plena de vida. I, sobretot, és un pis molt llegit. Hi ha llibres a la prestatgeria, damunt la taula, rebolcats pel sofà, i aposto que també escampats a la tauleta de nit, encara que això últim no ho puc assegurar. És catastròficament bonic saber que, si un dia caigués una bomba a Barcelona, a aquesta escriptora la sepultarien els llibres.
Carlota Gurt ens rep descalça i així seguirà fins que ens acomiadem al replà, però no és una dona que passi de puntetes per la vida. És una paia natural, vehement i sense pèls a la llengua que expressa el desastre intern com qui pela patates, restant transcendència al caos, la destrucció i el desastre, i que minimitza la seva empremta literària perquè, diu, li costa valorar la seva pròpia feina. Tot i això, és una de les autores més esperades de la represa de setembre i la seva nova obra una de les apostes més cotitzades. El seu escepticisme humil i impostor xoca precipitadament amb una realitat que l'ha categoritzat com una de les grans veus de la literatura catalana de la seva generació. El 2021 va publicar Sola (Proa), una primera novel·la en què explorava el salvatgisme d'una dona que es refugia al bosc d'una vida apàtica, i ara torna a les estanteries amb Biografia del foc (Proa), una recopilació de contes en què, majoritàriament, la protagonista és la mateixa incertesa que abraça Gurt des de fa temps.
Fas una alerta al principi del llibre: "Jo de tu em llegiria els contes per ordre i no més de dos seguits".
Hi ha alguns contes que estan lligats. Si en llegeixes un abans que l'altre, els ecos que et provoquen són diferents. No vol dir que no es puguin llegir independentment, però crec que és millor. Estan pensats en un ordre concret perquè no coincideixin dues primeres persones, contes que s'assemblen o perquè després d'un de fosc em vingui un de lluminós. I això de limitar-ho a dos és perquè la gent s'empatxa. A la gent li costa llegir contes perquè els llegeix com una novel·la. Tu te'n llegeixes cinc i se't queda tot dins del cap com una pasterada. No pots ni diferenciar personatges. Els contes s'han de dosificar.
Per què Biografia del foc?
Sempre s'havia dit I rarament, la mort, però la gent em deia que donava la idea de ser més transcendent del que és. Biografia del foc reunia un parell de coses que apareixen al llibre. Una és la idea de la catàstrofe, dels focs, les allaus i els Txernòbils; i l'altra que explica alguns elements autobiogràfics. Encara que no sigui autoficció, tot el que escric sempre acaba venint de les coses que visc. Vaig pensar que Biografia del foc era la història de com es crea i què passa després d’una catàstrofe. Dins del recull hi ha unes quantes emocions i una, clarament, és l'angoixa. També hi ha la impotència. L'estat de vulnerabilitat amb què et deixa la incertesa, que no saps què et passarà.
Si escric sobre la incertesa és perquè jo tenia una vida, me la vaig carregar i de cop em trobo en aquesta situació de "tenia un pla i ara el meu pla se n'ha anat a la merda"
Alguns personatges es deixen portar per l'esperança i altres pel pessimisme. Hi ha una bona manera de prendre’s les coses?
La vida no és unívoca. Tot té moltes cares. Fer un llibre que només representi una cara de la vida és una mica enganyós. La incertesa és això: els milers de possibilitats que s'obren davant teu. Algunes són formidables i altres són terrorífiques. Suposo que ens costa connectar amb el que volem i que intento trencar amb la idea de què les catàstrofes són dolentes.
També per tu mateixa?
Quan escric un llibre, l'escric des del meu moment vital. No puc dir que m'han passat moltes coses però que escric un llibre que no té res a veure amb mi. Si escric sobre la incertesa és perquè tenia una vida, me la vaig carregar i de cop em trobo en aquesta situació de "tenia un pla i ara el meu pla se n'ha anat a la merda". I quin és el pla, ara? Aquest caminar sense pla està molt bé perquè pots fer el pla que vulguis, però alhora és terrorífic. I és des d’aquí que l’escric. Escric sobre les coses que, d'alguna manera, m'estan preocupant o m'inquieten. Escriure és una manera de posar ordre a les coses que em dic.
Subratllo una frase del llibre: "Què hi ha de tu en el que escrius, blàblà? La literatura ha de tenir valor per si mateixa: no per l’autor que hi ha al darrere". Et molesta que es busqui comparar la teva literatura amb la teva vida?
Em molesta relativament. També penso que és inevitable, no? La gent es pregunta i sempre hi ha una mena de curiositat morbosa per l'altre. És una curiositat humana i no té per què ser dolenta. El que em preocupa és pensar que la meva literatura no tingui valor i el que li doni sigui la meva persona. Això és el que no m'agrada. Voldria que el llibre funcionés per si mateix sense mi o sense que jo estigués al darrere donant explicacions.
És per això que utilitzes tant la metàfora, per escudar-te?
No, les utilitzo perquè les metàfores m'assetgen. Vaig pel carrer i veig metàfores. Ara a casa tinc problemes d'aigües, els dipòsits d'aigua i la cadena van començar a vessar, tot el dia he de tenir l’aigua tancada. I jo hi veig una metàfora. És com si la vida fos una mena de somni. Saps quan somies i et despertes preguntant-te per què has somiat el que has somiat? Doncs d'alguna manera la vida me la prenc igual. Penso: per què està desbordant aigua i jo he d'anar a tancar-ho tot? I llavors tinc la sensació que estic tancant les meves aixetes. La metàfora em va bé. En un altre conte surt una torre elèctrica sense fils. Un dia anava pel carrer i vaig veure aquella torre immensa, que dius: quina cosa tan inútil. És la sensació d'haver-me tallat els fils i haver-me quedat allà esperant trobar una utilitat per mi mateixa.
Em fa por l'alzheimer, la pèrdua de la identitat; continuar viu però, en realitat, estar mort
Apareixen molts ocells i molts vehicles, al llibre.
Em vaig passar molts mesos somiant amb vehicles. Avui he somiat amb vehicles i ahir també. Jo somio cada dia, tres i quatre coses, des de fa anys. No hi ha cap dia que no somiï, i sempre unes coses molt elaborades. I quan tinc somnis repetitius, m'aturo: per què estàs somiant això? I vaig decidir que era perquè no sé cap on vaig ni com hi vaig. I els ocells evoquen una mica la incertesa, que et deixa en aquest estat de fragilitat i d'estar exposat, i els ocells són bastant fràgils, són quatre ossos i pesen molt poquet. Em va agradar la idea de tenir un parell de leitmotivs que s'anessin repetint.
La vellesa també surt diverses vegades. T'obsessiona el pas del temps?
No em fa massa por la vellesa. El que em fa por és l'alzheimer. La meva mare en té i és terrorífic. Tens aquesta mena d'ombra de l'alzheimer que se t'acosta i de cop penses: ja deu haver començat? Perquè quan comença, comença molts anys abans, i és una cosa devastadora. Quan vaig a veure ma mare, penso: hòstia, acabar així. El que em fa por és això, més que el pas del temps o el fer-se gran. Ni la mort particularment no és que em faci gaire por, però sí la pèrdua de la identitat. Continuar viu però, en realitat, estar mort.
Et fa pensar més en el present?
Quan la vaig a veure la sensació és que quan surto d'allà no hi ha ni present ni hòsties, és un morim-nos ja. Perquè penses: quina utilitat té la vida, no? Però sí, suposo que el present és el refugi. L'únic que pots fer és aferrar-te al present. Però costa.
No sé si ens hem oblidat una mica del contacte amb l’altre.
No crec que abans les relacions en general fossin millors. A l'època de ma mare no hi havia cap mena de comunicació sobre les emocions. A casa meva no se n'havia parlat mai i ara se’n parla. El que sí que hi ha és un individualisme més exacerbat. Està clar que cada cop pensem més només per nosaltres i pel que necessitem, i ens costa més empatitzar amb l'altre o confiar. Jo crec que hi ha una crisi de confiança en l'altre. Tenim aquesta sensació que l'altre és una possible font de danys. I potser la gent actua amb més precaució. Però crec que es parla més obertament de tot.
Per Whatsapp.
Hem de reinterpretar les relacions i constantment neixen noves formes de relacionar-se. Abans es parlava per telèfon i ara hem passat als missatges d'àudio. Al final acabes intercanviant petits monòlegs en comptes de diàlegs perquè no hi ha interacció en temps real. Això és així. Suposo que d'alguna manera hi ha aquesta sensació que tothom està molt sol. Tothom se sent una mica aïllat i, quan estàs sol, necessites encara més l'amor.
L'articulisme de diari està súper mal pagat, és vergonyós
Et guanyes bé la vida emocionalment dins el sistema literari català?
No sé com és guanyar-se la vida emocionalment.
Estant satisfeta amb el que aportes i el que reps.
Sempre soc una mica escèptica amb el que faig, amb uns certs problemes d'autoestima literària. El que faig és que, si els altres confien en mi, no donar-li massa importància al que jo pensi del que faig. Penso que aquest llibre és el que més m'agrada del que he escrit i que és el primer cop que estic una mica contenta del que publico. Amb Sola el que em dic és que és una gran primera novel·la, i això em calma. Però tampoc hi torno gaire ni m'ho rellegeixo.
El 2021 et deien "la nova promesa de la literatura catalana". És contraproduent l'etiqueta?
Per mi no és contraproduent perquè no m'afecta gaire i, sobretot, no me la crec. Cada setembre hi ha unes quantes noves promeses. No em condiciona a pensar que he de fer una cosa boníssima perquè tothom ho està esperant de mi. En relació al sector, hi ha una sobrevaloració de la novetat. Sempre penso: per què em van fer cas a mi, quan hi ha gent que fa 20 anys que està escrivint i segurament ho fa millor? Sento que no soc mereixedora de l'atenció que em donen.
I has aconseguit donar resposta a la pregunta?
Hi ha una necessitat de carn fresca. El cicle literari cada cop s'està accelerant més, cada cop hi ha més llibres, i cada cop duren menys perquè cada cop surten més novetats. No es dona temps a fer el suflé i que el llibre pugi. Últimament tinc la sensació que els llibres no acaben d'arrencar. Abans senties a parlar molt d'algun llibre i ara en surten molts, però no hi ha prou temps de processar-los perquè vivim immersos en aquesta acceleració constant de tot. I al final tens aquesta sensació que ara et toca a tu. Però és una mica vampíric: et xuclaran la sang i quan t'hagin tret tot el rèdit —no l'editorial, sinó la societat o els mitjans, etc— i ja tot sigui repetició, perquè un no pot ser original cada dia, necessitaran algú que no sigui jo. Això és el que produeix el sistema literari.
Què més falla?
Jo crec que hi ha un problema econòmic des del moment en què el sistema està funcionant a través de l'ego. Cada cop es publica més però el públic lector és el mateix; per tant, les engrunes són cada cop més petites i cada cop es paga menys. I després hi ha les servituds de la promo. És evident que has de fer promoció del teu llibre, i forma part de la feina, però després vas a un lloc i hi ha 5 persones i dius: estic dedicant 4 hores gratis de la meva vida a venir fins aquí i l'altra banda també hauria de fer millor la seva feina. També és inevitable que als autors s'enduguin el 10%, però s'hauria de negociar millor i tenir una mica més d'estructura gremial, que tots féssim una mica més de pinya. I aquí tothom mira per si mateix. Tot el que és articulisme de diari està súper mal pagat. És que és vergonyós. I per què ho fas? Tens una mica de projecció però tens aquesta sensació d'expropiació, de que t'estan traient la teva vida per fer benefici algú altre. També hi ha el problema de que no s'edita prou. Molts editors no fan gaire la seva feina d'edició, no hi ha un projecte. Volen vendre llibres, i és molt lícit voler vendre llibres, però hi ha massa ànsia comercial. Crec que s'hauria de publicar menys i s'hauria de mirar què fan altres països amb literatures petites com la nostra i que són econòmicament sostenibles pels autors.
Hi ha elits dins el sistema català?
Jo crec que en lloc de fer pinya hi ha unes quantes capelletes, i la gent té molta ànsia de ficar-t’hi. Jo sento que t'empenyen i et volen ficar en algun dels sacs perquè no els agrada que no hi siguis. I això crea inseguretat. És un problema de confiança. Hi ha molt ressentiment en el sistema literari català. Hauríem de fer una mena de teràpia col·lectiva.
T'autocensures?
Parlant del sistema, crec que no. Crec que ja m'odien tots els llibreters i editors (riures). A vegades les diria més grosses i ho rebaixo una mica, perquè soc una mica massa vehement en general a la vida i potser no sempre cal. A vegades m'inhibeixo parlant de certs llibres dels que potser en altres moments hauria dit alguna cosa, i ara no dic res. De cop et trobes que tens una imatge pública i que a vegades ja no et representes a tu mateixa, i és perillós. Intento ser bastant honesta, defensar les causes en les que crec i criticar el que no em sembla bé.
Hi ha molt ressentiment en el sistema literari català
El 2019 vas fer un fil a Twitter explicant el teu Me Too personal. Vas acabar-lo dient "I ara m'adverteixen per DM que publicar aquest fil és un error. Ho és? La veritat és que no les tinc totes". Va ser un error?
No, no, de tant en tant ho retuitejo. Penso que un cop l'any ho hauria de fer.
I per què creus que et van dir que ho era?
Em van dir que si em posava així tothom em veuria des de la perspectiva de la víctima. I crec que el meu Me Too no és precisament gaire victimista, sinó més aviat de dir “mireu les coses que passen al món”. A més és un fil amb noms i cognoms, i això sempre està bé (riures).
Dos titulars abans d’acabar. El primer: "La comprensió lectora ha baixat a Catalunya entre els lectors més joves".
Crec que també ha baixat entre els lectors més grans. És una cosa general: la gent no entén el que llegeix. Els pares volen que els nens llegeixin quan ells no ho fan, i això és absurd. Però el sistema educatiu és bastant penós. Jo tinc tres fills i quan veus el nivell és per posar-se a plorar. Primària encara s'aguanta, però el que passa amb l'ESO és catastròfic. També passa que hem canviat els nostres hàbits, ja no llegim tant i tenim l'atenció dividida amb els telèfons. Estem segrestats. Encara que no estiguis fent res, hi ha una part del teu cervell que n’està pendent i fa que la teva capacitat d'atenció sigui molt més petita. A mi em costa llegir moltes hores seguides i se suposa que m’hi dedico. I també tenim un problema d’imatge i de màrqueting: no has de llegir perquè s'hagi de llegir o perquè hi hagi lectures obligatòries, has de llegir perquè és divertidíssim i perquè descobriràs coses meravelloses. El sistema educatiu està pensant contra la canalla, no a favor d'ella. Allò és un podridor de nens.
Els escriptors hem de demostrar que la llengua serveix per tot i que el català és plenament funcional
"L'ús del català entre els joves no passa del 25% a la meitat de districtes de Barcelona".
Barcelona és un feu perdut. La pressió lingüística i el problema de màrqueting amb el català són molt bèsties. Però quan surts de Barcelona i vas per Catalunya, la gent i el jovent parla català, amb molts castellanismes, però no tant com aquí, que és una desfeta. No som capaços de comunicar que el català és una llengua que serveix per expressar-ho tot. I si tu penses que tens una llengua que no serveix, ja em diràs què fas. L'Institut d'Estudis Catalans també hauria de ser més flexible. Els lingüistes que ens dediquem a traduir a vegades prenem més com a referència l'ésAdir encara que no sigui normatiu, perquè entenem que la cosa anirà per aquí. No es pot lluitar contra l'evolució de la llengua; nosaltres som una evolució del llatí i la llengua evolucionarà. I també els escriptors tenim un deure. Quan escrius en català, hi ha una mena de deure polític. Fins i tot encara que no siguis de la corda catalanista, des del moment en què tu escrius en català hi ha un compromís amb la llengua. I som els escriptors, però també els periodistes o els que fan ficció, els que hem de demostrar que la llengua serveix per tot, que es pot expressar tot, i demostrar que el català és plenament funcional.