Si hi hagués un concurs per a saber quina és la llengua més bonica, el català guanyaria. Per què? Doncs perquè té un tou d'expressions que enamoren. Fixeu-vos-hi:
Quan a algú de sobte s'adona d'una cosa, al Berguedà diuen fer el zup (seria com dir "ja m'ha vingut!"); vet aquí un exemple: Ospa, ara m'ha fet el zup que avui era sant Jaume! (si la persona que diu això coneix algú que es diu Jaume, ara s'adona que tenia de felicitar-lo). A Mallorca l'expressió fer xeu significa 'prosperar fins a la plenitud'; el Diccionari català-valencià-balear porta aquests exemples: Dins aquesta terra ses figues no hi fan xeu; Si estau tan endeutats, no fareu xeu; Si no estudies, faràs poc xeu. Quan algú es mor, a la Catalunya Nord solen dir fer nyec (i també fer qüec). Dita en negatiu (no fer nyec) també significava 'no aconseguir res durant una caça'. I al Pla de l'Estany, la Selva i zones properes tenen l'expressió fer mirotis (també fer ganyir). Per exemple quan algú menja xocolata davant d'algú altre, aquest altre pot dir No em fagis mirotis! (o No em fagis ganyir!).
Com es pot veure, moltes expressions d'aquestes es diuen amb el verb fer, com ara fer una cosa barrip-barrop o a la babalà —'de qualsevol manera'—; fer el gaitó, que es com diuen al Penedès de fer una dormideta; fer gatets, per fer gàrgares (també al Penedès); fer la caudala —'fer trampes'— (a la Catalunya Nord); algú fer morros —'mostrar-se enutjat'—, que al Maresme en diuen fer el bot; algú ser un nyicris —'ser poca cosa'—; una cosa fer patxoca —'impactar estèticament en sentit positiu'—, que per la zona de Girona també n'han dit tradicionalment fer galiu; i fer xixina o xixines qualcú o quelcom —'destrossar, trinxar, triturar'—.
Reduplicacions a manta
En aquestes expressions n'hi han moltes creades amb reduplicació: fer elis-elis (o pam i pipa) —'mostrar una cosa per a fer enveja'—; fer la gara-gara a algú —'adular-lo per tal d'aconseguir quelcom'—; estar xau-xau o xepi-xepi —'estar mig-mig de salut o d'ànims'—; pagar trinco-trinco o bitllo-bitllo —'en metàl·lic, dit sobretot quan un no difereix el pagament'—; ser un tiquis-miquis —'primfilat'—; algú ser un pic-pic —'persona que burxa o insisteix' (típic de Girona)—; ser un baliga-balaga —'irresponsable'—; una cosa ser de nyigui-nyogui —'que no s'aguanta gaire'—; un xim-xim, que és una pluja fina; tenir un rau-rau —'remordiment o la sensació que alguna cosa no va a l'hora'—; gori-gori —'cant fúnebre'—; i el genial leri-leri —'gairebé'—, corrent a Girona (exemples: No he acabat, però leri-leri; He relliscat i he estat leri-leri de caure; Encara no és hora de plegar, però leri-leri).
Al veure aquestes expressions segur que us ve al cap xino-xano —'anar fent'— (per exemple: Les noies, xino-xano, van arribar al mas abans que es fes fosc). També hi ha qui diu xano-xano, i també es pot dir trico-trico, emulant el so d'algú o d'un animal que avança a bon pas. Aquesta expressió prové de l'italià piano piano, que vol dir 'lentament' (recordeu la frase feta italiana: Piano piano si arriva lontano, que equivaldria al refrany català De mica en mica s'omple la pica). Per cert, que en castellà també tenen aquesta expressió, sota la forma chano chano, agafada justament del català. [Agraeixo les informacions d'Esther Carillo, Ramon Marrugat i Meritxell Rodríguez Lavall.]