“Com? Que vols garanties? No existeixen les garanties! I si algú et promet garanties, està mentint! Potser sortint d'aquest edifici t'atropella un camió. No hi ha garanties d'arribar fins a demà! No puc tenir control sobre Déu, ni tan sols crec en Déu. Per què estic parlant de Déu? No et puc donar una garantia! És ridícul!". Fa uns quants anys, en una entrevista a la revista Empire, Arnold Schwarzenegger recordava aquesta furiosa queixa de Paul Verhoeven en una reunió no gaire amistosa que l'actor austríac i el director neerlandès van tenir amb els executius de la productora Carolco.
El motiu de la trobada era una luxosa superproducció de 100 milions de dòlars que estava ben a prop de començar a rodar-se. S'havia de dir Crusade: el projecte era una aventura èpica que es venia com una barreja entre Espàrtac i Conan, s'havien construït enormes decorats a Espanya per ambientar-la, s'havia contractat a intèrprets com Robert Duvall i Jennifer Connelly, i suposaria una nova col·laboració entre Carolco i Paul Verhoeven, després d'èxits com Desafiament total (1990) o Instint bàsic (1992).
El resultat de la reunió, en un moment en el que la productora ja vivia una delicada situació financera, va derivar en la definitiva cancel·lació del film. No seria l'únic projecte liquidat abans d'hora en el que s'hi veuria implicat Schwarzenegger amb la productora: també va passar amb una adaptació de Spider-Man en la que l'actor austríac havia de fer de Doctor Octopus. Carolco renunciaria a filmar Crusade, i, en una d'aquelles decisions que només s'entenen sota la ingesta de mitja ampolla de whisky, va preferir decantar-se per L'illa dels caps tallats (1995), una mediocre pel·lícula de pirates amb Geena Davis que, no podia ser d'una altra manera, va començar amb mal peu: Michael Douglas va abandonar la feina, el va substituir Matthew Modine, el rodatge va ser accidentadíssim, el vaixell gegantí on es rodava part del film es va cremar, el pressupost es va disparar i el daltabaix es va rematar amb un bestial fracàs de públic. Carolco va entrar en fallida i va haver d'abaixar la persiana.
Ara, la sèrie de Netflix Monstruos: La historia de Lyle y Erik Menéndez ha recordat l'existència d'aquella exitosa, i desastrosa, productora de vida relativament breu, que va marcar el cinema dels anys 80 i 90. La cosa és que José Menéndez, assassinat pels seus fills (que també van acabar amb la vida de la seva mare) i a qui a la sèrie interpreta Javier Bardem, va fer servir la seva agressivitat com a negociador implacable treballant a Carolco des de 1986 i fins a la seva mort. Una bona excusa per rememorar l'auge i caiguda d'una empresa que va fer moltíssims diners amb pel·lícules com la saga de Rambo, Terminator 2 (1991) o Stargate (1994).
Capítol 1: els orígens
Carolco neix de l'associació de dos arrogants i ambiciosos personatges sense gaires escrúpols. L'hongarès Andrew Vajna i el libanès Mario Kassar es varen conèixer al Festival de Canes de 1975 i de seguida van congeniar, gràcies a compartir habilitats negociadores i a la seva visió comercialitzant pel·lícules en mercats estrangers. Aviat s'associarien i, l'any 1976, fundarien Carolco.
Carolco neix de l'associació de dos arrogants i ambiciosos personatges sense gaires escrúpols. L'hongarès Andrew Vajna i el libanès Mario Kassar
L'un, Andrew Vajna, va vendre's una molt rendible empresa de perruques per complir un vell somni i fer el salt al món del cinema, començant per la indústria xinesa, on ja havia fet molts negocis, i produint Deadly China Doll (1973). Va ser arribar i moldre: amb només cent mil dòlars d'inversió aquesta pel·lícula d'arts marcials en va guanyar més de tres milions, i Vajna es va llençar a un exitós període com a distribuidor de cinema xinès a Europa. L'altre, Mario Kassar, tenia vincles familiars amb el cinema: el pare tenia una pròspera companyia dedicada a la producció i distribució de pel·lícules a Beirut, i un jove Mario va començar a treballar-hi aviat.
Acorralat (1982) ho va petar a la taquilla, i Carolco feia el salt i es convertia en una empresa a tenir molt en compte
El primer negoci que Vajna i Kassar van fer junts? Comprar els drets de Los ejecutores (1976), una mediocre cinta italiana amb Roger Moore, per revendre'ls i triplicar-ne el preu. Visca el capitalisme! I, a partir d'aquí, van començar a finançar films com El puente de Cassandra (1976), Ha arribat l'àguila (1977), Testigo silencioso (1978), Al final de les escales (1980) o Evasió o victòria (1981). Va ser en aquesta futbolera pel·lícula de John Huston quan van treballar amb un Sylvester Stallone que ja era una estrella gràcies a Rocky. I, després de recomprar a Warner els drets per adaptar la novel·la First Blood, van pactar amb l'actor un sucós salari per protagonitzar-la, abans de tenir els fons necessaris per iniciar el rodatge. Amb el nom d'Stallone com a aval, un banc els va donar el crèdit que necessitaven. Visca el capitalisme! Acorralat (1982) ho va petar a la taquilla, i Carolco feia el salt i es convertia en una empresa a tenir molt en compte.
Capítol 2: Sly, Arnie i avions privats. Quan Carolco ho petava
La segona meitat dels anys 80 i la primera dels 90 va ser l'edat dorada de la productora. Rambo (1985), la seqüela, va reventar les ja bones previsions, i va confirmar el camí a seguir: per una banda, una de les claus del triomf empresarial residia en concentrar les vendes de les seves produccions en el mercat internacional, enlloc d'enfocar-se només en el territori nord-americà, com feia la gran majoria de les companyies cinematogràfiques independents.
A banda d'Stallone, Carolco va comptar amb Mickey Rourke i Robert De Niro a El cor de l'àngel, amb Nick Nolte a Traición sin límites o amb Arnold Schwarzenegger a Danko i, més endavant, Terminator 2 i Desafiament total
D'altra banda, seguien la política d'oferir molts diners a grans estrelles, més dels que pagaven la majoria dels estudis. “Són com nens grans. Volien anar en jet privat i beneficis com guardaespatlles, majordoms, menjars i cases especials... Els tractàvem com a reis i els pagàvem com si fossin reis”, recordaria Mario Kassar en una entrevista molts anys més tard. Així, a banda d'Stallone (que es va embutxacar set milions per repetir el personatge d'Acorralat, i 16 per la tercera part, una barbaritat comparada amb el que s'acostumava a abonar als actors); Carolco va comptar amb Mickey Rourke i Robert De Niro a El cor de l'àngel (1987), amb Nick Nolte a Traición sin límites (1987) o amb Arnold Schwarzenegger a Danko (1988) i, més endavant, a les ja citades Terminator 2 i Desafiament total.
Tan eixerits eren pels negocis com malbaratadors amb els guanys i excessius amb les celebracions
Tan eixerits eren pels negocis com malbaratadors amb els guanys i excessius amb les celebracions. Eren llegendàries les festes que muntaven, i sorprenien les estrenes caríssimes amb focs artificials i limusines, l'ús d'avions privats (Schwarzenegger va rebre'n un com a regal, a banda d'un salari de 14 milions i un percentatge dels guanys per fer Terminator 2) i el repartiment de generosos dividends entre els accionistes. “Vam organitzar una festa a Canes que no crec que s'hagi repetit mai”, explicaria anys després Mario Kassar. “Vaig arribar en un avió privat, potser un 747, i vaig portar-hi molts dels directors que havien treballat amb mi: Adrian Lyne, Oliver Stone, Alan Parker... Va ser increïble. Quan vam aterrar, teníem vint o trenta Mercedes negres amb els llums encesos i després vaig portar tothom a l'Hotel du Cap, on tothom tenia la seva pròpia suite. Tota la premsa mundial era allà. El problema més gran que vaig tenir a la festa va ser posar-nos d'acord sobre qui dels dos entraria l'últim, si Sylvester Stallone o Arnold Schwarzenegger. Al final, van entrar junts i tothom es va tornar boig. Aquesta festa va costar un milió de dòlars de l'època”.
Eren llegendàries les festes que muntaven, i sorprenien les estrenes caríssimes amb focs artificials i limusines, l'ús d'avions privats i el repartiment de generosos dividends entre els accionistes
Amb l'advocat fiscal Peter Hoffman convertit en president de Carolco i home cada vegada més fort dins de la societat, Andrew Vajna va començar a sentir-se incòmode. “Després de Rambo, estàvem tractant de convertir-nos en un estudi important. Però vaig sentir que aquesta era la direcció equivocada, i això va causar molta fricció entre Mario, jo i Peter, que en aquell moment era la mà dreta de Mario. No estava d'acord amb el camí que volien seguir i en Peter va jugar amb els nostres egos perquè volia ser un soci més”, explicaria un Vajna que es va vendre la seva part i, amb 100 milions a la butxaca, va abandonar una nau que s'acostava a un naufragi inevitable.
Capítol 3: del descontrol al desastre
Ja mentre assaborien els èxits a la taquilla d'algunes de les seves apostes principals, Carolco començava a tenir seriosos problemes comptables. Per posar un exemple, quan Terminator 2 recaptava més de 500 milions de dòlars a les sales, la productora tancava els comptes amb pèrdues de quasi 100 milions, i les seves accions es desmoronaven a la borsa. Però, lluny de moderar despeses, Mario Kassar i Peter Hoffman continuaven estirant més el braç que la màniga. Un altre exemple: els tres milions d'euros, tot un récord, que van pagar a Joe Eszterhas pel guió que després es convertiria en Instint bàsic, un èxit, sí, però pagat a preu de caviar iranià. Un model de negoci a l'estil del Barça de Bartomeu.
Quan Terminator 2 recaptava més de 500 milions de dòlars a les sales, la productora tancava els comptes amb pèrdues de quasi 100 milions, i les seves accions es desmoronaven a la borsa
Per cada triomf en taquilla (el darrer seria Màxim risc, de nou amb Sly Stallone), Carolco vivia un grapat de fracassos (com Águila de acero III o Chaplin, que, malgrat premis i bones crítiques, no va recuperar ni un dòlar de la seva costosa inversió). I arribem de nou a l'aposta desesperada de L'illa dels caps tallats: tot al negre i la ruleta va deixar la piloteta al vermell. La pel·lícula es va estimbar a la taquilla merescudament. I Carolco, la productora independent que durant una dècada va actuar com si fos un gran estudi, va entrar en una inevitable fallida. Kassar i Vajna tornarien a associar-se i van fundar C2 Pictures, amb l'objectiu de ressuscitar la saga Terminator. La tercera entrega, rodada al 2003, va ser un èxit, però els fracassos de films com Soc espia (2002) o, sobretot, d'Instinto básico 2 (2006), va demostrar que segones parts, i parlem de les associacions empresarials, mai no són bones.
Kassar i Vajna tornarien a associar-se i van fundar C2 Pictures, però es va demostrar que segones parts, i parlem de les associacions empresarials, mai no són bones
Andrew Vajna va tornar a Hongria i va ser part activa de la reestructuració de la indústria del país, ajudant a la creació del Fons Nacional de Cinema Hongarès que provocaria un reeiximent creatiu amb l'aparició de cineastes premiats com László Nemes o Ildikó Enyedi. El productor moriria l'any 2019. Mario Kassar, per la seva banda, no aixecaria el cap amb subproductes com Foxtrot Six (2019) o Z (2019). I Carolco quedaria pel record d'una generació marcada per pel·lícules icòniques, però també com una mostra dels excessos, sense seny i amb molta rauxa, d'una dècada que convidava a llogar jets privats i organitzar festes amb caviar, alcohol car i ves a saber quines altres atraccions. Visca el capitalisme!