Si preguntem a algú com es diu en català l'ampolla que permet ruixar líquid polvoritzat (generalment amb sabó) sobre un vidre o un mirall, per a netejar-lo després tot passant un drap o un paper, segur que respondrà: "Netejavidres!". Certament, se'n pot dir netejavidres. Però pot passar que un xaval, fent una redacció per a la classe de català de l'institut, esmenti aquest estri i l'anomenin flus-flus. Probablement, el docent corregirà aquell nano i li farà posar netejavidres. Si algú pregunta al docent per què ho ha corregit, la resposta segurament serà: "En català és netejavidres".

Segur, que "en català és netejavidres"?

Mirem les dades. Des de l'any 2010 demano als meus estudiants de la universitat (de filologia catalana, hispànica i anglesa) com anomenen aquest estri a casa seva. El resultat és que una petita part (generalment els de catalana, amb més zel envers l'idioma) en diu netejavidres. Uns altres fan servir el terme esprai (un anglicisme). Encara algun diu el nom d'una marca. Però aquestes denominacions amb prou feines arriben al 20% de les respostes.

Què respon el 80% restant? Doncs paraules com xif-xif, flis-flis, xuf-xuf, flus-flus, pis-pis, xufi-xufi... La gent en diu majoritàriament així. Aquest petit experiment porta a una conclusió: si el 80% dels catalanoparlants utilitza xif-xif o formes semblants, aquesta és la manera natural de dir-ho en català.

El 80% dels catalanoparlants utilitza xif-xif o formes semblants, aquesta és la manera natural de dir-ho en català

Més exemples: de l'estri per a ruixar aigua sobre els cabells, la meva perruquera en diu fru-fru. I Duaita Prats, en el seu Diccionari de records d'una xava garrotxina (2021, pàgina 130), indica que el vaporitzador de colònia que hi havia a la barberia de son avi de la Garrotxa (quan ella era menuda) s'anomenava xiu-xiu.

Xifres en mà, la forma més catalana és xif-xif i semblants

Netejavidres és un mot creat expressament. I és útil en comunicacions formals. Però no es pot donar com a argument a favor d'aquesta paraula que "en català és netejavidres". Xifres en mà, la forma més catalana és xif-xif i semblants. Per què la manera més corrent d'anomenar aquest estri és dir coses com xif-xif? Són noms provinents d'onomatopeies. Les onomatopeies són paraules que intenten reproduir els sons de la realitat; per exemple: "Vaig sentir un catacrac".

La forma més genuïna no és pas netejavidres, sinó xif-xif

En català hi ha un tou de paraules provinents d'onomatopeies: la puput, ocell anomenat així per com canta (úh-úh... úh-úh...); el be (el mascle de l'ovella, a Mallorca me), per com bela (beeee...!, meeee...!); el mot babau (boo-boo..., simulant exageradament la manera de parlar d'algú poc entenimentat); el verb xafar (o aixafar), que reprodueix un so (xaf!); el verb cruixir (o crúixer a la Catalunya Nord), que també reprodueix un so -crxxx! (imagineu-vos pitjant un pa de pagès acabat de fer)-. Hi ha un cas semblant a xif-xif: els botons que van a pressió, anomenats crec (o clec) i xec (clec!, xec!, com se sent quan s'ajunten les dues peces). Per tant, la forma més genuïna no és pas netejavidres, sinó xif-xif i semblants. Ep!, i si algú considera que xif-xif no és prou digne, hauria d'excloure també de la llengua mots com puput, babau, be, xafar, cruixir...