Aquísgrà (capital dels tres regnes francs i futura capital imperial), any 789. Fa 1.235 anys. Època del govern de Carlemany (768-800), rei dels francs, creador dels comtats carolingis catalans i, posteriorment, emperador (800-814). Carlemany imaginava una nova Europa, inspirada en el vell i desaparegut Imperi romà, però construïda sobre la nova realitat germànica i cristiana de l’estat carolingi. I la seva cancelleria promulgaria l’Admonitio Generalis, una capitular que anunciava la Renovatio Carolingia; el ressorgiment de la vella cultura clàssica però mediatitzada per la vigorosa tradició germànica. Amb el decurs del temps, la Renovatio seria la reforma ideològica, educativa, artística i eclesiàstica més important de l’Europa medieval.
La Renovatio
Des de les reformes romanes del segle IV, que havien convertit el cristianisme en la religió oficial de l’Imperi de la Lloba Capitolina, no s’havia impulsat cap projecte de tant calat. Molts elements de la vella tradició romana (sobretot els relacionats amb aspectes tan importants com la litúrgia i el calendari) serien declarats obsolets i quedarien reclosos al calaix de l’oblit. La Renovatio era la posada de llarg de la cultura franca. Era la majoria d’edat del projecte carolingi, iniciat unes dècades abans amb Carles Martell (l’avi de Carlemany i el primer que havia aturat els àrabs en la seva progressió pel continent europeu). I la nova celebració de Sant Esteve s’emmarcava en el context d’aquesta renovació.
Carlemany i la nova litúrgia
Carlemany va veure la xarxa d’espais dedicats al culte cristià com una gran oportunitat per a divulgar la nova ideologia del seu règim. Va subordinar l’Església i es va servir del seu potent altaveu, format per milers de temples, per fer arribar el seu missatge a tots els racons de l’Imperi. Això explica, per exemple, un curiós detall que forma part d’aquest projecte: es va prohibir la celebració dels oficis religiosos en la llengua llatina culta que, a cavall dels segles VIII i IX, ja quasi ningú entenia; i es va decretar l’obligació d’oficiar en les llengües vernacles de cada territori. El primer esment documentat de l’existència d’una llengua pròpia a la Marca carolíngia de Gòtia (Llenguadoc i Catalunya vella) és amb aquest decret.
Carlemany i els seus missatgers
Carlemany és el fundador d’Europa. Però no tan sols perquè va construir un gran imperi que abastaria bona part de la meitat occidental del continent; sinó, principalment, perquè va crear la cultura europea. El primer pas d’aquell projecte seria l’esmentada obligació d’oficiar en llengua vernacla. El segon seria l’obertura d’escoles a tots els monestirs dels seus dominis, no per alfabetitzar la societat (tot i que albergava l’ambició que, en un futur no massa llunyà, tothom podria llegir i interpretar la Bíblia, naturalment a conveniència del poder); sinó per formar els difusors de la Renovatio; abnegats i voluntariosos religiosos, que portarien el missatge i el contingut de les reformes i les implantarien arreu de l’Imperi.
Carlemany i la seva societat
Carlemany i els seus cancellers van entendre que aquest corrent de renovació no calaria en la societat si no entrava a totes les cases. I aquesta tasca ja no la podien fer els religiosos. L’havia d’assumir la gent, com un fet natural. I el poder construeix un nou imaginari inspirat en els episodis històrics més importants del cristianisme. Nadal era una festa important del calendari cristià. Però amb la Renovatio no tan sols esdevé la més important del nou calendari cristià sinó que, a més, s’apropia de i suplanta les velles tradicions paganes —que encara es practicaven— de les reunions familiars per la conclusió de l’any agrari (finals de novembre) i del solstici d’hivern (finals de desembre); i s’hi superposa. Era el tercer pas del projecte.
“Per Nadal cada ovella al seu corral, per Sant Esteve cada ovella a casa seva”
A partir de la Renovatio, la celebració de Nadal a l’Imperi carolingi —i això vol dir, també a la Marca de Gòtia—, bressol dels comtats catalans medievals— va rebre un impuls formidable. Es va concentrar la mobilització de gent, que es desplaçava als punts de reunió d’aquells amplis grups familiars, propis de l’arquitectura social medieval. Però els desplaçaments eren llargs, feixucs i, en moltes ocasions, difícils i insegurs. Per aquest motiu, el poder va oficialitzar el caràcter festiu de l’endemà, diada de Sant Esteve, perquè no es volia retallar els temps de reunió; no es volia limitar la difusió de la Renovatio, que era el propòsit final d’aquella nova cultura festiva. I es va instituir la diada de Sant Esteve com la jornada del retorn.
Per què els catalans celebrem Sant Esteve i els espanyols, no?
El projecte carolingi Marca Hispànica va fracassar estrepitosament. Va quedar limitat a la Marca de Gòtia. I la Renovatio, amb la festa de Sant Esteve, mai no va passar dels comtats carolingis catalans (segles VIII a X). Posteriorment, amb el procés expansiu medieval català (segles XIII a XV) es projectaria cap a les Mallorques i cap al País Valencià; però només s’hi conserva a nivell local. En canvi, a la resta de dominis cristians peninsulars (Navarra, amb Aragó i Castella; i Astúries, amb Galícia, Lleó i Portugal); que van néixer i van créixer amb una ideologia pròpia, singular, perifèrica i tradicionalista (la restauració de la monarquia visigòtica hispànica), la Renovatio carolíngia i la festa de Sant Esteve no hi van arribar mai.
Sant Esteve i el Dilluns de Pasqua
El cas del Dilluns de Pasqua és idèntic al de Sant Esteve. Ambdós són fills de la cultura social i festiva impulsada per la Renovatio carolíngia. Pel projecte polític de Carlemany, el pare d’Europa i el fundador dels comtats catalans, bressols de la nació catalana medieval, moderna i contemporània. Però no de l’Espanya atàvica que s’ha projectat fins a l’actualitat. La celebració del Dilluns de Pasqua i de Sant Esteve, instituïdes pel mateix poder i amb el mateix propòsit, ens expliquen que catalans i espanyols no compartim ni un mateix origen, ni una mateixa tradició, ni una mateixa evolució. Ni històrica, ni política, ni social, ni cultural. I ens recorden, cada any des de fa més d’un mil·lenni, que som dues comunitats nacionals diferenciades.