Ah, el castellà que parlem els catalans! Si alguna vegada heu intentat amagar el vostre origen català parlant castellà, segur que heu notat que no és tan fàcil. Jo, com a bona catalanoparlant, us puc assegurar que és una missió pràcticament impossible. I és que el nostre castellà té unes particularitats que ens delaten a l’instant. “Hola… ¿Para comer?”. I l’interlocutor, un gallec més gallec que una tarta de Santiago, ja ho intueix, amb només tres paraules, però ho pregunta igualment per a confirmar-ho: “Catalana, ¿no?". I li contesto: “Sí, sí, catalana, catalana…”. I és que identificar-nos és realment molt fàcil. Però… per què?
Les característiques del nostre castellà formen part del nostre encant bilingüe
Els haters anticatalans incendiaris diran que és perquè no en sabem i perquè a l’escola no ens n’ensenyen, però em sembla que la resposta no va ben bé per aquí. Les característiques del nostre castellà formen part del nostre encant bilingüe i alguns trets fonètics i gramaticals són realment els que ens acaben delatant en aquestes converses en la llengua veïna.
Catalanades
Una d’aquestes característiques més representatives és la nostra tendència a conservar estructures del català quan parlem en castellà. Un exemple clar és l’ús de les preposicions i dels articles. Per exemple, en català diem “a casa” per indicar direcció, mentre que en castellà correcte es diu “a casa”. Però nosaltres, a vegades, en castellà podem dir “en casa” en lloc de “a casa”, calcant l’estructura del català. I què me'n dieu dels nostres estimats articles? En català fem servir “la” i “el” davant de noms de llocs, com “la plaça Catalunya” o “el carrer Balmes”, i això ho portem al castellà, fins i tot amb els noms propis!
I què me'n dieu de les nostres tan estimades catalanades? Com a bons bilingües, ens encanta calcar paraules i expressions del català directament al castellà, fins al punt que poden resultar ben estranyes per a qualsevol parlant natiu de castellà. Així, no és estrany escoltar-nos dir coses com “vamos a sopar” en lloc de “vamos a cenar” o “ya te haré un truc” en lloc de “ya te llamaré”. Tampoc no és estrany escoltar-nos dir coses com “apretar” quan volem dir “presionar” o “botón” quan volem dir “pulsador”. I què dir de les nostres frases fetes! Ens encanta “hacer un café” en lloc de “tomar un café”, perquè, és clar, el cafè s'ha de fer, no? Aquestes adaptacions creatives són el nostre segell personal i, tot i que sovint ens deixen en evidència, també formen part del nostre encant bilingüe.
Però si hi ha alguna cosa que ens delata més que res és la nostra entonació i, per tant, també la nostra fonètica, allò de… “tienes acento catalán”. Sí, perquè quan parlem en castellà, la melodia catalana es fa encara més evident i, per exemple, demostrem aquesta particular tendència a afegir una “r” sonora al final dels verbs en infinitiu. Així, mentre un madrileny diu “vivir”, nosaltres podem deixar anar un rotund “vivirr”, com si volguéssim assegurar-nos que ningú dubti del nostre compromís amb la “r”. I, per descomptat, no podem deixar de banda el nostre ús particular d’“adios”. Quan viatges per Espanya, poca gent diu “adios”. El més habitual és un “hasta luego”, “que vaya bien” i fins i tot un “chao”. Així que, si mai escolteu algú dir “adios” cada vegada que se’n va d’un lloc, ja podeu estar segurs que teniu un català davant vostre.
Els catalans tenim un estil únic a l'hora de parlar castellà. Això ens fa pitjors? No. Es diu diversitat lingüística i és genial
En resum, els catalans tenim un estil únic a l'hora de parlar castellà. Això ens fa pitjors? No. Es diu diversitat lingüística i és genial que, de la mateixa manera que nosaltres identifiquem fàcilment un “accent basc” o un “accent andalús”, la gent ens reconegui pel nostre “accent català”. I ja veieu que entre els nostres articles peculiars, les catalanades, les entonacions i les nostres terminacions, no és gens difícil identificar-nos. Però, ei, aquesta és la nostra manera especial de comunicar-nos, i hem d'estar-ne orgullosos! Així que la pròxima vegada que sentiu algú parlant castellà amb aquests trets inconfusibles, feu un somriure i penseu: “Aquest també és català!”.