El 24 d'agost de 1963, Carmen Amaya (1918-1963) va ballar per última vegada davant del públic. Tot i la malaltia renal que patia i que se l'emportaria tres mesos després, La Capitana –com era coneguda aquesta artista gitana que actuar per Roosevelt i Truman a la Casa Blanca–, va voler cedir el seu art a Begur, prenent part en un festival solidari per recaptar fons per il·luminar el castell. Al festival celebrat a l'antiga fàbrica Forgas hi van assistir dues mil persones, entre elles Salvador i Gala Dalí. Carmen, amb la seva generositat proverbial volia agrair al poble empordanès l'acolliment dispensat des que s'havia instal·lat al Mas d'en Pinc.
Cartell de la darrera actuació de Carmen Amaya
"No hi ha cap tros de terra i mar més formós al món"
La bailaora es va enamorar d'aquell casalot enrunat amb una torre de guiata del segle XVII que havia protegit els seus habitants de les ràtzies barbaresques gràcies una fotografia que li havia ensenyat el seu representant. Abans, però, havia passat temporades a l'Hotel Llafranc, regentat pels germans Bisbe, un dels quals, Manuel, seria batejat per ella com a "El gitano de la Costa Brava" en una insòlita cerimònia. Va ser reina de les festes de Palafrugell, on va ser retratada fent el xut d'honor d'un partit de futbol i ballant sardanes. Ella mateixa declararia: "Sóc catalana, vaig néixer a Barcelona i, perquè ho soc, estimo aquest tros de terra. Aquesta Costa Brava, tan única, tan meravellosa. No hi ha cap tros de terra i mar més formós al món. Si. ho sabré jo, que he fet la volta al món!".
Ben a prop del mateix mar arran del qual havia nascut i crescut, al barri del Somorrostro, filla de gitanos del Sacromonte granadí però orgullosament catalana, Carmen Amaya va trobar la calma a Begur. Des de petita patia una malaltia renal i va ser la frenètica activitat sobre les taules el que li va permetre allargar la vida, suant les toxines que els ronyons no podien eliminar. L'any 1961 es va instal·lar per primera vegada al Mas d'en Pinc, on moriria el 19 de novembre de 1963.
Carmen Amaya bebent en porró al seu mas de Begur
La llegenda de la Capitana
Al Mas d'en Pinc, Amaya hi descansava dels seus viatges i gires i l'any 1963 havia reposat forces després d'actuar a Los tarantos, versió del drama de Romeu i Julieta situat a Barcelona i protagonitzat per enamorats de famílies gitanes rivals. La pel·lícula, dirigida per Francesc Rovira-Veleta i que seria nominada com a millor pel·lícula estrangera als Oscar, es va estrenar pocs dies abans de la mort de l'artista. També va ser a Begur on els fotògraf Colita i Julio Ubiña en captarien els darrers mesos de vida en algunes de les imatges més icòniques.
Tot i que Carmen Amaya ja no reposa eternament a Begur, on havia estat feliç com havia estat el seu desig, ja que el seu vidu va decidir traslladar les seves restes a Santander, el record de la seva filla adoptiva continua estretament vinculat a la vila. El dia abans de la seva mort, l'Ajuntament va batejar el seu nom el passeig que va de l'ermita de Sant Ramon fins al Mas d'en Pinc, que avui és propietat de l'Ajuntament i on es pot visitar una petita exposició dedicada a l'artista flamenca de fama internacional, que també compta amb un monument i se la recorda amb un festival de música que porta el seu nom.
El Begur de Vinyoli
No hi ha cap evidència que enllaci Carmen Amaya amb un dels noms més destacats de la lírica catalana com és Joan Vinyoli (1914-1984), però tots dos van tenir una estreta vinculació amb Begur.El poeta barceloní, que havia estiuejat de petit a Santa Coloma de Farners, va descobrir aquesta antiga vila marinera l'any 1954 i hi va fer estada cada estiu, sense excepció, fins el 1978. Durant aquells vint-i-cinc anys d'estiueig, el poeta hi va escriure i corregir bona part de la seva obra.
Joan Vinyoli a Begur
Els Vinyoli van llogar diverses cases durant aquells estius, i tenien com a centre de trobada amb amics i coneguts el bar Frigola. El poeta s'amarava del paisatge en els seus passejos i confessava a Foix la seva predilecció per veure sortir el sol des del castell de Begur. Des d'El callat (1956), obres com Tot és ara i res (1970), Cercles (1979) o A hores petites (1981) no es poden entendre sense l'experiència de Begur. Ell mateix va deixar escrit: "el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur".