Lògicament, com a qualsevol artista, a Cat Power la podem analitzar i avaluar a través dels seus discos. Però donada la seva singularitat i, ja que ha tocat moltes vegades per aquí, gairebé sempre es comenten més les seves aparicions en directe, pel fet que deixen una empremta difícil d'esborrar. Capaç del millor i de la pitjor, del regular i de l'irregular. En cada una de les seves visites ha deixat un record, una anècdota, una fotografia mental del moment. Partint des de The Greatest, potser el seu àlbum més emblemàtic (encara que part de la seva parròquia, n'elegiria algun dels previs que tenien un caràcter més indie), Chan Marshall deixa una marca cada vegada que puja a un escenari. I a veure, no les citarem totes, però aquí van algunes de les seves gestes.

En directe deixa una empremta difícil d'esborrar. Capaç del millor i del pitjor, del regular i de l'irregular

Per exemple, coincidint amb la gira de The Greatest, va actuar en una versió d'hivern d'un festival barceloní a l'Auditori del Fòrum. I allà, amb una banda descomunal al seu costat, va desplegar tot el seu arsenal: veu en plena forma, imatge salvatge i seductora, i unes cançons que volaven. Cal destacar, quan cantava, com s'abalançava cap a davant amb el micròfon, gairebé com si fos una vocalista de hardcore novaiorquès dels vuitanta. Era, en aquell temps, un animal desbocat. D'altra banda, ha tingut alguna aparició surrealista, com la de l'Auditori el 2014 a la gira de Sun, amb un concert sens dubte inversemblant; ella es va mostrar caòtica, descentrada i indesxifrable. És molt senzill, si connectaves amb les seves bogeries i sobresalts, salvaves el concert, però aquella nit més d'un va marxar abans d'hora sense entendre res. Després, hi va haver un Cruïlla, el de 2016, en què va tocar a mitja tarda. Recordo que en acabar, un periodista que a més és bon amic, em va dir: "Això és el més a prop que estarem mai de veure Billie Holiday". També passem per la gira de telonera de Lana del Rey, molt abans de ser la Llana reina que és ara. Aleshores, Chan estava perduda i sense rumb. O amb el seu últim disc amb cançons pròpies, que ja data de 2018, el fantàstic Wanderer, que la va portar a la Razzmatazz, i en el qual el problema va ser la correcció excessiva, faltava alguna cosa d'aquesta dona extravagant que trasbalsa (i també enamora).

Una oportunitat única

I com ella és una capsa de sorpreses constant, despres d'un altre disc de versions el 2022 (Covers), un filó que explota amb la seguretat que aquests productes li queden sempre rodons, va deixar a més d'un bocabadat amb la nova proposta: Cat Power sings Bob Dylan: The 1966 Royal Albert Hall Concert. Poc o res a afegir a la història d'aquest concert, que és àmpliament coneguda. I no només pels entesos en el vast univers del de Duliuth. Aquesta proposta va sorgir el dia que la truquen per oferir-li un concert en el Royal Albert Hall londinenc el 5 de novembre de 2022. Va trigar pocs segons a decidir que aquesta actuació seria diferent especial: interpretaria exclusivament cançons de Bob Dylan. I tocaria el mateix set list que el seu heroi va interpretar al temple de la música londinenc, a mitjan dècada dels seixanta (encara que aquest sigui un error històric, en realitat va ser a Manchester), moment cabdal que va quedar immortalitzat a Bob Dylan Live 1966, The Royal Albert Hall Concert (The Bootleg Series Vol. 4). Sí, aquest concert dividit en dues parts, meitat de set acústic i segona part amb banda i guitarra elèctrica. Sí en què el van acompanyar The Band i en el que el van titllar de Judes. Un abans i un després en la història de la música popular.

Amb l'atreviment de Cat Power quedava per descobrir com seria la interpretació, el model i l'actitud davant d'un repte d'aquesta envergadura. I certament, en aquest disc Chan no va defraudar

Tanmateix, amb l'atreviment de Cat Power quedava per descobrir com seria la interpretació, el model i l'actitud davant d'un repte d'aquesta envergadura. I certament, en aquest disc Chan no va defraudar, al contrari, tot han estat felicitacions. Fins i tot l'elecció per a la portada: el retrat és bonic i magnètic. Amb la qual cosa, ten int en compte que cada concert seu és sempre un trencaclosques, aquesta vegada la cita tenia aquest caràcter exclusiu: això era ara o mai. És a dir, no hi haurà gaires més oportunitats de viure aquesta posada en escena de Chan. O sí, ja que veient que se sent totalment còmoda interpretant aquest paper, sembla que podria jubilar-se fent això. Aquesta vegada l'extravagància va ser prohibir l'accés a tots els fotoperiodistes. No hi ha fotos del concert.

Vestida tota de negre, amb un faristol i unes sabates que eren encara per modelar (li costava fer dos passos sense por de caure a l'abisme). De tota manera, en aquesta primera part del concert, no va necessitar caminar molt. Això sí, a part de frasejar amb estil i mestratge, no para de moure les mans, obre els braços com si fossin les ales d'una au gegant, es posa la mà a prop de la boca per recrear efectes de veu. El repertori de gestos és inesgotable. A Visions of Johanna serpenteja per la cançó com si fos un rèptil, i a Desolation row assaboreix cada síl·laba com si fos l'última que pronunciarà en vida. Quan arriba Mr. Tambourine Man ella i els seus dos acompanyants (meravella com sonava l'harmònica) van com un tir, se la veu feliç i curulla d'orgull.

T'agradaria viure permanentment i fins a l'eternitat dins d'aquest concert; que un dia te'l canti Dylan i el següent Chan

De fet, en canviar de format, verbalitza un "ballar, ballar" en castellà. De sobte, comptant amb Chan, són set sobre l'escenari, i allò agafa un altre to. Ha arribat l'electricitat! Però avui, ningú no es queixa, ningú no s'indigna. Coneixem el guió i ho acceptem. Ella se senya, mira el cel i inclina el seu cos, somriu a estones i, per fi, es treu les sabates. Necessita sentir-se lliure, això ha agafat velocitat de creuer i no vol cotilles. Just en aquest tram en què perds per complet la noció del temps, penses que t'agradaria viure permanentment i fins a l'eternitat dins d'aquest concert; que un dia te'l canti Dylan i el següent Chan (que, per cert, quina manera de modular i jugar amb aquest timbre tan particular que atresora). Amb Like a rolling stone com a comiat (abans van caure gemmes com Just like Tom Thumb's blues o Ballad of a thin man) i gràcies a un públic que havia estat summament respectuós (i silenciós), tocava celebrar la gesta: tots estan drets cantant aquesta tornada, una i mil vegades adaptada, però mai com ho fa aquesta noia rebel de Geòrgia. És el ser o no ser de Cat Power.