Benavente (regne de Lleó), 11 de desembre de 1230. Fa 794 anys. Teresa de Portugal, exesposa del rei Alfons IX de Lleó, i Berenguera de Castella, reina titular de Castella i segona esposa del mateix Alfons IX, signaven un tractat que posava fi a la disputa pel tron de Lleó entre els fills del primer i del segon matrimoni. Sança i Dolça —filles de Teresa i del difunt Alfons— renunciaven als seus drets a canvi d’una important compensació econòmica. I Ferran, fill de Berenguera i, també, del difunt Alfons, i que ja exercia com a rei de Castella per la renúncia de la seva mare, sumava a la seva condició la de rei de Lleó. Els regnes de Castella i Lleó quedarien unificats en la persona de Ferran III, i a partir d’aquell moment farien plegats el camí de la història. Però eren dues entitats polítiques amb una mateixa arrel?
El remot origen de Lleó
Poc després de la desfeta visigòtica a la batalla de Guadalete (711) que marcaria l’inici de la invasió àrab de la península Ibèrica, s’havien creat diversos nuclis de resistència a les zones muntanyoses del nord peninsular. Als Pirineus orientals, a cavall dels actuals Empordà i Rosselló, Ardó i la seva gent resistirien l’empenta àrab durant dotze anys (712-724) fins a passar a l’exili del regne dels francs (724-754). Però, en canvi, a l'extrem occidental de la serralada Cantàbrica, Pelagi i la seva gent hostilitzarien els nous dominadors àrabs fins a crear un petit domini independent sobre les muntanyes de Covadonga, a la zona interior de l’actual Astúries (718-722). Aquesta seria l’arrel remota de la monarquia lleonesa. El cabdill Pelagi i els seus successors immediats (718-850) esdevindrien els testimonis més antics de la monarquia lleonesa.
De cabdills a reis
Pelagi, el de Covadonga, era un cabdill local que mai va ostentar la categoria de rei, però sí que va transmetre la seva autoritat de forma hereditària. Favila, Alfons i Fruela (fill, gendre i net, respectivament, de Pelagi), se succeirien —per aquest ordre i de forma consecutiva— en la direcció d’aquell petit nucli resistent en expansió de la mateixa forma que ho hauria fet una nissaga de reis. Alfons, el gendre de Pelagi i el tercer cabdill asturià, fa un pas més enllà, i el 739 es corona rei i proclama que la seva nissaga (iniciada pel seu sogre) és la “legítima continuadora” de la monarquia visigòtica hispànica desapareguda a Guadalete (711). Aquest pas, no només pretenia reforçar i legitimar la seva autoritat, sinó que, sobretot, delatava una marcada ideologia hispànica, en competència o en contraposició als altres nuclis resistents peninsulars.
El remot origen de Castella
Al mateix temps que Ardó i Pelagi articulaven les seves respectives resistències, el cabdill basc Gartzi Aritza feia el mateix als Pirineus occidentals (sobre l’actual Navarra), i consolidava un petit domini independent (717-724). Els seus antecessors havien combatut incansablement contra visigots i francs que pretenien devorar el solar tradicional basc (segles V a VIII). El 714, amb l’amenaçadora presència àrab a l’Ebre, Gartzi es va fer coronar rei, no pel mateix motiu que Alfons d’Astúries, sinó per la necessitat de cohesionar els diferents nuclis de resistència basca i fer front, amb garanties, a la nova amenaça. Gartzi Aritza, que la historiografia espanyola rebateja com Garcia Jimenez, és l’arrel més remota dels reis de Navarra i dels comtes de Castella.
L’expansió asturiana
Lleó és una creació asturiana. El 856, el rei Ordoni I d’Astúries, entrava a Lleó, en aquell moment una ciutat semiabandonada per la condició fronterera i insegura que havia ostentat durant dècades. No obstant això, la cancelleria asturiana conservava la memòria d’aquella ciutat populosa i prestigiosa que havia estat durant les èpoques romana i visigòtica (segles I aC a VIII). De fet, Lleó havia estat un dels escassos fenòmens urbans, fins llavors, del quadrant nord-occidental peninsular. Ordoni va traslladar la capitalitat del seu regne a la nova Lleó, i va estimular una gegantina repoblació del “Páramo Leonés” amb colons procedents de la cara nord de la Serralada Cantàbrica que hi van portar la llengua (Astúries) i en menor mesura del sud del Duero (cristians sota dominació àrab que eren “rescatats” i conduïts a zones d’expansió).
La llengua lleonesa
La societat lleonesa iniciàtica va desenvolupar dues llengües pròpies i diferenciades. A la meitat occidental, el gallec o galaicoportuguès (Galícia i Portugal —el terç nord de l’actual estat portuguès— eren entitats polítiques que formaven part del regne de Lleó). I a la meitat oriental, el lleonès o astur-lleonès. En ambdós casos eren una evolució del llatí local dels seus respectius territoris. I, també en ambdós casos, es projectarien cap al sud amb les expansions territorials dels regnes de Lleó i de Portugal (després de la seva independència, al segle XII). El galaicoportuguès progressaria seguint la línia de la costa atlàntica, fins a l’Algarve. I l’asturlleonès, s’expandiria en paral·lel al galaicoportuguès —per la zona interior— seguint la mateixa direcció nord-sud, per les actuals províncies castellanolleoneses de Zamora i de Salamanca i extremenya de Càceres.
El comtat de Castella
En canvi, Castella és una creació basca. Els successors del basc Gartzi Aritza —els reis de Pamplona— van impulsar un procés expansiu cap a la vall de l’Ebre i cap a la Meseta. Durant els segles IX i X, els comtes d’Àlaba (els representants de la monarquia pamplonesa a l’extrem occidental del regne), van empentar la frontera cap al sud i cap a l’oest, des de la ratlla de l’Ebre (Miranda-Valpuesta-Mena) fins a la del Duero (Sòria-Osma-Aranda). Aquella nova marca fronterera seria articulada com un comtat dependent i seria anomenat, inicialment Bardúlia, i, posteriorment, Castella-Vétula. La Bardúlia, va ser repoblada amb bascos descendents d’aquella part de la societat èuscara que segles abans, durant la dominació romana (segles I aC a V dC), havia estat llatinitzada. El llatí popular d’aquells bascos esdevindria el castellà.
Lleó i Castella
Durant la centúria del 900, el comtat de Castella havia estat objecte de disputes freqüents entre les monarquies de Lleó i de Pamplona i havia transitat, sovint, d’un domini a l’altre. Durant aquell segle, l’antiga Bardúlia (en bona part, de parla basca) passava d’una banda a l’altra sense temps a consolidar cap mena de domini. Però l’any 1035, es produiria un fet insòlit. Ferran, tercer fill del rei Sanç el Gran de Pamplona i de Muniadona, comtessa patrimonial de la Bardúlia, s’intitulava rei independent de Castella. El doble propòsit de Ferran i de la noblesa local que li va donar suport era el de crear una nissaga reial pròpia —a partir de la tradició de Muniadona— i d’escapar de les tensions permanents entre els dos gegants peninsulars (Lleó i Pamplona) que assolaven el territori.
La fortuna de Ferran
Probablement, el projecte de Ferran (autoanomenat Ferran I de Castella) no hauria tingut cap recorregut, si no hagués estat perquè la fortuna li va somriure. Durant una dècada va esmerçar totes les energies d’aquell petit regne castellà primigeni en la defensa de les seves fronteres. Però el 1037 moria, inesperadament i sense descendència, un dels seus grans enemics: el rei Beremund III de Lleó. I les oligarquies lleoneses, aterrides davant la possibilitat més que probable que la cancelleria pamplonesa aprofités el buit de poder per usurpar el tron de Lleó, van proclamar rei, a correcuita, Ferran, parent del difunt monarca i rei de Castella per iniciativa pròpia. D’aquesta forma, no tan sols omplien el buit deixat, sobtadament per Beremund, sinó que “adquirien” un estratègic coixí territorial que els protegia de l’expansionisme pamplonès.
Primera unió
Amb Ferran I, Lleó i Castella, van iniciar una primera singladura en comú (1037), que s’interrompria posteriorment (1157) i que no es reprendria fins a Benavente (1230). Però malgrat aquesta tendència unificadora del poder, Lleó i Castella, sempre van ser dos edificis polítics diferenciats i, exceptuant la religió, mai van compartir cap element cultural en comú. Lleó era un país amb dues llengües (galaicoportuguès i asturlleonès) i Castella, amb una extensió territorial menor, també (castellà i basc). Només la ideologia del poder de les seves respectives oligarquies apunta un objectiu comú. La classe dominant castellana —a diferència de la navarresa— havia transitat cap a una idea expansiva que perseguia la restauració de la monarquia visigòtica hispànica. Aquest seria l’únic nexe que explicaria el destí en comú d’aquells dos regnes.