Ah, el català, aquesta llengua nostrada que ens fa tan especials i, a la vegada, ens divideix en bàndols dignes d’una sèrie de Netflix. D’una banda, ens venen que hi ha els defensors del català light i del catanyol, que sembla que el volen fer tan light com un formatge d’aquells que al final no saps ni si és formatge o què. I, de l’altra, també ens diuen que hi ha els defensors del català heavy, amb un purisme que faria tremolar el mateix Pompeu Fabra. Prepareu les crispetes, que avui tenim espectacle lingüístic.

Ah, el català, aquesta llengua nostrada que ens fa tan especials i, a la vegada, ens divideix en bàndols dignes d’una sèrie de Netflix

Qui té raó?

Comencem pels defensors del català light, que són aquells que defensen una llengua més apropada a la llengua que es parla, més oberta i potser més desenfada, sense tenir la normativa tan present. Seria un català que no veu els barbarismes com a autèntics sacrilegis, que utilitza anglicismes a tort i a dret i que és light fins i tot amb els pronoms febles o amb altres estructures gramaticals. Per aquests partidaris del català light, la llengua ha de ser flexible, adaptable i, sobretot, fàcil. “Total, mentre ens entenguem, no?”

Per aquests partidaris del català light, la llengua ha de ser flexible, adaptable i, sobretot, fàcil

Però no oblidem els guardians del català heavy, aquells que encara que plogui a bots i barrals et corregiran per dir ‘parking’ en comptes d’‘aparcament’. Per a ells, la llengua és un tresor sagrat, una relíquia que ha de ser preservada com si fos el Sant Greal. Cada paraula estrangera és una daga clavada al cor del seu amor per la llengua. Són els que t’escridassen a Twitter perquè has dit ‘cliquejar’ en lloc de ‘fer clic’ i t’advertiran de les greus conseqüències d’utilitzar paraules com ‘hasta’ en lloc de ‘fins i tot’ (és clar!).

La llengua és un tresor sagrat, una relíquia que ha de ser preservada com si fos el Sant Greal

La gran qüestió és: qui té raó? Si fóssim a un ring de boxa, tindríem un combat igualadíssim. D’una banda, els defensors del català light amb la seva actitud relaxada i permissiva, que veuen la llengua com una eina de comunicació més que com un monument intocable. I, d’altra banda, els defensors del català heavy, amb la seva passió per la puresa lingüística, que veuen en cada paraula prestada una petita traïció a la seva identitat.
 

És important preservar la nostra llengua i mantenir-la viva, però també hem de reconèixer que les llengües evolucionen i s’adapten als temps

La resposta, com sempre, probablement es troba a cavall de totes dues postures. Potser hauríem de deixar de ser tan inflexibles, tant uns com altres, i començar a entendre i a llegir millor els contextos lingüístics en què es fan servir barbarismes o vulgarismes. Perquè és important preservar la nostra llengua i mantenir-la viva, però també hem de reconèixer que les llengües evolucionen i s’adapten als temps. Al cap i a la fi, el més important és que ens puguem entendre i comunicar efectivament, sense convertir cada conversa en una classe de gramàtica o en una competició d’anglicismes. Ara bé, aquesta flexibilitat i aquesta tolerància han de tenir uns límits, unes normes que s’adaptin al context de cada situació comunicativa, i aquests límits tampoc no poden ser l’abolició dels pronoms febles, l’eliminació de tots els accents diacrítics que queden o la defensa de l’escriptura jeroglífica dels antics SMS. Moderació i sentit comú, carai!  Així que, mentre continuem aquesta batalla èpica entre el català light i el català heavy, potser és hora de recordar que la llengua és, primer de tot, una eina per unir-nos i no pas per dividir-nos. Total, “mentre ens entenguem, no?”