Recomanava Borges no dir res si les paraules no han de servir per millorar el silenci.
El consell és d'una precisió aclaparadora. El silenci intimida, desafia, ordena. El silenci és sagrat i, com a tal, no convé embrutar-lo amb qualsevol paraula.
Ho saben millor que ningú els escriptors i les escriptores, que treballen tenint-lo present tota l'estona, com si fos un precipici.
La literatura neix quan la comunicació esdevé un problema, i si el que escriu no aconsegueix resoldre'l amb el seu enginy o el seu talent, passa a ser prescindible. És millor caure, callar i tornar-ho a provar una altra vegada.
El silenci està quasi tan present en l'acte d'escriure com el tecleig o els signes de puntuació. El silenci, en la vida de certs narradors, és capaç de provocar un rebombori enorme.
La noia rara
Aquest mes es compleix el centenari del naixement de Carmen Laforet (6 de setembre de 1921, Barcelona), una veu genial i lluent i inexplicable que amb el pas dels anys va acabar muda davant del foli, sense deixar anar ni una coma. Com si s'hagués ressecat.
No podem saber exactament com va afectar aquest fet a l'autora ("la noia rara", la va definir Carmen Martín Gaite). El que sí que podem mesurar és la tristesa que va generar en els seus lectors, que, a partir de 1963, després de veure la llum La insolación, van quedar definitivament orfes. De sobte, no trobaven la manera de vèncer aquesta buidor metàl·lica que tots sentim quan la nostra firma preferida no torna a publicar un nou llibre. Com diria Kafka, els únics silencis que necessitem no existeixen en aquest món.
El silenci, en la literatura, és també un aspersor que escampa centenars de preguntes. Volem, exigim entendre perquè es produeix, d'on surt, com se'l combat, si és per ara o per sempre. Busquem respostes a misteris que segurament no en tenen. Però les busquem, al cap i a la fi, perquè no estem fets per assumir la desfeta.
Res de res
Una de les possibles explicacions del silenci de Laforet es troba, paradoxalment, en el seu primer gran èxit com a novel·lista. Mai tornaria a acariciar-ne un de similar. Tenia només vint-i-tres anys quan la nit de Reis de 1945 un jurat va engolir amb unes hores el manuscrit de Nada i va condecorar-lo amb el primer Premi Nadal de la història, per sorpresa del públic i d'un César González Ruano que era el favorit i que de la decepció una mica més i es tira per la finestra del seu estudi.
A partir d'aquell moment, la seva vida canviaria per sempre. La seva vida, aquell trajecte curt i anònim que havia arrancat a Barcelona, però que havia tombat molt aviat cap a Gran Canària a causa de les necessitats laborals dels pares, per, un cop superada la infància, tornar a terres catalanes, on la futura guardonada intentaria cursar sense èxit la carrera de Filosofia i Lletres i acabaria mudant-se al cap de poc temps a Madrid, incapaç de readaptar-se a la que havia sigut casa seva.
Ja instal·lada allà, amb un cop de puny, va escriure la novel·la, que precisament es basava en la seva aventura frustrada a una Barcelona de postguerra que per una noia com ella, somiadora i lliure, va revelar-se massa fosca, massa cenyida, massa insuportablement pesada.
Jurat del Premi Nadal 1944. Arxiu Destino
Un miracle
Nada és un miracle fresc, dur i prodigiós. Nada forma part del patrimoni juvenil, en runes, de tots aquells que vam haver de llegir-la a la secundària. Nada va explotar com una supernova: es va convertir en una de les novel·les espanyoles més traduïdes a l'estranger i la premsa va embogir per saber-ho tot de la seva desconeguda autora. Nada va ser, també, la primera pedra que va frenar el torrent creatiu de Carmen Laforet.
No volia escriure. No disposava de temps per fer-ho. Després del premi, en mig del terrabastall mediàtic, no tenia el cap, ni la pau ni les energies suficients per reprendre l'escriptura. Va decidir que no tornaria a començar fins que no acabessin les preguntes. Fins que no paressin de zumzejar al seu voltant aquells periodistes.
Ombres esmunyedisses i tafaneres que no deixaven d'interessar-se per la seva vida privada, per la seva família i els seus fills, com si una dona no en tingués prou amb ser escriptora.
Paco Umbral, per mencionar un dels seus companys de generació, va apostar per construir un personatge i decantar el circ a favor seu. Però ella, a qui encara li van posar més difícil, no va estar mai còmoda davant dels focus. I l'esquerda es va fer més profunda.
Carmen Laforet escrivint... en silenci
El barranc
Tornaria a intentar-ho, clar. I a aconseguir-ho. Malgrat la pressió i les expectatives. Malgrat el vertigen. Malgrat la separació amb el crític Manuel Cerezales, qui li va fer prometre per escrit que no convertiria cap detall de la seva relació en material narratiu. Malgrat els nous i els vells obstacles. Així arribarien, primer, articles per a revistes que l'ajudarien a pagar factures.
I així arribarien, més endavant, llibres de relats, o cròniques de viatge, o noves novel·les, com La isla y los demonios o La mujer nueva, que algunes lectores com Elvira Lindo reivindiquen com autèntics cims literaris, per més que hagin sucumbit a la força del monstre que és Nada.
Però la cosa ja no brotava tan fàcilment. I creixia la temptació d'esborrar la línia a cada nova paraula que hi afegia. L'autoexigència és un animal ferotge. Laforet va marxar a Tànger, a París, al Trastevere romà, a Nova York; com si sortís escopetejada darrere d'aquella pulsió que se li escapava.
Faria noves amistats, com Rafael Alberti o Ramón J. Sender, a les que va conquistar ràpidament amb aquell somriure tan seu que li esclatava al mig de la cara. Era una ànima diferent, moderna, imprevisible; ho sabien els que la rodejaven. Però, mentre passava la vida, els editors seguien estrenyent, els dits es tensaven. I el barranc del silenci ja era ben bé a tocar.
Aquest setembre se celebra el centenari del naixement de Carmen Laforet
Escrivint i estripant
"Escrivia i estripava, escrivia i estripava, escrivia i estripava", recorda una de les seves filles, la Cristina, al documental Imprescindibles de TVE, sobre aquella última etapa de la seva mare. "He d'escriure el llibre oblidant que més tard hauré de publicar-lo, perquè si no no ho aconseguiré".
José Manuel Lara, de Planeta, va esperar set o vuit anys que arribés el manuscrit de Al volver la esquina. Però Laforet, incapaç de donar-lo per tancat, ja no li enviaria, i no publicaria cap més novel·la en vida. Tampoc concediria cap més entrevista. Cansada de la fama, una vegada, fins i tot, després de presentar-se al banc per firmar uns papers, va sortejar l'eufòria d'una admiradora dient-li que s'equivocava de Carmen Laforet. D'alguna manera, iniciava la seva retirada.
Mai va deixar de treballar, però. Que ningú s'enganyi. Per algú que escriu, desprendre's de la vocació és quasi tan complicat com aprendre a domesticar-la. L'esquena lleugerament corbada, l'enèsim cigarret enganxat als llavis, les mans sobre la màquina: l'autora, probablement, va continuar encadenant paraules, però a les fosques. Perquè la literatura no és només allò que acaba a l'estanteria d'una llibreria. La literatura, sobretot, és aprendre a lluitar en silenci. Com deia Marguerite Duras, "escriure també és no parlar. És callar-se. És udolar sense fer soroll".