“Des de Catalunya al món sencer”, un fragment de la cançó "Una lluna a l’aigua" del darrer disc de Txarango que podria ser perfectament el leitmotiv del grup, ja que des del 2015 estan passejant la seva música festiva i alegre arreu del món, amb concerts en indrets culturalment tan diferents com Mèxic, el Japó o els Països Baixos.
Però Txarango no són l’únic exemple que la música en català triomfa a l’estranger. En els últims anys, paral·lelament a l’eclosió de grups a Catalunya que ens permeten tenir un ventall molt variat de sonoritats, estils i lletres, un conjunt de grups que canten en català fa les maletes per traspassar les fronteres de casa nostra i oferir concerts a l’estranger.
Un exemple és Doctor Prats, un dels grups revelació de l’estiu passat, que aquest juliol serà en un festival d’Hongria i després viatjarà fins al Japó. Itaca Band també farà les maletes i viatjarà a l'Àsia per tocar en un festival a Katmandú (Nepal). Un altre és Manel, un grup amb un estil completament diferent als anteriors, que recentment ha tornat a casa després d’estar de gira per diferents sales d’Alemanya, França i Luxemburg.
“Catalunya és petita i de seguida te l’acabes”, afirma Guillem Realp, integrant d’Oques Grasses, que en els darrers anys han tocat a indrets com Holanda i Estats Units i que aquest estiu repetiran al país nord-americà. Una opinió amb la qual també està d’acord Joan Enric Barceló, integrant d'Els Amics de les Arts: “El record d’haver sortit a l’estranger sempre és molt bo perquè quan ets músic i el teu territori és Catalunya, aquest és petit”.
Els Amics de les Arts en concert a Londres, el 2015 / ACN
Un “problema” de dimensions geogràfiques que s'afegeix a les ganes dels músics de sortir a provar sort a l’exterior. “Txarango és el nostre projecte de vida, de voler viure, veure i conèixer món. Per nosaltres és una oportunitat vital perquè mai fins ara no havíem pogut sortir i amb aquest projecte, que és Txarango, n’hem tingut l’oportunitat”, reconeix Alguer Miquel, vocalista del grup.
Una raó que també es fan seva Oques Grasses: “És interessant sortir a l’estranger i veure com està el panorama musical. Tenim llocs on ens agradaria tocar, veure com funciona, com és l’experiència. Els cops que hem sortit ho hem fet sense saber gaire bé que passaria, per provar-ho i són experiències que ens han enriquit”, afirma Realp.
La música com a llenguatge universal
Però realment, és tan “fàcil” com sembla, sortir a l’estranger cantant en català? Si ens fixem en altres disciplines artístiques com el cinema, la música no ofereix la possibilitat de doblar-la ni subtitular-la, cosa que provoca que les lletres es dilueixin i perdin el significat i sobretot, la força, si el públic no les entén.
“L’idioma sembla que hagi de ser una cosa que et dificulti comunicar amb la gent però no és el més important perquè t’acabes entenent amb la música”, valora Realp. De fet, grups com Txarango, Doctor Prats o Oques Grasses exporten un estil de música ballable on entendre o no el significat de les cançons no és cap inconvenient a l’hora de gaudir d’un concert seu.
Des de Txarango entenen que “la música és un llenguatge universal, un llenguatge en ella mateixa” i per tant, s’estableix una comunicació amb el públic que va més enllà de l’idioma: “Portem el so Barcelona, un creuament de músiques que connecta amb energia i que es coneix a tot arreu”, afegeix Miquel.
Imatge del concert de Txarango al Festival Saute Mouton, a Nestier, França
Però no tot són flors i violes, i a vegades l’idioma sí que es converteix en una barrera, sobretot quan l’estil musical del grup no és tant festiu com una rumba, sinó que aposta pel so pop o folk, músiques que tot i tenir melodies, arranjaments i sonoritats bellíssimes i molt treballades, les lletres tenen una importància cabdal perquè s’entengui el missatge.
Aquest és el cas de grups com Els Amics de les Arts, a qui el fet de tocar pop i fer-ho en català els dificulta les coses. “Quan anem a fora hi ha un problema. El nostre cas és diferent al de Txarango, ells exporten una música que és d’aquí, que s’ensenya al món, una música que es pot gaudir sense entendre, nosaltres som el cas contrari. Anem a Manchester a tocar pop i diuen ‘però si ho vam inventar nosaltres!'”, opina entre riures Joan Enric Barceló.
Un problema que afecta de la mateixa manera tots els països del món, però que sobretot pren força quan es visiten llocs de parla anglesa, ja que ells “ja tenen el seu propi mercat”, afirma Barceló. Vassil Lambrinov, integrant dels Blaumut, va una mica més enllà del problema de la llengua i apunta a qüestions culturals: “El món anglosaxó té la força de l’anglès. Estan molt acostumats a escoltar música en el seu idioma, però no en d’altres. Per tant, és més una qüestió de cultura”.
De fet, casa nostra no s’escapa d’aquesta qüestió cultural, ja que estem molt acostumats a sentir cançons en anglès, i de fet, tot i que a vegades no arribem a entendre la totalitat de la lletra, no se’ns fa estrany. Una prova en són els concerts de nombrosos artistes de parla anglesa que any rere any es programen a Catalunya; en canvi, si algun dia topem amb un concert d’algun artista que canti en portuguès, finès o alemany, ja hi anem amb una predisposició diferent.
Normalitzar el català
Tot i això, tot i que el català pugui ser una barrera per assolir una plena comunicació amb el públic, els músics no són partidaris de canviar d’idioma i traduir les seves cançons. “El més normal és que agafem el català per viatjar pel món i no haver agafat l’anglès per cantar i expressar-nos, quan no el coneixem perquè no hem viscut ni ens hem criat en la cultura anglosaxona”, defensa Miquel.
Aquesta línia la comparteixen Oques Grasses, que veuen com el fet de cantar en un idioma desconegut desperta certa curiositat entre la gent. “Quan senten que cantes en un idioma diferent, el públic sent curiositat. Per exemple, en un festival a Milwaukee, als Estats Units, vam tocar a les 12 del migdia i ens pensàvem que no hi hauria ningú perquè no ens coneixien, però la gent estava encuriosida i l’idioma va quedar en un segon pla”, afirma Realp.
Oques Grasses tocant al SummerStage Festival, als Estats Units
De fet, tocar davant d'un públic format majoritàriament per catalans o per autòctons també pot estar influït pel fet que el concert tingui lloc en un festival amb altres grups o en sales on el protagonisme recau exclusivament en ells. La primera opció és la que han viscut en primera persona grups com Txarango o Oques Grasses, que han compartit cartell amb altres grups i per tant, el públic autòcton del lloc, que a priori no els anava a veure, els va acabar descobrint.
En canvi, el cas de Els Amics de les Arts és diferent, ja que la seva gira al 2015 en sales del Regne Unit va tenir un públic format majoritàriament per catalans. “Hi havia un 90-95% de catalans i l’altre 10% eren companys i amics dels catalans”, explica Barceló.
Tot i això, des de la formació es veu com “un repte de futur” la possibilitat de tocar en festivals on coincideixin en cartell amb altres grups d’arreu, cosa que permeti que “hi hagi gent que de retruc sigui allà perquè ha vist un altre grup”.
El català com a aprenentatge
No obstant això, aquesta no ha estat l’única manera que ha permès a la formació catalana tocar a l’estranger. Després de publicar el treball Bed&Breakfast, el grup va visitar diverses universitats d’Alemanya on els alumnes que aprenien català havien treballat les seves cançons. Aquest fet, el simple fet de traduir i treballar les cançons, permetia als estudiants fer-les més “seves” i veure que, en el fons, el missatge era universal. “Quan fas un circuit per universitats, la gent ha treballat i adaptat les teves cançons. Això és molt reconfortant perquè veuen com els missatges són universals”, reconeix Barceló.
I és en aquest moment quan la barrera de l'idioma es trenca. Des d'Els Amics de les Arts recorden “un estudiant que li va tocar treballar la cançó "Reyjkavíc", un tema que tracta de la separació amorosa". "Casualment, quan el noi va arribar a casa, la seva parella li va dir que el deixava”, rememora Barceló.
En una línia similar es troba Blaumut, que a la primavera del 2014 van actuar a Copenhaguen com a convidats a la setmana del cinema en català. Lambrinov afirma que hi havia força barreja entre públic català i autòcton i entre aquests últims hi havia uns quants “sorpresos” d’haver gaudit del concert tot i no entendre gaire bé què cantaven. Una situació similar a la que van viure la revetlla de Sant Joan del 2015 en un concert a Perpinyà.
Blamut actuant a Perpinyà el 23 de juny del 2015
Tot i aquesta bona experiència, des de Blaumut són conscients que hores d’ara no es poden permetre fer una gira a l’estranger, tot i que ho tenen marcat “com a tasca pendent”. “Ens escriu gent de l’Amèrica Llatina perquè hi anem a tocar, però ara per ara no podem fer una gira així”, reconeix Lambrinov.
Joan Enric Barceló és del mateix parer i destaca que “intentem sortir a l’estranger sense perdre diners i és complicat fer-ho en bones condicions”. Però sempre hi ha el cas invers, com recorda el músic, de fans estrangers que venen expressament a Catalunya a veure’ls, com una noia de Mèxic que va fer “ple durant 3 dies” als concerts que Els Amics de les Arts van fer a la Sala Barts de Barcelona el mes de maig passat.
Tot i que aquests són casos aïllats, potser algun dia es poden convertir en normals i serà totalment habitual que grups catalans més lligats al pop i al folk puguin gaudir de grans gires a l'estranger. Mentrestant, la música continua sent el gènere artístic que té més dificultats per ser universal. Encara hi ha certes barreres, relacionades amb l'idioma, però també de culturals, que limiten que la música en català pugui ser escoltada i, sobretot, gaudida a l'exterior.