El català prové del llatí, com les altres llengües romàniques (francès, occità, castellà, gallegoportuguès, asturlleonès, aragonès, romanès, italià, sard...). Per tant, les paraules llatines van passar tal qual als idiomes romànics, si bé amb canvis fonètics. Un exemple seria el llatí tabula, que va donar en català taula, en francès table, en italià tavolo o tavola i, amb un significat diferent però relacionat, en castellà tabla i en gallegoportuguès tábua o táboa.

En català hi han germanismes

Ara bé: totes les paraules originals del català són llatines? Doncs no. També n'hi han de germàniques. La raó és que, al segle V, els visigots (un poble germànic) van instal·lar-se a la major part de la península Ibèrica i al Llenguadoc com a associats de l'imperi i van barrejar-se amb els autòctons (parlants de llatí). Amb el pas dels anys, aquella gent va acabar parlant llatí, però van aportar-hi paraules pròpies. Per això en català hi han germanismes. Així, noms de persona corrents a l'edat mitjana com Guifré, Guillem o Berenguer són d'origen germànic. Igualment, la ciutat de Vilanova i la Geltrú (Garraf) conté un nom de dona germànic: Wisaltrud, avui Gertrudis.

Noms de persona corrents a l'edat mitjana com Guifré, Guillem o Berenguer són d'origen germànic. Igualment, la ciutat de Vilanova i la Geltrú (Garraf) conté un nom de dona germànic: Wisaltrud, avui Gertrudis

També destaca la paraula guerra. En llatí, aquest concepte s'anomenava bello (d'aquí que fem servir l'adjectiu bèl·lic). Si aquesta paraula hagués fet com tabula, avui, de la guerra, en diríem bell. Però diem guerra perquè la paraula germànica va desplaçar la llatina. Fixeu-vos que en anglès (que és una llengua germànica) aquest concepte s'anomena war, semblant al nostre guerra.

Altres exemples: el color blau, que en català es diu igual que en alemany; el quantitatiu gaire, provinent del germànic waigaro (que també ha donat el francès guère, amb usos semblants al català); potser estrep, l'estri per a posar els peus anant a cavall; segurament trau, el forat per on es passa un botó (i figuradament un tall que es fa algú i d'on surt bastanta sang); guaitar o aguaitar (per la zona de Girona, goitar); gual, que originalment indicava un punt per on es pot travessar un riu perquè allà és poc fondo i que actualment designa la prohibició d'aparcar davant d'una porta (la paraula germànica devia barrejar-se amb el llatí vadum, que significava el mateix i que va donar el castellà vado); trescar 'caminar per la muntanya' i 'treballar molt', de thriskan 'batre', que va passar a significar 'saltironar, picar de peus'; l'ocell anomenat òliba, provinent d'uwwila, que devia donar òbila i després les consonants es van intercanviar; i altres mots com fresc, alberg, guàrdia, grapa, brotar o treva.

Segons el Gran diccionari de la llengua catalana, tant guilla com guineu provenen del nom de dona germànic Wisila o Wisilo

Cal esmentar també l'animal semblant al llop però més menut i amb una cua ampla i bonica, que en català oriental s'anomena guilla o guineu (en català occidental i a les Illes, rabosa). Segons el Gran diccionari de la llengua catalana, tant guilla com guineu provenen del nom de dona germànic Wisila o Wisilo. L'esmentada obra explica que aquest nom de dona evoca astúcia i traïdoria i hi afegeix que no deu ser casualitat que l'esposa del comte Guifré el Pilós s'anomenés així.