El mes de novembre de 2010, la Reial Acadèmia Espanyola va incloure en el seu diccionari l'adjectiu "berlanguiano" amb dues accepcions. La primera en referència a allò que pertany o és relatiu a Luis García Berlanga, cineasta valencià, o a la seva obra. La segona se centra en allò que té trets característics de l'obra de Luis García Berlanga. Encara que pugui semblar curiós que un nom propi es converteixi en un adjectiu, existeixen altres casos igualment cèlebres, com el de "shakesperià" (pertanyent o relatiu al dramaturg William Shakespeare), "kafkià" (pertanyent o relatiu a l'escriptor Franz Kafka) o "lorquià" (pertanyent o relatiu al poeta Federico García Lorca). Potser molta gent es preguntarà què tenen en comú tots aquests escriptors de diferents èpoques per merèixer un adjectiu propi. I la resposta és ben simple: tots ells van transcendir les seves respectives carreres professionals per convertir-se en icones de la cultura popular. Precisament aquesta reflexió expansiva i biogràfica és el punt de partida de l'original exposició InteriorBerlanga, que es pot visitar al CaixaForum de Barcelona fins al 18 d'abril de 2025.
Carreteres secundàries
Com és habitual en aquests casos, per conèixer la magnitud de la influència d'aquest cineasta valencià hem d'emprendre un viatge en el temps. Luis García Berlanga va néixer a València el mes de juny de 1921 en el si d'una família de terratinents. Durant la seva joventut va participar en la batalla de Terol l’hivern de 1938 i també es va unir a la División Azul, combatent a les trinxeres soviètiques per evitar represàlies polítiques pel càrrec de governador civil que el seu pare va exercir durant la Segona República. A la seva tornada, va decidir matricular-se en Dret i després en Filosofia i Lletres, però el 1947 va ingressar a l'Institut d'Investigacions i Experiències Cinematogràfiques de Madrid. Va debutar com a director amb la pel·lícula Esa pareja feliz (1951) i es considera que, juntament amb Juan Antonio Bardem, va ser un dels renovadors del cinema espanyol de postguerra gràcies a títols tan emblemàtics com Bienvenido Mister Marshall (1953), Plácido (1961) i El Verdugo (1963), que va comptar amb un magnífic cartell il·lustrat pel català Mac. En una de les interessants cites del cineasta que es poden llegir a l'exposició, afirma que: "Una de les raons que em van empènyer a escollir la meva professió va ser la de buscar una protecció a la meva timidesa, amagant-me a l'altre costat de la càmera i gaudint de l'anonimat que en aquell temps tenien els directors, eclipsats per l'estrellat dels intèrprets".
Va debutar com a director amb la pel·lícula Esa pareja feliz (1951) i es considera que, juntament amb Juan Antonio Bardem, va ser un dels renovadors del cinema espanyol de postguerra
Just en arribar a aquest punt de la seva obra és quan l'exposició s'allunya (a poc a poc) de la informació biogràfica que ha estat àmpliament recopilada en llibres i documentals per endinsar-nos en les carreteres secundàries que tant agradaven al Berlanga cineasta i així traçar una història íntima que avança en paral·lel a les seves influències, les seves gestes cinematogràfiques, les seves aficions rocambolesques (com l’erotisme) i també els esdeveniments que van marcar el segle XX. Tal com es comenta en un dels panells expositius: "El que intentem revelar en aquesta exposició és un recorregut pel pensament crític, àcid, lúcid, tendre, poètic, afectuós i, sobretot, independent d'un individu que neix en el si d'una família burgesa i contempla tot el que succeeix en el segle XX i fins i tot el segle XXI amb extrema curiositat".
Per aquest motiu coneixem detalls del Berlanga aficionat a l'arquitectura, que va dissenyar les seves cases no només com un espai físic, sinó també ideològic i emocional on envoltar-se del que volia i necessitava. També ens trobem cara a cara amb el Berlanga escriptor, que va decidir posar en paraules totes les idees que li rondaven pel cap i, en el millor dels casos, convertir-les en guions cinematogràfics, moltes vegades amb la col·laboració de Rafael Azcona o del seu propi fill. Nota a peu de pàgina: existeixen més guions de Berlanga no rodats que projectes estrenats a les sales de cinema. Igualment curiós és creuar-nos amb el Berlanga dibuixant, que decorava amb petites il·lustracions els seus escrits i va anar evolucionant aquesta afició fins a crear els storyboards que facilitaven el rodatge de les seves pel·lícules (sobretot per la dificultat dels seus tràvelings i plans seqüència). Però, per sobre de tot, és divertit constatar com aquest cineasta a contracorrent va aconseguir fer realitat tots els seus somnis sense comptar amb l'aprovació del Règim Franquista. En un dels panells expositius es menciona que el mateix Franco li va atribuir el qualificatiu de "mal espanyol", encara que Berlanga va viure en primera persona la intrahistòria d'Espanya i va aconseguir reflectir totes les seves contradiccions fascinants a les seves pel·lícules.
És divertit constatar com aquest cineasta a contracorrent va aconseguir fer realitat tots els seus somnis sense comptar amb l'aprovació del Règim Franquista
És aquí, enmig de la caspa, l'humor negre i la memòria històrica, on l'exposició torna a donar un gir inesperat i ens presenta al Berlanga icònic, que va traspassar fronteres amb el seu cinema i va acceptar amb un somriure còmplice el preu de la fama. Per als mitòmans és interessant conèixer detalls del seu viatge a Los Angeles el 1962 per assistir a la cerimònia de lliurament dels Premis Oscar, on la pel·lícula Plácido va estar nominada en la categoria de millor pel·lícula en llengua estrangera. La invitació i el programa de mà de la cerimònia, juntament amb les seves fotografies personals d'aquella aventura transoceànica, conformen una espècie de revers exitós i cosmopolita de la seva celebrada visió de l'Espanya rural que va retratar a Bienvenido Mister Marshall just uns anys abans. Els temps estaven canviant a gran velocitat i Berlanga tenia la capacitat de retratar cada detall amb les seves pel·lícules.
Trencant tots els tabús socials
Una altra aportació digna de menció és l'univers personal i intransferible de Berlanga, moltes vegades englobat en el concepte “d’imperi austrohongarès" (per referir-se a èpoques, llocs o guerres) que en les seves pel·lícules es va convertir en un gest irònic que evocava tant un món ja desaparegut com la universalitat dels assumptes en què es veien implicats els seus personatges, interpretats per un elenc d'actors i actrius de primer nivell que va acabar conformant una gran família (gairebé com una companyia de teatre ambulant). És aquí on l'exposició ens submergeix amb tot luxe de detalls en la carrera del cineasta a partir de la Transició, amb pel·lícules tan celebrades com La escopeta nacional (1978), Patrimonio nacional (1981) i Nacional III (1982), que conformen la seva famosa trilogia de la família Leguineche.
L'exposició ens submergeix amb tot luxe de detalls en la carrera del cineasta a partir de la Transició, amb pel·lícules tan celebrades com La escopeta nacional (1978), Patrimonio nacional (1981) i Nacional III (1982), que conformen la seva famosa trilogia de la família Leguineche.
Tot aquest recorregut biogràfic a base de detalls aparentment inconnexos desemboca en l'última etapa de la seva carrera, on la seva pròpia vida i la seva visió del món conflueixen en unes pel·lícules que miren cap al passat per retratar un present incandescent. Són els anys en què roda de manera gairebé seguida La Vaquilla (1985), Moros y cristianos (1987) i Todos a la cárcel (1993), amb la qual va ser guardonat amb el premi Goya en la categoria de millor direcció (a l'exposició hi podem veure l'estatueta). En el seu discurs d'acceptació va aprofitar per recordar els seus mestres i els seus coetanis, que van ajudar a portar la modernitat al cinema espanyol a la dècada dels cinquanta. I per últim, ens trobem amb París-Tombuctú (1999), una obra coral amb actors de diverses generacions que va servir de punt final amb aires internacionals a una carrera de gairebé cinc dècades en què va trencar tots els tabús socials i cinematogràfics sense atribuir-se més mèrits que el simple fet de voler gaudir de la seva professió. Segurament aquest va ser el gran llegat que va deixar Luis García Berlanga després de la seva mort el mes de novembre de 2010 i que aquesta exposició organitzada pel CaixaFòrum s'encarrega de posar en primer pla. Tal com es comenta en un dels panells expositius, l'inventari del món “berlanguiano” s'assembla a una falla de la seva terra natal perquè "encara que estigui destinada al foc, reneix de les seves cendres cada vegada que les seves pel·lícules s'il·luminen en una pantalla".