Més enllà dels aplaudiments unànimes i d'una experiència professional ben bonica, el rodatge de Saben aquell li va deixar a Carolina Yuste el domini del català. L'intèrpret extremenya va aprendre la nostra llengua per donar vida a la Conchita, la primera esposa d'Eugenio. Un any després de l'estrena del film de David Trueba, la Yuste accepta el repte de respondre les preguntes de Revers en català. Ara estrena La infiltrada (la pel·lícula arriba a les sales de cinema aquest pròxim divendres, dia 11), o la història real d'Arantxa Berrade, nom de guerra d'una jove agent que, poc després de sortir de l'Acadèmia de Policia d'Àvila, va ser reclutada per infiltrar-se en l'entorn abertzale, primer, i en el cor d'ETA després. Durant vuit anys va deixar la seva vida enrere, la família i els amics, per crear-se una identitat falsa i, fent feina de formigueta, va aconseguir el seu objectiu: infiltrar-se en el Comando Donosti.
L'actriu interpreta la protagonista d'aquest thriller absorbent, rodat amb pols ferm per la cineasta Arantxa Echevarría, la mateixa que, amb Carmen y Lola (2018), va convertir Carolina Yuste en una de les grans sensacions del cinema espanyol dels darrers anys. No només va guanyar un Goya, també va veure com les ofertes es multiplicaven. Avui ja gaudeix d'una filmografia amb títols com Hasta el cielo (2020), Chavalas (2021), Girasoles silvestres (2022) o d'altres films d'Echevarría, com La familia perfecta (2021) i Chinas (2023). I l'hem vist també a sèries com Sin huellas o Las noches de Tefía.
Fa cosa d'un any em deies que amb l'Arantxa anaves a la fi del món. Ja tenim clara la primera raó per fer la pel·lícula. Quines més hi havia?
D'entrada jo he fet la pel·lícula perquè l'Arantxa em va trucar i em va dir: “Cariño mío, ¿te metes conmigo en este embolao?”. Ni tan sols em vaig llegir el guió i ja li vaig dir que sí: "Vaig amb tu!". I em venia de gust fer de policia, la veritat. Mai havia fet un personatge de policia. És una cosa que està molt, molt, lluny de mi.
I un cop vas llegir el guió, quins reptes hi vas veure?
Explica la història real d'una noia molt jove que va deixar enrere la seva vida per estar durant vuit anys ficada en un lloc molt perillós. No entenia gaire bé quin podia ser el seu motor per fer una cosa així. I suposo que no és el mateix fer-ho en aquella època que ara... És algú que havia de tenir molta força i un objectiu molt clar per entrar allà dins. També era interessant el fet de no saber gaire bé qui era la persona i qui era el personatge. Un personatge de cara a ETA, però també de cara al seu entorn. Quan penses que la seva millor amiga va quedar-se feta merda quan va assabentar-se que era una infiltrada de la policia... Són molts anys, moltíssims, i moltes relacions humanes amb molta gent. No ho sé, sempre ens quedarem amb les ganes de preguntar-li què va passar, perquè tenim les versions de la policia i dels seus amics d'aquell moment, però no hem pogut parlar amb ella. I em pregunto si mai va dubtar, si va viure moments en els quals no sabia gaire bé en quin lloc estava.
Em pregunto si mai va dubtar, si va viure moments en els quals no sabia gaire bé en quin lloc estava
La infiltrada és un thriller absorbent, que et manté en tensió tota l'estona. Però també és un exercici de memòria històrica, d'un moment no tan llunyà, però que les noves generacions cada vegada tenen menys present.
L'altre dia, en una entrevista, una periodista em va preguntar si coneixia la història d'ETA. A veure, tinc 33 anys, però he viscut en aquest món, clar que sí! Però després em vaig quedar pensant si la gent més jove ho té present, si coneixen la història. Jo crec que és important poder parlar-ne, perquè no sé fins a quin punt la gent està preparada per fer-ho. Quan sobre la taula hi ha el tema d'ETA, la gent es crispa molt, i ho entenc perquè hi ha moltes ferides, i moltes víctimes. I hi ha molts relats que no s'han escoltat. És un tema delicat, s'ha de tenir molta cura, perquè parlem d'històries de persones reals, de veritat. Però és important parlar tota l'estona de qui som, de quina és la nostra història, perquè si no... no sé, la movida se repite. I també penso que és molt important parlar-ne perquè hi hagi pau i reconciliació. Jo crec en el perdó. Absolutament. I és veritat que parlo des de la distància, perquè tinc 33 anys i vaig néixer a Badajoz. No em tocava de prop, tot i que tinc família que va viure al País Basc i tenen una altra visió, i una altra cosa al cos i al cor. Però a mi m'agradaria un món en el que sigui possible entendre's i sigui possible reconciliar-se. Construir junts un món millor. Potser soc superidealista.
És que si no... apaga i marxem!
Clar, és que si no... I deixar d'usar tot això com a arma política. Suposo que tot ho és, però em sembla molt fort que es facin servir els morts i les ferides de moltíssimes famílies com a arma política. Hauria de ser una línia vermella.
Parlem de la història real d'una policia infiltrada, i crec que tots tenim molt clar en quina banda estem. Però també és cert que la pel·lícula no evita parlar de la violència institucional, de les tortures a les comisaries.
És que és una realitat que tots coneixem, o sigui, no està inventant res. Evidentment, la pel·lícula parla des del punt de vista de la policia, però no s'oblida d'unes altres realitats. I tots sabem que hi havia tortures, i hi ha judicis amb sentències que les condemnen. I sabem de l'existència dels GAL. Sabem en quin costat ens situem, perquè jo mai estaré d'acord amb una persona que porta una arma i mata una altra, però també hem de poder parlar de la violència de l'Estat.
Mai estaré d'acord amb una persona que porta una arma i mata una altra, però també hem de poder parlar de la violència de l'Estat
Hi ha un moment a La infiltrada que em va impactar molt: l'assassinat de Gregorio Ordóñez al bar La Cepa del Casc Vell de Donosti. Va ser una escena particularment intensa de rodar?
Crec que vam rodar un dia que era una data significativa, no recordo quina. És fort perquè estàs rodant en el mateix lloc, el mateix bar i la mateixa taula on el van matar. I l'Arantxa tenia dubtes sobre com rodar la seqüència de l'atemptat de cara a la família. Li va ensenyar a Consuelo Ordóñez, la germana, i va estar d'acord en que es mostrés i en com s'havia fet.
I per a tu? Va ser especialment intensa?
No només rodar aquesta escena. Recordo quan vaig començar a preparar-me pel personatge. Vaig llegir moltíssims llibres i vaig veure documentals. Va arribar un moment en què vaig haver de parar perquè estava sent molt dur. Va haver-hi un moment en què, just abans de començar, em vaig dir a mi mateixa que m'ho havia de passar bé amb la feina. Òbviament, has de rodar compromesa, implicada amb la història. Però no podia passar-me tota l'estona patint o seria esgotador. Però és clar, el dia del rodatge de l'assassinat de Gregorio Ordóñez va ser fort, sí. L'energia del moment, l'energia de la gent, tot s'impregna.
Tens com a company de repartiment a Luis Tosar, que fa el personatge del teu cap i únic contacte a la policia. El manipulador. Què tal ha estat rodar amb ell?
És fort el nom de la feina que fan els contactes dels infiltrats, eh... "Els manipuladors!" En Tosar és el millor (riu). És increïble, és molt bobo (riu). No entenc com tots els directors i directores d'aquest país no el truquen per fer comèdia, perquè és un home molt divertit. I és increïble poder mirar-se als ulls amb en Luis. No cal fer res, només reaccionar.
Quan veig les teves interpretacions m'agrada molt la sensació de naturalitat que em dones. No sé quant hi ha de mètode i quant d'intuïció.
És una suma, hi són totes dues. Jo soc molt metòdica, però també tinc com una visió molt àmplia de la seqüència o del personatge. I de vegades em dirigeixo a mi mateixa, però no m'agrada fer-ho. Per això intento no anar al combo a veure què hem rodat, perquè no vull... No vull veure'm, ni de conya! És veritat que jo em preparo molt i faig molta feina prèvia, i penso en els objectius del personatge i de la seqüència i bla, bla, bla. Però quan arribo al set, m'oblido de tot: perquè jo necessito viure, i necessito poder reaccionar al que està passant. És que si no, m'acabo dirigint a mi mateixa, i aquesta no és la meva feina. M'obsessiona principalment que el que faig tingui veritat, que el públic s'ho cregui. També et dic que m'agradaria molt treballar en un altre codi. Però sent versemblant, perquè sí crec que pots jugar a fer una farsa, una comedia exageradíssima, però que segueixi tenint certa naturalitat i t'ho puguis seguir creient.
M'obsessiona principalment que el què faig tingui veritat, que el públic s'ho cregui
Alguna vegada he parlat amb tu sobre un dels aspectes que més valores a l'hora d'acceptar una feina: que es tracti de projectes compromesos... Com s'aplica això a La infiltrada?
A veure, ja et deia que si l'Arantxa no l'hagués dirigit aquesta pel·lícula, no sé si m'hauria ficat en aquest embolat (riu). Perquè és un tema! I perquè has de donar la cara i fer promoció i parlar d'una cosa que, segons el que expliquis, saps que et diran de tot. M'ho hauria pensat molt més. Però era l'Arantxa i amb ella vaig on sigui. I repeteixo, considero que és molt important parlar de la nostra història, i que els nens petits, a l'escola, han de saber... Jo flipo quan em diuen que a l'escola no els parlen del franquisme, per exemple. Em sembla fortíssim. Doncs passa el mateix amb ETA.
Està clar que el compromís d'un projecte és important, com també ho deu ser el poder pagar les factures. Com ho equilibres?
Ara mateix em considero absolutament privilegiada, perquè puc escollir i puc pagar el meu lloguer del mes que ve. Puc equilibrar-ho. No sé què passaria si no fos així. Però sí que tinc clar que no vull fer coses que considero que són tòxiques, que considero que fan mal al món. Ho passaria fatal. Ara bé, de vegades també penso: “Carol, baixa”. Perquè has de viure, has d'estar bé, no pots estar tota l'estona en la lluita, perquè és esgotador. Però és una línia fina. O sigui, m'encantaria fer qualsevol personatge independentment de si és bo, o dolent, o... Però si l'ànima del projecte, de la història... No sé, imagina't que em proposen una pel·lícula pronazi. Home, és que em faria mal l'estómac. La resta... Hi ha pel·lícules que són més banals, o menys, pots anar jugant, també depenent del que et duri el privilegi. I és clar que sí, visca la banalitat!
Tinc clar que no vull fer coses que considero que són tòxiques, que considero que fan mal al món
Mai t'has tallat a l'hora de ser reivindicativa o de defensar públicament les causes en què creus. I no sé si, conforme vas creixent en la indústria i et fan més i més entrevistes, se't treuen les ganes de ser-ho.
D'enviar-ho tot a prendre pel cul i només donar opinions superficials? Clar, clar que en tinc ganes. Perquè és esgotador: "Ja sabem que la Carolina parlarà de continguts socials, que serà reivindicativa...". I ja no és només que sigui esgotador, és que hi ha moments en els que no vull fer-ho. Estic aprenent. I també vull tenir dret a fer-ho malament, a ser incongruent, a cagar-la, a relaxar-me amb les exigències i amb... Perquè és molt frustrant, quan una és molt conscient del món en què vivim, i a la vegada saps que no pots fer res. Que la gent que sí pot està fent altres coses i que al final tu estàs renunciant a infinites coses, estàs angoixada, estàs amb ansietat, perquè et dol, perquè et fan mal les coses que passen. I res està canviant a fora. Amb això no vull dir que no haguem de fer coses com a éssers humans, però tenim els rols que tenim, i al final jo soc actriu i tu ets periodista. La nostra línia d'acció és petita. El que jo puc fer és mirar de ser el més coherent que pugui, i intentar fer les coses una mica millor.
Vas guanyar un premi al Festival de Màlaga com a directora del curtmetratge Ciao Bambina. Explica'm aquest projecte tan guapo.
El meu amic director Afioco Gnecco és un home trans, i va començar el seu procés de transició, i un dia em va dir: “Gravem això?”. No ho vaig fer amb la idea de ser directora, sinó d'acompanyar-lo en el procés i de parlar de la masculinitat, de què significa ser un home. M'interessava molt perquè jo, com a dona, he pensat molt en què significa ser una dona, socialment i política. Però quan ho penses a un nivell espiritual i emocional... Com si jo et pregunto què és ser un home espiritualment i emocional. El cap t'explota, no? Perquè no ho sabem, sí sabem el context i què significa políticament i social, però per dins... I m'interessava molt parlar d'això. I també parlar de l'amistat, i d'acompanyar en un procés que és molt complicat, que fa molta por. I dir-li a la gent i als nens petits que és possible estar envoltat de gent que t'estimi pel que ets. També volia generar referents en positiu, perquè penso que, quan parlem d'aquestes coses, de vegades és tot molt fosc... I Ciao Bambina és un curt i ara l'estem ampliant a llargmetratge.
I això amaga que tinguis ganes de dirigir o escriure les teves pròpies històries?
Doncs sí que m'agradaria, sí. M'encantaria escriure les meves històries, formar part d'equips creatius, però no sé si des de la figura de la direcció. Podria ser. També et dic que m'agrada molt la meva feina. Ser actriu mola moltíssim, perquè et dona la possibilitat d'aprendre tant, tantíssim, de llocs i de persones que tu mai pensaries que t'arribarien tant. I això em sembla preciós. Però tinc 33 anys. Ara mateix estic bé, m'agrada la meva feina, però sé que vull escriure les meves històries i, probablement, dirigir-les, sí.