El Castell de Montjuïc, recuperat per a la ciutat de Barcelona, presenta actualment dues exposicions: El procés de Montjuïc i Weapons. Una ocasió fantàstica perquè visitin aquest monument els catalans que no hi han entrat mai o aquells que faci molt de temps que no el visiten. El Castell de Montjuïc és un magnífic mirador sobre Barcelona: té una vista privilegiada sobre Barcelona, i també sobre el port, que és ben difícil de veure si no és des del capdamunt de la muntanya. Pujar al castell amb el funicular i el telefèric és una experiència molt especial. O, si es té més energia, el més recomanable és pujar-hi des el Poble Sec, xino xano. Els dies de sol, la muntanya de Montjuïc és un espai molt adequat per a trobades familiars: els jardins, quan fa sol, són ben plens de famílies, de parelles, de grups de joves...
L'olor del terror
Els dies de cada dia els principals visitants del Castell de Montjuïc són turistes. Per a ells el castell és una curiositat més i, sobretot, una atalaia des d'on contemplar la ciutat amb perspectiva. Però per als catalans, Montjuïc és molt més que això: és, a més d'un mirador sobre la ciutat, un mirador sobre la nostra història. De fet, és difícil conceptuar la fortalesa com una atracció turística, bàsicament perquè l'edifici de Juan Martín Cermeño és més aviat inquietant. L'entrada, a través del pont i d'un túnel soterrat, obliga a passar d'un món de llum a les tenebres. La planta de l'edifici és tota quadriculada, gairebé carcerària. I l'edifici central, al marge del pati central, és constituït per sales estretes, de sostre baix, claustrofòbiques (les cel·les, que no es poden visitar, encara són més tenebroses). Un edifici, en qualsevol cas, que no va ser construït per fer còmoda la vida de les persones que s'hi allotjaven sinó que va ser concebut per a la repressió, dins del pla borbònic de supervisió de Barcelona i de Catalunya. El castell era el punt des d'on es vigilaven tots els camins que duien a Barcelona, per terra i per mar, però també una localització idònia per les peces artilleres de cara a bombardejar la ciutat.
Armament. Foto: Ajuntament de Barcelona.
Com un mitjó
El castell de Montjuïc es va resistir a la transició. Tot i que va ser cedit a la ciutat, s'hi van mantenir algunes dependències de l'exèrcit i fins i tot un polsós museu que constituïa una exaltació de l'exèrcit espanyol. Fins i tot es va conservar una estàtua eqüestre de Franco al pati, fins 1985; l'escultura de Viladomat va durar 10 anys en democràcia al castell, tot i que al Born amb prou feines hi va resistir uns dies. El canvi d'orientació va fer-se patent el 2011, quan l'Ajuntament va restituir al castell la bandera catalana que hi havia col·locat el president Companys el 1936 i que va treure el franquisme. El Museu Militar, depenent de l'exèrcit espanyol, va ser substituït per un Centre de Visitants de l'Ajuntament, en el que s'explica la història del castell, i també la història militar d'aquest, d'una forma ben diferent a com s'explicava abans: des del punt de vista dels seus lligams amb la ciutat i amb el país. I les velles vitrines arnades amb col·leccions de soldadets de plom han estat substituïdes per un muntatge museogràfic modern i dinàmic.
Làpida jueva al Centre d'Interpretació del Castell. Foto: Ajuntament de Barcelona.
El melic del país
Tot allò que passa a Montjuïc acaba tenint impacte a Barcelona i a Catalunya, i això ho demostra l'exposició permanent, que es mostra al Centre de Visitants del Castell. Les primeres peces de l'exposició corresponen a les làpides del cementiri jueu del Morrot que va donar nom a la muntanya. Però la majoria d'aquestes làpides ja no estan a Montjuïc. Les més fàcils de veure estan integrades a la paret del Palau del Lloctinent, al carrer dels Comtes, al costat del Museu Marés: el cementiri va ser saquejat després d'un pogrom contra els jueus i les làpides van ser reaprofitades per a la construcció.
El primer fortí a la muntanya de Montjuïc va ser construït el 1640 i de seguida va tenir un paper rellevant a la història catalana: va ser l'escenari de la batalla de Montjuïc en què els catalans van derrotar les forces d'ocupació. Al Centre de Visitants s'hi conserva un magnífic ex-vot que recorda aquell pírric triomf: la victòria a Montjuïc no va evitar la derrota dels catalans a la guerra.
Tropes custodiant el castell el dia de l'execució de Ferrer i Guàrdia. Fotografia: Frederic Ballell, 1909.
L'herència del 1714
El fort de Montjuïc va caure en mans borbòniques el 1714. Immediatament, la muntanya va passar a formar part de l'estratègia repressiva dels Borbons. El 1751 es va enderrocar el vell fortí i es va construir un gran castell, amb capacitat per allotjar 3.000 soldats i 120 canons. Era una estructura que complementava la Ciutadella. Entre ambdues podien bombardejar tota la ciutat i garantir el moviment de tropes per la línia de mar (recordem que el general Espartero va afirmar que "Calia bombardejar Barcelona cada 50 anys"). A més a més, el castell va funcionar com a presó i com a centre de tortures dels presos polítics. L'exposició permanent mostra imatges de les actuacions repressives dirigides des del castell, i té un muntatge consagrat als bombardejos de 1842. La funció repressiva va continuar al segle XX, amb el judici i execució del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, el fundador de l'Escola Moderna. Durant la guerra civil aquest tètric castell va ser presó republicana, i després de la guerra van passar-hi milers de republicans. Entre ells, el president Lluís Companys, que seria executat al fossat del castell el 15 d'octubre de 1940. En el Centre de Visitants es deixa constància de tota aquesta història negra del castell.
Lloc de l'execució de Lluís Companys. Foto: Paul Hermans.
150 anys d'ignomínia
Una de les exposicions temporals que es presenten al castell, justament, gira en torn a la repressió de l'anarquisme a Barcelona al segle XIX. La mostra, titulada El procés de Montjuïc. Anarquisme i repressió a la Barcelona de finals del segle XIX, comissariada per Antoni Dalmau, tracta d'explicar el paper que va jugar Montjuïc com a centre de repressió del moviment obrer. En un moment en què la lluita obrera va acabar decantant-se pel terrorisme i en què les detencions arbitràries d'esquerrans es van fer molt comuns, el castell va ser l'indret on molts militants obreristes van patir presó i tortures (i, fins i tot, on alguns van ser executats). L'exposició es centra en un cas, el de l'atemptat de la processó de Corpus al carrer de Canvis Nous el 1896, que va provocar la mort de 12 persones i que va desembocar en la detenció de centenars de persones i en cinc execucions d'uns militants d'esquerres probablement innocents. Una exposició que reconstrueix les condicions de vida i les lluites polítiques de la Rosa de Foc i que deixa constància de tot el patiment que es va generar al castell. Una mostra idònia per al lloc on s'exhibeix i que aconsegueix transmetre tota la inquietud que generava el castell quan a les seves cel·les s'hi torturava i als seus fossats s'hi executava. Aquesta exposició estarà oberta fins al 28 de febrer.
Exposició El procés de Montjuïc. Foto: Ajuntament de Barcelona.
'Weapons': el curt camí d'Eurosatory al Bataclan
Marc Javierre-Kohan és un fotoperiodista que acostuma a treballar entre Barcelona i París. El 2014 havia estat a París cobrint Eurosatory, la fira d'armament més gran d'Europa. El mateix fotògraf era a París en el moment de l'atac islamista al Bataclan, i va aconseguir algunes imatges impressionants. Ara, Javierre-Kohan ha volgut organitzar una reflexió sobre les armes i la violència a partir de dos elements centrals parisencs: l'atac al Bataclan i l'Eurosatory. Amb ells ha organitzat l'exposició Weapons. El negoci de les armes, que també es presenta al castell. Aquestes imatges es complementen amb alguns referents barcelonins, que apunten també a la banalització de la violència, com demostracions d'armament a la caserna del Bruc, o la presència de militars espanyols al Saló de la Infància. Amb aquesta exposició, Javierre-Kohan pretén induir un debat sobre el comerç d'armes: "La manipulació mitjançant la por a la qual estem sotmesos des dels atemptats a França del 2015 ens fa veure la retallada de llibertats, el control de pensament, les guerres i la re-militarització del món com quelcom necessari i inevitable. Mentrestant, a pocs quilòmetres d’on hi va haver aquests atemptats es venen les mateixes armes que van utilitzar els terroristes. Envoltats per les conseqüències, no hauríem de reflexionar per veure les causes?". Una exposició interessant, però amb un fil argumental massa fàcil, que es podrà veure fins el 28 de febrer.
Marc Javierre Kohan: Eurosatory 2014.