Carme Elias: "Jo només aspiro a la mort digna. El més difícil serà decidir quin és el moment"

El mes de març del 2022, durant el Brain Film Fest, l’actriu catalana Carme Elias (Barcelona, 1951) va fer públic que patia Alzheimer. Va ser llavors quan l’Editorial Planeta es va posar en contacte amb ella i li va oferir escriure un llibre de memòries. Després d’uns mesos intensos de feina, i gràcies també als dietaris que ha anat escrivint al llarg de la vida, acaba de publicar ‘Quan deixi de ser jo’ un testimoni vitalista sobre l’Alzheimer narrat en primera persona que barreja la duresa de la malaltia amb el sentit de l’humor i l’emoció.

És un relat sincer, tendre i valent on es despulla per mostrar-nos la seva fragilitat i la seva fortalesa. En aquestes memòries fa un repàs a la seva extensa trajectòria com a actriu. Carme Elias ha estat guardonada amb el premi Goya a la millor interpretació femenina protagonista per ‘Camino’ (2008), el Premi Gaudí d’Honor i la Creu de Sant Jordi el 2022 per la seva trajectòria. Ara, amb la publicació del llibre, diu que s’ha convertit en una activista que dona a conèixer la malaltia i treballa per la consciència social. Així mateix, participa en el rodatge d’una pel·lícula documental amb l’objectiu de deixar el seu testimoni del transcurs de l’Alzheimer.

Elias ens obre les portes de casa seva (un loft diàfan a l'estil novaiorquès al barri de Gràcia de Barcelona) per parlar del llibre que ha sortit a la llum just a temps per Sant Jordi.

Com vas decidir fer públic que paties Alzheimer?
Primer vaig dubtar molt. És una mica com visualitzar la teva vida. Però, després vaig pensar que també podia ser útil per a altres persones i per a mi. Perquè era com sortir de l'armari. Va ser com un alliberament explicar-ho.

Fer públic que tenia Alzheimer va ser com sortir de l'armari. Va ser un alliberament.

Vas ser molt valenta.
Sí, quina bona decisió, perquè el que m'ha portat posteriorment ha sigut molt positiu. M’he convertit en una activista, una persona que fa propagació del que és viure aquesta malaltia, -que és molt difícil d'explicar perquè és perversament subtil, cada dia es va enduent una miqueta del meu cervell-, i tinc la missió de donar-la a conèixer, que la gent es conscienciï, i els que la tenen o els familiars se sentin més acompanyats.

Estàs fent una feina de divulgació molt valuosa i que pot ajudar moltíssim.
El meu desig és que acompanyi a les persones que tinguin familiars en la meva situació. L’objectiu és donar visibilitat a una malaltia que es desconeix molt. Entre tots hem de sentir que no estem sols.

I què els recomanaries?
A tots els que estiguin diagnosticats i encara em puguin entendre, que es busquin una tasca que sigui important per a ells perquè et dona vida.

Com és la convivència amb la malaltia?
Doncs la convivència és complicada, sobretot perquè no sabem els camins que segueix. Jo em sento quasi normal, però em passen coses que em limiten o jo mateixa em limito perquè sento sensacions estranyes com anar per un carrer de tota la vida i no reconèixer-ho del tot. O com coses gairebé imperceptibles que constantment em posen davant d’un mirall.

Si ara no estiguéssim fent l'entrevista que faries?
Segueixo molt activa, encara cuino, vaig al mercat, trec la Niva -la meva gosseta- intento no quedar-me a casa tancada plorant o veient la televisió.

Ets completament autònoma, encara?
Tinc ajudes. Per exemple, amb els medicaments ve una infermera i m’ajuda a organitzar-los, si no seria un caos. I després tinc el meu germà Joan, que és el capità de la família i el que constantment està en contacte amb mi per anar seguint el meu dia a dia.

Al llibre també parles del Josep Maria, el teu germà gran.
Va patir poliomielitis quan era petit i no l’he sentit mai queixar-se, és un gran exemple de vida, de fortalesa i de superació personal.

Els amics també estan molt presents?
Les amistats van i venen, n’hi ha que arriben fins al final i n’hi ha que no. Ara tinc amistats, però el que de veritat m’envolta i em protegeix és la família. Tinc una protecció familiar molt forta, molt potent.

Ets una bona pacient?
Sí, soc bona, però soc una mica rebel.

En el llibre he vist que et defineixes com tossuda, manaire, insegura, controladora, exigent...
Aquestes són les parts fosques. Sí, les tinc, però també soc vital, tinc alegria i ganes de viure, em prenc la vida amb humor. A mi em caracteritza l’humor negre.

Com va ser el procés d’arribar al diagnòstic?
Estava angoixada, tenia ansietat, sobretot a la feina, i els metges em deien que patia estrès. Com que m’expresso amb facilitat, el fet de ser actriu em porta a saber estar i tot plegat va fer que enganyés una mica els metges, sense voler-ho, és clar.

I quan finalment arriba el diagnòstic, com s’encaixa una notícia així?
Va ser tremend, però també al mateix temps vaig poder dir: “No estic boja, ho acabaré estant, però encara no ho estic.”

I l’acceptació de la malaltia?
Això s'ha de treballar dia a dia. Pots posar-te a plorar tota l’estona, que també, i pots sentir-te molt desgraciada i convertir-te en víctima, o pots dir, endavant!

Ho tens molt coll avall.
Sí, però quan hi penses t'agafa un moment de ‘baixon’ i penses en el que t'espera... Jo només aspiro a la mort digna. Ho he deixat escrit al llibre.

Tens molt clar que vols morir amb dignitat.
Sí. Jo tenia una amiga que tenia aquesta malaltia i recordo que quan anava a veure-la feia una expressió com d'alegria i immediatament se li enfosquia la cara. Arribats a aquest punt, jo crec que ja no cal.

Com viu la família aquesta decisió?
En principi m’acompanya i em respecta. I suposo que el més difícil serà decidir quin és el moment. Però estic segura que ho faran. Perquè m’estimen.

Et fa por la mort?
No, em fa més por la mort en vida. Tampoc crec que hi hagi un cel ni un infern. No sé on anem, però he vist tantes vegades cendres dels meus avantpassats, que seré cendra.

Jo només aspiro a la mort digna. Suposo que el més difícil serà decidir quin és el moment. Però estic segura que ho faran. Perquè m’estimen.

Parlem una mica de la teva trajectòria? En el llibre dius que la teva vocació ha estat un regal. Com et vas iniciar en el món del teatre?
Quan tenia uns catorze o quinze anys em van deixar fer un curs al teatre de l’església del meu barri. Va ser trepitjar un escenari i sentir que allò era la meva vida. En aquell moment no imaginava que el teatre em donaria tant perquè jo estava destinada a altres coses. Més endavant vaig començar a anar a l’Institut del Teatre. Vaig aprendre d’una nova generació de mestres que anava molt forta. Allà vaig conèixer el que va ser el meu marit, Joan Potau. I d'allà vaig sortir-ne actriu.

Trobes a faltar els escenaris?
No, parlar del llibre és com estar en un escenari.

Tens la sensació d’haver-ho fet tot?
No ho sé, no me’n recordo i és una sort (riem), però jo estic molt contenta amb la meva trajectòria. He fet grans autors, com Txékhov, Shakespeare i autors d’aquí. Segurament he patit enveja d’alguna actriu que ha fet algun paper que jo no he fet, però ara ja no hi és tot això, ha desaparegut de la meva memòria.

Et fa gràcia mirar les pel·lícules o sèries que has fet?
No, no m’ha agafat per aquí, encara.

Havies estat gaire crítica amb tu mateixa quan et veies posteriorment a la pantalla?
No em deixava agradar. He sigut molt exigent amb mi mateixa i amb els altres, i això és una cosa que sempre estic treballant i se m'escapa de les mans. L'exigència és bona fins a un cert punt. Després ja es converteix en una mena d'atac contra la humanitat. Però, bé, també m'ha portat a rebutjar molts papers.

Has fet més teatre que cinema?
El cinema ha estat el meu amant, però no ha sigut el marit. Jo l'he perseguit molt, però m'ha sigut una mica esquerp. El que passa és que quan ha vingut, ha sigut molt potent. Però, és veritat que no m'he sentit mai molt reconeguda en el món del cinema fins molt tard. En canvi, el teatre ha sigut permanent a la meva vida. He sigut molt feliç i he pogut triar, destriar, he pogut abandonar.. Me n'he anat a vegades amb plens èxits perquè em convenia una cosa millor o que m'interessava més. Soc un cul inquiet.

No m'he sentit mai molt reconeguda en el món del cinema fins molt tard. Ha sigut el meu amant, però no ha sigut el marit. Jo l'he perseguit molt, però m'ha sigut una mica esquerp.

 

Si no haguessis estat actriu a què t’hauries dedicat?
Hauria tingut una perfumeria.

Ara estàs gravant una pel·lícula documental amb la Claudia Pinto per deixar testimoni de la malaltia de l'Alzheimer. Com ha sorgit la idea?
Estàvem gravant l’última pel·lícula juntes. Ella es va adonar que jo no estava bé perquè no era capaç de retenir el text; va ser quan em van donar el diagnòstic. Aleshores em va proposar gravar el procés de la malaltia. Vaig dir que sí immediatament.

Com va el rodatge?
Tenim tot el que és l'inici, quan ho vaig comunicar..., serà un recorregut al llarg del temps de com ha anat evolucionant l'Alzheimer.

Demà és Sant Jordi, serà la primera vegada que firmaràs llibres. On et podrem trobar?
D’11 h a 12 h al Triangle i de 18 h a 19 h estaré al Passeig de Gràcia, 2 (entre Aragó i València).

Bona diada de Sant Jordi!