Més enllà de les (lògiques) controvèrsies pel seu final, un dels mèrits indiscutibles de Joc de Trons és haver sabut entendre la influència dels llibres que la van inspirar i haver construït un imaginari audiovisual pou poderós com per transcendir el moment de la seva estrena. Encara és aquí i segurament hi serà durant molts anys, i no només pels productes que se’n deriven. En aquest sentit, La Casa del Dragón tenia com a principal adversari la inevitable i odiosa comparació amb la sèrie mare. En sortia airosa gràcies al fet que sabia aprofitar el seu crescendo dramàtic (els darrers episodis eren molt superiors als primers) i la seva indiscutible capacitat per crear escenes d’impacte. Però també heretava alguns defectes de la seva predecessora. El primer de tots ells, la xerrameca palatina, consistent a mostrar una sèrie de personatges anunciant als quatre vents, i a tota hora, que passarien coses molt fortes. Algunes d’elles, per cert, acabaven quedant per sota de les expectatives. Un altre problema enquistat és que l’estructura dels episodis, quan no tenen un moment catàrtic que els redreci, tendeix a la repetició de trobades en espais ombrívols en què es verbalitzen coses (de nou, la xerrameca) que semblen més fruit de la necessitat d’informar l’espectador que no de la necessitat real dels protagonistes d’explicar-ho.
El capítol que obre l’esperada segona temporada de La Casa del Dragón és la perfecta síntesi del que hi ha de bo i de dolent en aquesta sèrie
Devoció religiosa
El capítol que obre l’esperada segona temporada de La Casa del Dragón és la perfecta síntesi del que hi ha de bo i de dolent en aquesta sèrie. Guanyen les negatives perquè el 75 % del capítol, a falta d’un previously com Déu mana, es basa en una successió de converses, algunes de dilatades fins a l’extenuació, en què els personatges es requereixen sobre esdeveniments de la primera temporada o, també, es posen benes abans de les futures ferides. Vet aquí un altre conflicte inherent a aquest imaginari: confia tant en l’interès del seu públic incondicional que sovint oblida que allà fora hi ha espectadores i espectadors que no tenen ni idea de què els estan explicant. Això repercuteix, per descomptat, en la tensió d’algunes d’aquestes seqüències, principalment perquè no en generen gens.
El que de debò eleva el primer episodi de la segona temporada de La Casa del Dragón són els seus 15 minuts finals, un exercici de suspens executat amb mestria i que mostra la cara més terrorífica de la sèrie
A la part positiva de la balança, que està ben rodada (l’ús de l’enquadrament i de la llum és esplèndid) i sap fer que l’ambientació dialogui constantment amb els personatges i les seves accions. Aquesta era una de les principals virtuts de Joc de Trons i el que l’acabava salvant d’algunes ocurrències argumentals. Però el que de debò eleva el primer episodi de la segona temporada de La Casa del Dragón són els seus 15 minuts finals, un exercici de suspens executat amb mestria (aquesta omnipresència de les torxes) i que mostra la cara més terrorífica de la sèrie. Tant de bo sigui un auguri de què vindrà durant les set setmanes posteriors, i que aquesta vegada no esperin tant a apujar el nivell i la intensitat. Sigui com sigui, és evident que la producció de Max ha sabut agafar el relleu de la seva predecessora com a sèrie “important” que s’ha de veure amb devoció religiosa.