Barcelona, 24 de juny del 1414. Fa 610 anys. El Dietari de la Generalitat consigna que a Barcelona s’ha celebrat la festa de Sant Joan: “Dicmenge, a XXIIII de juny, en Barchinona. Aquest jorn fonch la festa de sent Johan”. Aquesta és la primera constància documental de la celebració d’aquesta festivitat a la capital catalana. Però, en realitat, la tradició de les falles i les fogueres de Sant Joan es remunta a molts segles enrere. Tant que es perd en la nebulosa del temps. Per què els catalans encenem falles i fogueres per Sant Joan? Què simbolitza el foc de Sant Joan? I quina relació té la festivitat cristiana de Sant Joan —l’Evangelista— amb el ritual precristià del foc?
Gavekoak
La cosmogonia proto-basca, que va ser el sistema confessional majoritari al Pirineu des de l’època neolítica (5000 aC – 3000 aC) fins a l’evangelització medieval (1000 dC), relata que a l’alba dels temps, les dones i els homes —per aquest rigorós ordre— vivien en la tenebra, atemorits pels dimonis, que senyorejaven sobre els tenebrosos boscos d’aquella era fosca, Gavekoak (l’obscuritat de la nit, que simbolitzava l’imperi de la mort). Llavors, van implorar a Ama-Lur (la Mare-Terra) un feix de llum, que equilibrés les forces entre el mal (Gavekoak) i el bé (totes les criatures del bosc, les grans i les petites). I Ama-Lur els va regalar Ilargia (la Lluna).
Ama-Lur, Ilargia i Eguzki
Però la penombra d'Ilargia no impedia que els dimonis continuessin campant lliurement, atemorint totes les criatures del bosc i impedint que es consolidés la vida. La llum que projectava Ilargia no era suficient i, de nou, van implorar a Ama-Lur una mica més de claror, una mica més de força. Ama-Lur es va compadir d’aquelles criatures atemorides i els va regalar Eguzki (el Sol), que en aquella tradició cosmogònica també era una figura femenina. L’arribada d’Eguzki representaria la fi de l’era fosca, del terror, i l’inici de l’era lluminosa, Egunekoak (la claror del dia, que simbolitzava l’imperi de la vida i la seva transcendència a través del temps).
Egunekoak
Però Ama-Lur no confiava plenament en aquelles temoroses criatures que, comptava, eren de memòria trencadissa. Perquè no oblidessin mai d’on venien (d’aquella tenebrosa Era Fosca) els va imposar un cicle diari de claror i de foscor, i un cicle anual de vida i de mort. En l’imaginari de la civilització que havia creat aquell relat, l’estiu representava l’imperi d’Egunekoak, amb tots els seus valors inherents: claror, vida, escalfor, passió, generació d’aliments, reproducció dels humans i dels ramats... Egunekoak representava la plenitud, la victòria sobre la fam, sobre el fred, sobre les malalties, sobre l’acció dels depredadors; en definitiva, la victòria sobre la mort.
La falla i la foguera
A cavall de l’any 1000, el país que més endavant seria Catalunya, o la Catalunya Vella, per a ser més precisos (la dels darrers comtes carolingis i la dels primers comtes independents), era una societat bàsicament pagana. L’evangelització primigènia de la societat, iniciada quan l’Imperi romà havia adoptat la religió cristiana com a confessió oficial de l’estat (segles IV i V), només havia tocat les elits urbanes. Durant l’etapa visigòtica posterior (segles V a VIII), el cristianisme s’acabaria imposant en totes les capes socials urbanes. Però el majoritari món rural (les tres quartes parts de la població) continuaria professant les confessions ancestrals.
El triomf sobre l’imperi dels dimonis de la mort
En aquell escenari social i cultural rural i agrari, el calendari de festes estava construït a partir del relat cosmogònic ancestral. I el solstici d’estiu (el llindar d’entrada a l’estació de la plenitud) se celebrava amb l’encesa de falles i fogueres. Aquell foc s’encenia la nit de la jornada del solstici, i la claror de les flames que esqueixaven la foscor simbolitzaven el pacte ancestral amb Ama-Lur i el triomf sobre Gavekoak i l’imperi dels dimonis de la mort (la fam, el fred, les malalties, els depredadors). Les falles i les fogueres del solstici d’estiu eren l’element principal d’una celebració que rememorava l’inici de l’Era de la Llum, Egunekoak, que havia consagrat la vida.
Per què l’Església va situar la diada de Sant Joan sobre la del solstici d’estiu?
La festa del solstici d’estiu era una de les celebracions més importants de l’Europa pagana. Amb independència del relat cosmogònic que l’explicava, representava el llindar a l’Era de la Llum, d’un segon naixement. I l’èxit de la tasca evangelitzadora d’aquell extens i poblat món rural radicaria en la suplantació dels espais de culte i de la cosmogonia. En aquell punt del calendari on se celebrava una gran festivitat pagana, l’Església hi situava una important festivitat cristiana. La festa del solstici —la del nou naixement— va ser suplantada per la de Sant Joan Baptista. No oblidem que, per a la litúrgia cristiana, el sagrament del baptisme equival a un segon naixement.
La tradició de les falles i les fogueres
Durant els segles medievals, el poder va tolerar la pervivència de certes manifestacions paganes, que conviurien amb la progressiva evangelització del conjunt de la societat. Una d’aquestes manifestacions seria l’encesa de falles i fogueres a la nit del solstici d’estiu. La Nit de Sant Joan, els masos, els pobles i les viles de la Catalunya baix-medieval encenien fogueres de llum que esqueixaven la foscor de la nit. A poc a poc, aquella tradició perdria el fil que la unia amb el relat cosmogònic. Però es mantindria com una tradició viva i festiva, i la conquesta i colonització catalanes de les Mallorques (1229-1287) i del País Valencià (1232-1305) la portaria arreu dels nous territoris.
Les bruixes i les fogueres
Amb la plena evangelització de la societat (segle XV), a la Catalunya Vella sorgiria la creença popular que la nit de les fogueres era, també, la nit de les bruixes, les sacerdotesses de la vella confessió que havia sustentat aquell vell relat cosmogònic. Aquesta creença va ser oportunament difosa pel poder, coincidint amb l’etapa de màxima intensitat de les caceres de bruixes (últim quart del XVI i primer del XVII), amb la pretensió que la societat rural de la Catalunya de l’època —que encara conservava una fràgil i difusa memòria d’aquella confessió ancestral— abandonés, definitivament, qualsevol vincle amb la vella tradició. Amb la seva pròpia història.