El dia que els meus pares van portar-me al cine a veure la primera de Harry Potter jo tenia 10 anys i poca experiència en adaptacions cinematogràfiques. Estava eufòrica. A finals de novembre en farà 20 anys però ho sé perquè recordo que just abans del començament de la pel·lícula, ja a les fosques, vaig girar el cap cap a la dreta, on s’asseia el meu pare, i va sortir de la meva boca alguna cosa semblant a un sospir d’emoció. M’havia llegit Harry Potter i la pedra filosofal un parell d’anys abans i no podia esperar a posar cara al nen que va sobreviure i que va fer que tota la meva generació sobrevisquéssim a les infumables lectures obligatòries que ens manaven a l’escola. Des de llavors que escolto pros i contres sobre si hem d’obligar als nens i nenes a llegir obres determinades – per això d’incentivar la lectura – o els hem de deixar fer. Sense infravalorar El zoo d’en Pitus, Harry Potter es va convertir en el millor amic de tota la jovenalla perquè va ensenyar-nos a llegir sense mandra i perquè, a més, va insistir en que la màgia la teníem al costat de casa i podia venir de Girona, de Balaguer o de Matadepera.

Hi havia en Marc Roure com a Oliver Wood – el capità de l’equip de Quidditch de Gryffindor. O en Pau Parra, aquell personatge que idolatra a en Harry i és atacat pel basilisc a Harry Potter i la Cambra dels Secrets; a la versió original, es diu Colin Creevey. O la meva preferida: la Gemma Gemec, l’àlies de Moarning Mirtle (en castellà, Mirtle la Llorona). La culpable d’aquest allau magnífic de creativitat és la traductora Laura Orihuela, qui va traduir els quatre primers llibres del famós mag. Encara hi ha més perles dignes de remembrança: Nick-de-poc-sense-cap en comptes de Nearly-Headless-Nick (o Nick-casi-decapitado); Ben Babbaw substituint a Peter Pettigrew; i Pelut o Malifet per Fluffy o Crookshanks.

Orihuela tenia només 23 anys quan va regalar-nos aquests noms entranyables, i el fenomen Harry Potter no era llavors ni un miratge: a la roda de premsa de presentació hi van assistir només una cinquantena de persones i ningú, ningú havia sentit a parlar de J. K. Rowling. Abans de la publicació, l’autora era una dona a l’atur i amb problemes econòmics que vivia dels subsidis estatals i que escrivia en cafeteries. De fet, el manuscrit de Harry Potter i la pedra filosofal havia estat rebutjat per una desena d’editorials i alguns li havien arribat a demanar que utilitzés un pseudònim per publicar-ne la primera novel·la. Però Ernest Folch, editor d’Empúries, va creure que la història del mag tindria èxit i va pagar un milió de pessetes pels drets del llibre a la fira de literatura infantil i juvenil de Bolonya.

Molt més que noms propis

Mentre en castellà es va apostar per mantenir els noms propis intactes – com passa, en realitat, en la majoria de traduccions – es va decidir traduir-ne només alguns de secundaris en la versió catalana. Però per què? L’explicació és purament semàntica i narrativa, i reafirma la imaginació de l'autora. I és que mentre escrivia, Rowling va idear jocs de paraules per crear noms afins als perfils i als caràcters dels personatges, tant pel seu significat com per la seva pronunciació. Traduir-los permetia que aquests dobles sentits s’entenguessin i que el nom conservés el sentit que l’escriptora els hi havia volgut donar. Exactament igual que en la versió oficial. Per exemple, Adalbert Waffling es tradueix com Albert Xarramecu perquè waffle, en anglès, vol dir ser xerraire; o Alastor “Mad-Eye” Moody és Alastor “Ull-foll” Murri, ja que moody fa referència a aquells que s’enfaden de seguida.

La teoria per dur a terme aquest regal literari és superlativa. És innegable que es va filar prim alhora de trobar comparacions visuals i congruents que dotessin de personalitat els personatges en català, i avui que l'ús del català penja d'un fil, la decisió encara cobra més rellevància. Però com tot el que té a veure amb la llengua i la traducció, en aquell moment també hi va haver una polèmica que s'ha mantingut viva. Primer, perquè alguns opinen que canviar els noms no és fidedigne a l’obra original de l’autora, per molt que la intenció dels traductors sigui la de seguir el seu criteri alhora de formar nous noms; per altra banda, perquè aquesta poca homogeneïtat sembla indicar que no va establir-se cap criteri per dur a terme la traducció. Perquè és gaire versemblant barrejar una Gemma Gemec amb Weasleys, Logbottoms, Dumbledores o McGonagalls?