L’any 1906, l’escriptor Eugeni d’Ors comença a escriure el seu "Glosari", que signarà com a Xènius. Primer a El Poble Català, però molt ràpidament a La Veu de Catalunya, des d’on bastirà teòricament la doctrina noucentista. La seva idea imperialista i el seu univers estètic i literari connectaran amb la política d’Enric Prat de la Riba, que veurà en ell un dels talents en qui confiar en la tasca de construcció nacional que s’endega, primer des de la Diputació i, posteriorment, des de la Mancomunitat. Xènius ocupa diversos càrrecs, entre ells el de director de l’Escola de Bibliotecàries i responsable d’Instrucció Pública.

La mort del seu principal valedor, Prat de la Riba, l’any 1917, el seu caràcter i algunes de les seves decisions més controvertides, però sobretot les turbulències ideològiques que començaven a entreveure’s a la Barcelona del pistolerisme, fan que la relació d’Ors amb les noves autoritats –i fins i tot amb les noves generacions noucentistes– siguin cada vegada més incòmodes, fins a la coneguda com a “defenestració de Xènius”. Desposseït dels càrrecs i de la seva tribuna al diari, Eugeni d’Ors s’allunyaria de Catalunya i del catalanisme.

En el moment de l’article, però, ens trobem un Xènius catalanista, que insisteix en una seva tesi imperialista, de Catalunya respecte Espanya. Unes idees molt vives en l’òrbita de la Lliga, com explica Enric Ucelay da Cal al monumental Imperialismo catalán, i que bevien de les experiències imperialistes europees existents en aquell moment. L’autor fa referència a les paraules de Miguel de Unamuno, que, en una conferència a Barcelona el 14 d’octubre de 1906 titulada “Solidaridad española”, havia comparat el castellà amb un fusell màuser i el català amb una antiquada espingarda. Per a Ors, que titularà “L’espingarda i el màuser” la glosa següent, es tracta d’un “símil ben curiós: ajunta en una categoria comú d’instruments elegibles les endimoniades eines de donar mort amb les tres voltes santes eines de donar vida. (En principi era el Verb...)”.

 

Segons la guerra, així el fusell

Eugeni d’Ors, “Xènius”
La Veu de Catalunya, 15 d’octubre de 1906

Com que ja estem entesos en lo de que no solament de pa i de tractats de comerç viuen els pobles, ahir l’il·lustre Rector de Salamanca volgué predicar-nos la paraula de la boca de Déu. –Ja es sabut que en els dies d’avui la paraula de la boca de Déu significa per a nosaltres: Imperi. El mal és que son imperialisme, que és el d'altres, d'allí i aquí..., l’imperialisme que xifraria l’ideal de Catalunya en apoderar-se del govern de l’Espanya no és en ella original. De temps que el vénen practicant varis gallegos aprofitadíssims, sense gran bé per al cos ibèric, ni per a Galícia tan sols. I el Chamberlain d’aquesta mena de d’imperialisme s’anomena don Eugenio Montero Ríos.

¿Caldrà insistir gaire en l’afirmar que un ideal així no és, no pot ser el nostre? Ens sentim forts i amb ganes de dominar. Dos caps de domini se’ns ofereixen. L’un és: Integració nacional dels pobles de llengua catalana, Expansió comercial, Port franc, Mercats, Navegació, Mediterrani, Orient, Àfrica, vida normal i civilitzada. L’altre és: vida separatista i pintoresca, Ministeri de Governació, Fiscalia del Suprem, Cos d’aspirants a torrers supernumeraris de far i àdhuc –amb perdó d’algun amic meu– Col·legi espanyol de Bolonya. La unificació de l’un i l’altre camp no la veig massa fàcil. Serà qüestió d’escollir.

I amb el camp, l’instrument. Té raó l’Unamuno: per arma del seu imperialisme, el castellà és un màuser. Més per a altres guerres hi ha, i corren, i valen pel món, altres màusers més màusers que la llengua castellana, ¿n’est-ce pas, my dear?