És un tòpic, però ja se sap que generalitzar no és bo (ni necessari). Per això, quan es diu que els joves només escolten reggaeton o músiques urbanes, és només una veritat a mitges. D'això, de desmuntar aquesta teoria, s'encarreguen grups com Carolina Durante. Gràcies a ells i alguns d'altres, encara es manté l'esperança. Lògicament, no poden cridar allò que defensava Patti Smith: la guitarra elèctrica és l'arma de la nostra generació. Però, si més no, mantenir-se en un lloc en el qual és important bramar i cantar sobre coses que ens afecten; i, tanmateix, fer-ho amb molt sentit de l'humor. Amb el seu disc homònim, el 2019, van fer caure alguna barrera (la de la incredulitat) i van cridar l'atenció, i ja amb Cuatro chavales, van anar a tota pastilla. No hi havia rival que se'ls resistís. Ara, sense arribar a perdre les seves constants com a grup, busquen altres objectius. Saben que estan en una altra òrbita i es poden permetre alguns luxes. Del que no poden escapar és d'una promoció, que mentre no hi ha concerts, es pot fer una mica costa amunt (de fet, dels quatre integrants, només parlen dos). "No deixes de menjar-te el cap; què he fet, per què he fet això... No hi ha un discurs, simplement reflexiones sobre el que has fet. I quan fa diverses setmanes que fas això i no toques, només explicant què som, de vegades veus que hi ha preguntes que no tenen resposta. I sí, pot ser com un exercici d'introspecció, una feina de curator", diu Martín Vallhonrat, baixista d'un quartet que completen el cantant Diego Ibáñez, el bateria Juan Pedrayes i el guitarrista Mario del Valle.
Ara, sense arribar a perdre les seves constants com a grup, Caroliona Durante busquen altres objectius
Carolina Durante van prendre el seu disc de debut com un procés d'iniciació. El segon, com una evolució de si mateixos. Aquest tercer, que aquest cap de setmana presenten a Barcelona amb dos concerts, avui i demà, al Sant Jordi Club, ha arribat amb aquestes ganes d'aprofundir més en l'aventura. "Cada disc té la seva història i, sens dubte, aquesta és la més llarga, la més elaborada. Al primer vam fer el que vam poder, en el segon el que vam voler, però sabent-ho i aquest es presenta com el més aventurer", comenta Diego. Carolina Durante juguen amb el cinisme, amb la ironia, proven de treure-li pes i solemnitat al discurs. Anteriorment, prioritzava fer broma i que s'intuís. Avui es veu més l'emoció, el sentiment que emana de les seves tornades, de cada una de les seves melodies. No en va, hi ha metàfores que són més lleugeres. "Tenia curiositat per veure el so, com canto jo, i si a això arriba algú que parteix de zero, o amb el segon disc com a visió, que té aquest toc hooligan. I, tanmateix, amb aquest nou és més fàcil arribar-hi, ja que té un aire més personal, encara que soni a tòpic, i també la veu està més relaxada. Si algú pogués tenir algun rebuig amb nosaltres, amb Elige tu propia aventura se'l pot treure. La lírica és més fosca, encara que en escriure, li volem treure ferro a aquests assumptes. El melodrama és un pal", admet Diego.
Anteriorment, prioritzava fer broma i que s'intuís. Avui es veu més l'emoció, el sentiment que emana de les seves tornades, de cadascuna de les seves melodies
Himnes generacionals
La vida d'un músic, és obvi que no és fàcil. Els poso com a exemple el recent documental sobre The Black Keys, en el qual expliquen que una vegada acaben una gira amb 120 concerts en un any, ells decideixen entrar de nou a l'estudi i, ja en mig del procés, s'adonen que s'han equivocat, que el que els tocava i convenia era desconnectar. "No és una vida dura, perquè no puc dir això, però si és marxosa, t'ha d'agradar el caos. Això és rock and roll, no rock and chill. Els dies de vegades es fan molt llargs, t'aixeques aviat, arribes al lloc, fas una firma de discos, després toques... Però bé, ens va la marxa", repeteix Diego. Carolina Durante pertanyen a aquesta generació que oscil·la entre els 25 i els 35 anys. Aquesta que viu sense gaires esperances, sense feines molt estables, sense la idea d'accedir a un habitatge propi, i, tanmateix, estan més preparats i tenen accés a informació privilegiada, però estan més frustrats. D'aquestes coses, també parlen ells, perquè potser el seu entorn (i ells mateixos) ho viu de prop. De fet, la cançó Joderse la vida (en la seva lletra diuen "ni bares, ni viajes, ni polvos, ni amigos") o fins i tot Hamburgueses (i aquesta barreja entre el neguit i l'esperança), van per aquests camins. "Abans era aquesta idea de, si fas això, aconseguiràs això. Si et treus un títol, si estudies una carrera... Però després, et menges els mocs. I nosaltres, en aquest sentit, hem de ser honestos. No fem música des de l'anàlisi, la fem des de l'emocionalitat i el que ens afecta. I en acabat, sí que, li pots donar una explicació. De fet, el títol del disc ja respon a això: no facis tants plans, perquè ja res és fix, no hi ha tantes respostes. No hi ha control sobre el que reps", diu Martín. "La vida no és un joc de plataformes", afegeix Diego.
No fem música des de l'anàlisi, la fem des de l'emocionalitat i el que ens afecta
Per a aquest disc, el quartet ha apostat per un productor forà, Ali Chant (en una llista interminable, ha treballat amb Yard Act, Gruff Rhys o fins i tot a una PJ Harvey a qui va mesclar), no només per elaborar (i créixer amb) un altre so, sinó per instal·lar-se en un altre lloc, competir amb galons en una nova lliga. Entre ells, difereixen sobre si ho haguessin aconseguit amb aquesta mateixa figura o amb una altra. Però sí que estan d'acord que el canvi era imprescindible. "Ens posa en una altra predisposició, amb una altra mentalitat. Al final, el grup és un nucli, i després estan aquestes variables", assegura Martín. En dues cançons del disc, Elige tu propia aventura i Probablemente tengas razón, hi ha arranjaments de vents i cordes que encaixen a la perfecció. "Per a nosaltres també és l'hòstia, que puguem fer això amb les nostres cançons i funcionin i continuïn molant. De vegades els grups fan aquest tipus de coses, i penses el perquè s'han posat allà", admet Diego. En la cançó Misil, hi ha una referència a Razzmatazz 2, una picada d'ullet a Barcelona. "En aquesta sala no hem tocat mai, però sí en la gran de Razzmatazz, dues vegades. I no sé, com passem també molt temps aquí, i alguns vivim a cavall de Barcelona i Madrid, és inevitable", diu Diego. Pel que fa a les diferències entre Madrid i Barcelona: el ritme de la ciutat, el soroll, les distàncies... ells tenen el seu propi concepte. "Tenen una disposició urbanística molt diferent, per exemple el centre de Madrid és més poble, allà (Madrid) va del centre cap a fora i aquí (Barcelona) és més com una salsitxa", comenta Martín. Per cert, per al concert d'avui i demà prometen sorpreses. Evidentment, no ens les volen revelar.