Els fets del 1714 ens aporten una llarga nòmina de noms rellevants. Els dels dirigents que van liderar la societat catalana de l’època. Els més coneguts són Vilana-Perles, Feliu de la Penya o Tomàs i Costa, en l’etapa de la revolta. I Casanova, Desvalls o Villarroel en la de la resistència. Però al darrere d’aquests noms –d’aquests prohoms– hi havia un contingent formidable d’homes i de dones el nom dels quals ha restat en l’oblit. La injustícia de la història. Persones anònimes sense l'existència de les quals –i la seva participació– no hauria estat mai possible viure –i escriure– aquell capítol cabdal de la nostra història. La que van forjar milers de persones en aquells dies decisius. La fita que marca un abans i un després en la història nacional de Catalunya. Els catalans anònims del 1714.

La població del 1700

A principis de la centúria del 1700 Catalunya era un país que ratllava els 500.000 habitants. Poc més o menys la mateixa població que tenien Noruega, Dinamarca o Finlàndia. La meitat de la població que albergaven Escòcia o Suïssa.  I la tercera part de la que censaven Holanda, Bèlgica o Portugal. Per tenir una idea més concreta del que això representava direm que en aquells mateixos dies França tenia vint milions d’habitants. Anglaterra i Àustria albergaven, respectivament, set milions de pobladors. I els dominis peninsulars de la monarquia hispànica (sense comptar Catalunya) sumaven cinc milions de súbdits. Eren les quatre potències europees. França i Anglaterra es disputaven el lideratge continental. Àustria, motor del conglomerat germànic, repuntava. I les Espanyes estaven en franca reculada.

Cervera, en una pintura de l'any 1700

Catalunya era un país rural. Com ho era tota Europa. I agrari. I això explica el perquè –a diferència del que passa actualment- les comarques de l’interior del país eren les més densament poblades. Els estudis demogràfics de l’època revelen que la població estava concentrada en les planes de Lleida, Manresa i Vic; i en les terres altes del Pirineu. Però també revelen que s’havia iniciat un canvi de tendència. El que apuntava al dibuix de la distribució actual de la població. En aquells dies Catalunya havia iniciat una mercantilització de l’economia i de la societat que gravitava sobre els futurs centres industrials del país. Barcelona, amb inversions privades de la seva poderosa classe mercantil local, havia recuperat el port. I havia obert línies regulars amb l’Atlàntic nord. I Reus, Mataró i Sabadell havien multiplicat les seves destil·leries i els seus obradors tèxtils.

Barcelona tenia 35.000 habitants. Com Copenhaguen o Estocolm. O com Marsella o Rotterdam. Era la capital indiscutible de Catalunya. També demogràfica. Només Girona, Lleida i Tortosa –situades sobre la xifra dels 7.000 habitants- li feien ombra, i contrapesaven –des dels extrems del territori- el protagonisme del Cap i Casal. En canvi a nivell peninsular Barcelona ocupava un discret sisè lloc;  al darrere de Lisboa, Madrid i Sevilla, que superaven àmpliament els cent mil habitants; i València i Granada que s’hi apropaven. A nivell continental la posició de Barcelona encara era més modesta. París, Londres i Istanbul lideraven el rànquing amb set-cents mil habitants. Vint vegades la població de Barcelona. I al darrere hi havia un paquet important de ciutats situades sobre els tres-cents mil, entre les quals destacaven Roma i Nàpols.

Els pagesos

La terra estava molt repartida. La victòria dels Remences del 1486 –una autèntica revolució agrària- va consagrar la vella aspiració agrària que reivindicava “la terra pel qui la treballa”, amb les lògiques limitacions de l’època. Els pagesos rics eren els descendents dels que havien liderat la revolta. I les seves cases s’organitzaven seguint el model de família extensa, de tradició antiquíssima. Les fonts ens revelen que –sota el mateix sostre- hi vivien els amos i els jornalers -amb les seves respectives famílies-, i els criats –generalment nens i nenes orfes o abandonats-. En canvi, en un estrat inferior, prosperava un grup molt nombrós format per famílies nuclears –el pagès i la seva família- que treballaven parcel·les –en propietat o en lloguer- més reduïdes però molt rendibles. Tots plegats representaven el 60% de la població.

Els fabricants

Les ciutats creixien. A Catalunya –i a tot Europa- s’havia iniciat un procés d’emigració rural cap als centres urbans. Els obradors de Barcelona i les destil·leries de Reus tenien una forta demanda que es dirigia als mercats anglesos i holandesos. Els grans tallers s’organitzaven seguint el model dels pagesos rics. Amos i jornalers vivien plegats. Òbviament en espais diferenciats. En canvi els casats vivien en habitacions rellogades amb dret de cuina. El barri de la Ribera –de Barcelona- era un formiguer d'habitatges multifamiliars. També en aquest sector hi havia un estrat inferior format per una potent xarxa de petits obradors que prosperaven a l’ombra dels grans tallers. Eren ocupats per famílies nuclears –el fabricant i la seva prole- que disposaven l'habitatge al costat del taller. En conjunt representaven el 30% de la població.

Tarragona, en un dibuix de l'any 1700

Les classes passives

Els historiadors refereixen a les classes passives al grup format per l’aristocràcia militar i el clergat. Les despulles residuals de l’època feudal. Després de la revolució dels Remences van abandonar el medi rural. I es van urbanitzar. Els seus ingressos procedien de les rendes -que volia dir del lloguer- de les propietats que conservaven. Urbanes i agràries. També, en alguns llocs del país, conservaven certs privilegis medievals de l’època que s’havia privatitzat la justícia i la seguretat pública. I els cobraven. Tot i que l’amenaça de la mitja lluna havia desaparegut de feia centenars d’anys. I que la defensa del pillatge dels bandolers; o dels crims dels exèrcits espanyol i francès; anava a càrrec de la butxaca de les corporacions municipals. Representaven aproximadament el 10% de la població del país.

L’economia

Catalunya vivia una etapa expansiva que s’havia iniciat després de la revolució dels Remences. El repartiment de la terra –dos-cents anys abans- havia propiciat un escenari favorable a la progressió econòmica. I demogràfica. Els excedents agraris havien impulsat els mercats locals. I de retruc la fabricació urbana. Els elements clàssics que precedeixen una revolució industrial. Tot i això, el paisatge que dibuixava aquella societat estava lluny de ser idíl·lic. La mercantilització va provocar –inicialment- un trencament de la societat. Una esquerda que havia eixamplat la distància entre rics i pobres. L’equivalent a les classes mitjanes de l’època –la petita pagesia i els petits fabricants- eren molt dependents de les estratègies comercials dels grans fabricants –els mercaders- que eren a la vegada l’elit dirigent del país. Però l’objectiu estava marcat. I socialment consensuat. Catalunya, l'Holanda de la Mediterrània.

La Casa de la Villa de Madrid, en una imatge del segle XVIII

En canvi a Castella les coses eren molt diferents. La derrota –dos-cents anys abans- de les classes populars en les revoltes dels Irmandiños a Galícia i dels Comuneros a Castella i a Andalusia; van marcar decisivament el futur d’aquelles societats. A principis del 1700, les classes populars –la pagesia i l’artesanat- no hi tenien cap protagonisme polític. El poder estava exclusivament en mans de l’aristocràcia latifundista. Ni econòmic. Les finances estaven en mans dels banquers alemanys i el comerç exterior ho estava en mans dels holandesos, els francesos i els anglesos. Andalusia, que a principis de la centúria del 1500 havia estat la regió més rica d’Europa, es dessagnava –arruïnada- en un mar de conflictes que enfrontava a l’aristocràcia latifundista i els jornalers sense terra.

L’arribada del Borbó al tron de les Espanyes –l’any 1701- es va interpretar de maneres diferents. A Castella, les oligarquies dominants i les classes populars captives ho van veure com una oportunitat de redreç. Sang nova. Però cadascú a la seva manera. Els poderosos es van convèncer que es beneficiarien del prestigi de França en el context internacional. I les classes populars hi van voler veure una oportunitat de regeneració. El temps –i no massa- els desenganyaria. França, madrastra de les Espanyes. En canvi a Catalunya, els Borbons ja eren la representació –personificada i iconogràfica- dels contravalors polítics més repulsius: autoritaris, absolutistes, centralistes, despòtics i sanguinaris. I l’amenaça més punyent a la puixança econòmica catalana. Arguments que expliquen –sobradament- la voluntat unitària de la societat catalana –rics i pobres, amos i jornalers, pagesos i menestrals, nobles i clergues- en aquells dies decisius.