"De veritat m'acaben de dir que no a un pis per respondre el primer Whatsapp en català? Doncs sí". Aquest tuit l'escrivia fa quatre dies l'Aina, una noia de 23 anys que busca pis a Barcelona i que no s'imaginava per res del món que el seu cas tingués tanta repercussió mediàtica. Tampoc que tanta gent la defensés o que tanta altra l'insultés. Ella només ho va voler denunciar públicament i, almenys, aquesta jugada li ha sortit bé: els mitjans se'n van fer eco, les tietes amb el seu llaç groc al coll van posar el crit al cel, i fins i tot una plataforma li ha estès la mà per ajudar-la a denunciar. El bullying lingüístic contra el català és un llast que existeix i que sempre queda al pati del darrere. Se suma aquest maldecap territorial a l'ansietat que gestionem els que tenim entre 20 i 35 anys i volem llogar un pis o una habitació. Perquè no és que no vulguem renunciar a la terrassa, o que malparlem de les finestres que no tanquen, o que ens faci angúnia dutxar-nos amb les cortines plasticoses acariciant-nos la cuixa: és que ni això podem pagar.

M'ho explica ella mateixa en alguns àudios intercanviats ahir a la tarda. "El tema estrella és el preu, és caríssim: jo estic inscrita en un web que comunica als que lloguen pis amb els que en busquen, i per una habitació que és un zulo molt heavy potser et cobren 400 euros per 3 metres quadrats. Ho estic passant bastant malament, perquè ara porto un mes i cada dia estic mirant el web o fent visites. Costa molt trobar alguna cosa decent a bon preu. També costa que t'escullin en un pis perquè hi ha molta demanda i, a més, molts busquen un perfil molt concret. Per a mi està sent un infern". Així de cru, així de cert.

Pensava en l'Aina i en la seva impotència desmesurada davant d'aquell missatge patriòtic i les negatives rebudes en el seu periple cap a la independència vital, i en totes les Aines que un dia han creuat el llindar d'un portal amb la il·lusió de convertir-lo en llar —si l'han creuat— i també els hi han dit que no per qualsevol altre motiu. Per no tenir una nòmina prou alta, per no tenir una feina prou digna, per no tenir parella o tenir-la del mateix sexe, per compartir amb una amiga negra, per portar un pegat amb la bandera transsexual a la motxilla, per no portar la roba que se suposa que vesteix una persona pulcra i decent. Tot això són casos reals; tot són denúncies vistes desenes de vegades a Twitter encara que no copin titulars; tot també queda sempre en paper mullat.

La "pitjor desigualtat" és que existeixin desigualtats. I mentre discutim per defensar exclusivament el nostre tros de terra, o sigui, la immoralitat que ens toca més de prop, alguns es pixen de riure a les seves butaques de vellut

La discriminació lingüística contra el català —com torna a demostrar el que li va passar a l'Aina— és una de les injustícies que vivim a Catalunya, però no l'única i, sens dubte, no la més rellevant. Perquè cap no ho és i totes ho són per igual. Si la societat creu que una desigualtat té més raons de ser que d'altres és quan es comencen a reproduir les mateixes dinàmiques autoritàries i abusives d'aquesta una cap a les altres, complint aquest presagi horrible del maltractador que un dia va ser maltractat i que ara es defensa matant. La "pitjor desigualtat" és que existeixin desigualtats. I mentre discutim per defensar exclusivament el nostre tros de terra, o sigui, la immoralitat que ens toca més de prop, alguns es pixen de riure a les seves butaques de vellut. Aquesta és la realitat més cruel i absoluta: que als de dalt —els perfils hipernormatius polítics, econòmics, socials o culturals— els va de primera que ens estiguem estirant els cabell discutint sobre quina és la desigualtat més injusta en lloc de fer pinya i cremar-ho tot, que falta fa. Ja ho deia un Juli Cèsar gens sospitós de ser de ni plebeu ni d'esquerres: divideix i venceràs.

De mentrestant, les situacions discriminatòries se segueixen reproduint al metro, a les discoteques, als comerços i als Whatsapps que busquen desesperadament un lloguer. El mercat —el sistema— sempre premiarà al maco, al blanc, al ric i al que parla la llengua majoritària —o la que els que manen diuen que és prioritària, que cal blindar—. No és res nou. I el dret al sostre s'ha convertit en el camp de batalla perfecte perquè totes les segregacions treguin a passejar les seves queixes mentre els voltors esperen, impàvids, que es matin entre elles. Un tuit viral no soluciona el problema. Un titular, tampoc. No, almenys, si les institucions no recullen les demandes amb un compromís real d'intentar frenar aquest despropòsit en el qual s'ha convertit poder llogar i, més encara, poder llogar sense por. De res no serveix que mil Aines es queixin si no es legisla i es castiga els abusadors de pati de col·legi, siguin de la classe que siguin.