Quants grups de música tenen una data pròpia? Que existeixi el Dia de l'Estopidad apropa l'efemèride a la rutina de qualsevol currela, una creu pintorrejada en un calendari penjat a qualsevol nevera, i res podria definir millor a Estopa que aquesta proximitat d'estar per casa. Era impossible que David i José Muñoz bufessin les espelmes del seu vint-i-cinquè aniversari, i de la seva festivitat, en la intimitat del seu estudi. I és que el dia que li van fotre morro i van aparcar el seu Seat Panda a la vorera dels nostres cors no tenien ni 20 anys i ja se n'havien adonat: deixar enrere la seva gent mai va ser una opció.
Res no podia sortir malament. El carrer sencer va envair el Palau Sant Jordi i Tu calorro va ser l'himne d'aquesta última conquesta. José i David van arrencar il·lusionats com si no haguessin estat el primer grup nacional en omplir l'Estadi Olímpic amb 60.000 persones el juliol passat. "Intentarem fer el millor concert de la nostra vida", van dir, i més de 17.000 persones van embogir a ritme de rumba i rock en un estadi ple a vessar. Els Muñoz jugaven a casa i això sempre suma, i tancar la gira a Barcelona era el seu epíleg desitjat per acabar amb mesos de cites mastodòntiques i celebracions eufòriques, encara que estaven igual d'emocionats que la primera vegada.
Hi havia quinquis, xonis, pijos, votants d'esquerres, empresaris, autònoms, botes camperes, pantalons Adidas, ramats d'amics, col·legues, el cosí i la seva xicota, la mare i la filla. El de sempre en els seus concerts, la fauna comuna d'una cruïlla a qualsevol cantonada, una mescla intergeneracional com poques vegades s'ha vist abans en un fenomen de masses vestit amb braçalets electrònics de llumetes. Semblava la festa de la diversitat, una revetlla de poble el ple octubre, i els germans només eren dos paios més de la colla entregats a passar-s'ho bé. Perquè el carrer serà seu però sempre va ser nostre.
Qui no troba a faltar totes les cançons que no sonen en un concert d'Estopa
A l'escenari, això tampoc no és nou, es van colar murs de formigó, edificis de maó, cadires d'alumini, fàbriques i senyals de circulació emulant el barri que porten dins; després un parell de cerveses i dos pitis per sentir-se com a casa i acabar passant l'estona en un bar improvisat. La reivindicació de la migdiada i el plaer de no perdre la vida pencant. Estopa mai no s'oblida de posar de relleu l'imaginari de la classe obrera, orgullosos de les seves arrels i de no haver-se venut mai al mercat. Hi havia quelcom en l'ambient del Sant Jordi, una fidelitat col·lectiva desmesurada i superior a tot. I mare meva el públic, quin ímpetu. Ja era d'esperar que els fans s'esquincessin la camisa en una nit apoteòsica, però encara continua impressionant escoltar milers de persones cantant Como Camarón a ple pulmó.
Res a dir d'un repertori que va ser perfecte, encara que també ho hagués estat si hagués estat qualsevol altre, perquè qui no troba a faltar totes les cançons que no sonen en un concert d'Estopa. Cacho a cacho, Tragicomedia, La raja de tu falda, Pastillas de freno, Demonios, Ojitos rojos, Poquito a poco, Vino tinto o Me falta el aliento es van escoltar com sempre, perquè els de Cornellà continuen tocant els temes igual que al principi, sense girs de guió i amb la mateixa devoció. I amb la meravellosa Chonchi Heredia per buleries, i amb el raper Mario Maher 'El Momo' com a invitació inesperada. Amb ells partim la pana, vam ser a la vora del riu, vam sortir de la presó i vam posar la primera, la segona i l'ànima sencera, embriagats per aquest desplegament audiovisual nostàlgic que li va posar forma a la banda sonora de la nostra vida, Seat Panda present inclòs.
Van apostar pel català amb una preciosa versió rumbera del Me'n vaig a peu de Joan Manuel Serrat, que va precedir a La rumba del Pescaílla, la festa absolutament pels núvols i el poc decòrum ja tirat per terra. Hi va haver un moment en què els renecs i el desvergonyiment ja no tenien filtre, ni hi havia ja cap pèl a la llengua per criticar els que no han estat mai al costat del cambrer i mai no sabran el que és. No ho poden evitar. Joder, és que com se'ls estima.
I és que a hores d'ara, tot el que pugui dir-se de David i José s'haurà repetit moltes vegades. El seu gran llegat és el carisma de barri, la seva noblesa i la humilitat que desprenen en tots els àmbits de la seva vida. Visca aquests germans trempats que són una extensió de la nostra normalitat i que van néixer pa' alegrar los corazones. Que són dels que es mengen l'embús de trànstic per arribar al seu propi concert igual que la resta. No hi ha dubte: en un món ple d'excessos, és la simplicitat el que els fa tremendament especials; en una realitat dominada pels discursos de l'odi, és la seva consciència de classe la que ens farà lliures.