Tarragona, any 714. Fa 1.310 anys. L’exèrcit àrab que, tres anys abans (711), havia iniciat la conquesta de la Península, s’acostava a la ciutat. I l’arquebisbe Pròsper n'ordenava l’evacuació total. L’abandonament de Tarragona, la gran capital del quadrant nord-oriental peninsular des de l’època romana (segle II aC), seria la part més visible de dos fenòmens que canviarien per sempre la traça d’aquella societat: la ruralització extrema i l’exili massiu al regne dels francs. Un cataclisme que posaria fi a una llarga etapa de romanitat (segles III aC a V dC) prorrogada durant l’època visigòtica (segles V a VIII). Unes dècades més tard (segona meitat del segle VIII), els carolingis i els descendents d’aquell exili iniciarien la recuperació i reorganització del territori, però la nova societat que sorgiria ja no restauraria aquella romanitat perduda.
Una tradició ancestral, reclosa i oculta, que reapareix amb el col·lapse de la romanitat
Aquesta història és molt important per a entendre l’origen del nostre corpus de tradicions. Durant aquella etapa convulsa i anàrquica —entre la ruralització i l’exili de la societat romanovisigótica i la posterior recuperació carolíngia (714-801)— es va produir una eclosió d’elements de la tradició ancestral, que en el cas de la marca franca de Gòtia (actuals Llenguadoc i Catalunya Vella) era de remot origen nord-iberic i proto-basc (les cultures que havien poblat el territori des de l’antiguitat). De fet, aquest corpus de tradició ancestral mai no havia desaparegut. S’havia conservat reclòs i ocult en el medi rural —pobre i marginal— que mai no havia estat romanitzat ni evangelitzat (no havia estat aculturat) i que havia esdevingut el dipositari d’un corpus de tradicions que, definitivament esberlada la capa de la romanitat, reapareixia i es projectava amb força.
Què era i què representava el tió?
El tió és un tros de soca que piquem amb bastons i que caga llaminadures. Però, què representava en l’imaginari i què simbolitzava en la cosmogonia d’aquella societat rural, marginal i pagana? Doncs aquella soca, que era fruit de l’acció de la natura (era la branca d’un arbre sorgit d’una llavor soterrada i d’unes arrels emergents), representava la Mare Terra. I a finals de la tardor, amb la conclusió de les tasques agrícoles (a cavall dels mesos de novembre i desembre) s’interpretava que la Mare Terra estava esgotada i entrava en la fase cíclica d’hivernació (la soca vella). En aquell moment, el tió (la Mare Terra) entrava a les llars amb un doble propòsit. Se l’acollia en agraïment pels fruits de la collita i se l’alimentava per a encarar amb força el nou cicle vital (la primavera).
Què cagava i què representava el que cagava el tió?
El tió caga llaminadures. Però no sempre ha estat així. En aquelles edat antiga i mitjana que van forjar, mantenir i divulgar aquesta tradició, el tió cagava aliments que formaven part de la dieta habitual, però que eren molt valorats, per la precarietat que permanentment amenaçava aquelles societats. Les lletres de les tradicionals nadales —d’origen medieval— ens revelen la composició d’aquelles "cagarades": panses, figues, nous i olives, i a les llars més benestants, una miqueta de mel i mató. Però, què simbolitzava, en la cosmogonia d’aquella societat rural, marginal i pagana, aquella "cagarada"? Doncs era la culminació del relat iniciat amb l’entrada de la soca a la casa. El tió (la Mare Terra), agraït per l’acollida i pels aliments, renovava el seu compromís amb uns obsequis que simbolitzaven l’abundància futura.
Per què es picava i què representava picar el tió?
Si no piquem el tió, no caga llaminadures. I, segons la tradició, com més fort piquem, més quantitat i més qualitat cagarà. En el nostre pensament actual, de fàbrica científica, picar el tió pot semblar un exercici de violència salvatge, no exempta de certa dosi de sadisme, propi d’aquelles societats assilvestrades de l’antiguitat. Però per a aquelles societats iniciàtiques —de pensament espiritual— que van forjar, mantenir i divulgar aquesta tradició, què simbolitzava l’acció de picar el tió? Doncs era una manera natural de desvetllar el tió (la Mare Terra) que havia hivernat des que havia entrat a les cases. Se’l desvetllava perquè ja havia arribat l’any nou, que anunciava un nou cicle vital: la renovació, la reproducció i la perpetuació de totes les espècies que formaven la comunitat de la natura (l’univers).
Per què es cremava i què representava llençar al foc el tió?
En la nostra contemporaneïtat, ha desaparegut, en bona part, un element arquitectònic fonamental a les cases antigues i medievals: la llar de foc. Aquest element i tot el que hi havia al seu voltant tenia una simbologia extraordinària. Per a aquelles societats antigues i medievals, la llar de foc era l’element central de la casa. La llar de foc servia per a cuinar, per a escalfar la casa i per a reunir el grup familiar durant les llargues, fredes i fosques vesprades d’hivern. El foc simbolitzava la llum (la representació de la vida), en contraposició a la foscor (que representava la mort), i la llenya que hi cremava simbolitzava la renovació (el futur). Per tant, llençar el tió al foc i atiar les flames per a assegurar-ne la combustió era una acció del relat format per l’eix collita-hivernació-desvetllament-renovació-vida-abundància.
La Mare Terra i el Foc, els proto-bascos i els nord-ibèrics, a la base de la nostra tradició
Els elements que composen la simbologia del relat del tió provenen de dues cultures que, a l’antiguitat, es troben i es mestissen sobre el territori de l’arc mediterrani, entre els rius Roine (Arles) i Túria (València), de la vall baixa de l’Ebre, entre la desembocadura i els Monegres, i de la serralada pirinenca, entre el cap de Creus i la capçalera del Cinca. Són els pobles proto-bascos, originaris del Caucas. I els pobles nord-ibèrics, procedents dels Balcans i radicalment diferenciats dels sud-ibèrics, procedents d’Anatòlia i que es van establir al sud peninsular. La Mare Terra (Ama-Lur) és un personatge cabdal en la mitologia proto-basca I el foc és un element cabdal en la mitologia nord-ibèrica (les fogueres de Sant Josep, enceses pel solstici de primavera, i de Sant Joan, enceses pel solstici d’estiu).
Per què els catalans fem cagar el tió i els espanyols no?
Aquests pobles (proto-bascos i nord-iberics) es troben i es mestissen sobre un territori que els romans —que, a l’arribar a la Península, hi veuen una comunitat cultural amb una singularitat pròpia— agrupen i acoten dins d’uns límits administratius i judicials. Serien els conventus iuridici de la Tarraconense i de la Narbonesa, els territoris que actualment formen el Llenguadoc, Catalunya, la meitat nord del País Valencià i el terç oriental d’Aragó. Els territoris que van bressolar la Catalunya medieval de fàbrica carolíngia i de vocació europea, radicalment oposada a la resta de dominis cristians peninsulars, singularment perifèrics. Per això, els catalans fem cagar el tió i els espanyols, que no provenen de la nostra tradició històrica, cultural i política, no.