Arranquem amb Serra d’Or, revista editada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, llegint l’extracte d’un text de Damià Escuder sobre l’LSD publicat l’any 1969: “Què és el viatge? És un salt en el temps i en l’espai. L’home es pot traslladar a l’època històrica, passada o futura, present en el seu inconscient. L’àcid seria, per entendre’ns, la materialització d’una màquina del temps.” Doncs bé. Ara, a falta d’un DeLorean com el de Retorn al futur, agafem el Seat 600 amb la carrosseria pintada amb dibuixos psicodèlics que conduïa Escuder, engeguem el ‘condensador de fluzo’ i quan obrim les portes d’ala de gavina haurem viatjat fins a l’abril del 2023, a una sala plena de gom a gom del cinema i cooperativa cultural Zumzeig. Aquí, als joves ‘del rotllo’ se’ls hi dilaten les pupil·les amb la projecció d’un documental del lisèrgic concert que Gong —la banda de rock progressiu capitanejada per Daevid Allen— va oferir a l’altar del monestir de Montserrat, l’any 1973. Acabat, un grup que sembla nouvingut del Canterbury dels 60 i 70, els barcelonins Magick Brother & Mystic Sister, regalen un recital de bellesa ancestral i eterna. Amb àcid o sense, la setmana passada vam fer un trip en el temps i en l’espai amb el Barcelona Psych Fest, el festival que celebra els sons triposos, les visuals calidoscòpiques i les narratives alterades per posar al dia la psicodèlia.
El Psych Cult, el programa cultural d’aquest festival eminentment musical, a més de les activitats avantdites, incloïa una exposició de cartelleria psicodèlica comissionada per Estudio Oscuro, el passi del documental Barcelona era una fiesta. Underground 1979-1980 (Morrosko Vila-San-Juan, 2010) amb posterior col·loqui entre el director, Canti Casanovas i Pepe Ribas, moderat per la Merli Marlowe, i el ‘Psych Lit: Cròniques maldites de la Barcelona àcida’, una vetllada sobre narrativa calidoscòpica i literatura alterada a càrrec d’Alejandro Alvarfer i un servidor, acompanyats de la música en directe de l’ultratruitós Panotxa. I tot a fi de reivindicar l’underground i la contracultura aborígens, juntament amb les llegendes vives i mortes més destacades del subsol barceloní —i avui olímpicament ocultades— que a partir d’avui, dins les modestes possibilitats d’aquesta trilogia d’articles, em disposo a recuperar. Començarem per la mare dels ous, el primer de la fila, el rei de la pista, l’avi de tots, el visionari, el pioner de l’oest, el pare de la psicodèlia catalana i el primer hippy entre els Pirineus i la Vall de l’Ebre: Damià Escuder i Lladó (Sarrià de Ter, 1934 - Barcelona, 2011).
A Catalunya, els tripis van entrar de forma massiva a través del pelegrinatge cap a les illes balears d’onades de cabelluts holandesos i ianquis que feien parada a la plaça Reial de Barcelona
Del dia de la bicicleta als fets del Palau
Casualment (o no), mentre escric aquestes línies es compleixen 80 anys que l’Albert Hofmann, químic dels laboratoris Sandoz (Novartis en l’actualitat), va tastar per primer cop l'LSD que havia sintetitzat a partir de la banya del sègol i, de tornada cap a casa, sota els seus aerostàtics efectes, va ser el protagonista del passeig en bicicleta més famós de la història. Però no seria fins a posteriors experiments que prendria consciència del potencial “visionari”, i fins i tot terapèutic, de l’àcid lisèrgic, un aspecte desenvolupat entre els anys 50 i 60 per diferents departaments universitaris de Psicologia —en especial pel de Timothy Leary a Berkeley—. L’any 1968, però, tota temptativa d’investigar els usos curatius de l’LSD va anar-se’n en orris quan el govern va prohibir-lo davant els “perills” que per a “l'estabilitat social” suposava l’ús i abús d’aquesta substància per part de la contracultura hippie. A Catalunya, els tripis van entrar de forma massiva a través del pelegrinatge cap a les illes balears d’onades de cabelluts holandesos i ianquis, que sovint feien parada a la plaça Reial de Barcelona. Les autoritats franquistes, sempre a l’avantguarda de la reacció, fins i tot van prohibir l’àcid abans que els americans: l’any 1967. Havia de ser un altre químic brillant, gironí en aquest cas, l’introductor de l’LSD —i la revolució contracultural associada a les drogues al·lucinògenes— a l’Estat espanyol.
Pren part dels Fets de Palau, amb la mala fortuna de tenir darrere seu a un dels temibles i policíacs germans Creix, que el porten als baixos de Via Laietana on apallissen davant seu Jordi Pujol
Criat en el si d’una família benestant, fill de l’Amor (literalment, la seva mare es deia així: Amor), el petit Damià va veure amb angoixa com els bombardejos enderrocaven la farmàcia del costat de casa, i durant la postguerra, a base de llenties, patates i bledes, va haver de fer-se vegetarià per la força. Tot plegat, un immillorable currículum d’aspirant a hippy. L’any 1957, ja convertit en estudiant de Ciències Químiques amb incipient consciència política, l’expulsen un temps de la universitat arran de la tancada d’estudiants al Paranimf de la UB. Tres anys més tard, junt amb alguns activistes que havia conegut jugant al ping-pong a les congregacions marianes a Montserrat —la muntanya màgica on anys més tard peregrinarien els Gong—, pren part dels Fets de Palau, en els quals entona el Cant de la senyera, amb la mala fortuna de tenir darrere seu a un dels temibles i policíacs germans Creix, que el porten als baixos de Via Laietana on apallissen davant seu Jordi Pujol i altres companys seus de l’oposició catòlica, junt amb militants comunistes. Després funda el FOC (Front Obrer Català), la policia l’enxampa repartint fulls volants i el tanca un any i mig a la presó, on llegeix The doors of perception d’Aldous Huxley, The Dharma Bums, de Jack Kerouak (que Pedrolo traduirà Els pòtols místics uns anys més tard) i centenars de llibres de filosofia. En sortir en llibertat, es llicencia en Filosofia i Lletres i viatja a Londres en ple apogeu dels Beatles, on filma pel·lícules underground en 8 mm de les manifestacions contra la guerra del Vietnam.
Eren els temps de la dialèctica materialista i dels Estats Units arribaven els vents d’una nova esquerra que buscava una crítica profunda al sistema a través de noves teràpies basades en tesis freudianes, en l’experimentació amb drogues i els nous moviments socials que apostaven per una visió globalitzadora del món. Fruit d’aquesta cruïlla entre el cosmopolitisme i el catalanisme va ser la trobada entre Escuder i els membres de The Living Theatre, la companyia de teatre experimental novaiorquesa, amb els qui va conviure el 1967 durant la seva primera visita a Barcelona per presentar Antígona. Quan hi van tornar el febrer de 1977, Escuder va convèncer Julian Beck, un dels fundadors del grup i reconegut anarquista i pacifista, perquè visités Lluís M. Xirinacs, plantat davant la presó Model, i donés suport a les seves reivindicacions.
A través d'ells va conèixer a Pau Riba (amb qui conviuria a la comuna que aquest va muntar amb Mercè Pastor al Tibidabo) i a Jaume Sisa, dels qui va ser el seu guru, introduint-los a tots en l'àcid
Hòstia zen
A mitjans dels seixanta, Damià Escuder forma part —junt amb Félix de Azúa, Ferran Lobo i Josep Florit— de la ‘Confraria de Bevedors de Vi’, un grup de joves filòsofs considerat com el primer “col·lectiu lisèrgic” de l’Estat espanyol, pioner en el consum d’LSD. Amb ells, Escuder va encunyar el concepte “hòstia zen”, que descriu de forma gràfica l'estat mental que pot provocar aquesta substància i que l'abocaria a pintar quadres al·lucinògens, de naturalesa naïf, outsider, simbolista i àcida. El grup psicodèlic es reunia en un vell casalot del carrer Pujada dels Alemanys de Girona, i en un bar de la Diagonal o la desapareguda llibreria Trilce quan baixaven a Barcelona, lloc on va celebrar-se, l’any 1969, la primera exposició individual d’art de Damià Escuder amb projecció simultània de les seves pel·lícules. Allà coneixerà a la Rosa Ribas, germana de Pepe Ribas —fundador de la revista Ajoblanco i un dels grans difusors de la contracultura a Espanya—, amb qui mantindrà una llarga relació sentimental.
"El Damià era una persona que tenia molts mons —m’explica en Pepe Ribas—, i a Barcelona en tenia bàsicament tres: la llibreria Trilce, la Galeria Nova (als qui va conèixer a través de la meva germana) i la comuna de Fullà, al carrer Gènova. Allà va conèixer a tothom: a Víctor Jou de Zeleste, Joan Brossa, Javier Montesol, Anna Briongos, Ferran Fullà de Bandera Roja, Pau Malvido, pseudònim de Pau Maragall... Ell, quan venia a Barcelona, o bé dormia dins el seu 600, o a la comuna de Fullà. Quan Lluís Racionero va comprar la Vila Montserrat, una casa de la família de Brossa, l'any 71, també hi anava. A través d'ells va conèixer a Pau Riba (amb qui conviuria a la comuna que aquest va muntar amb Mercè Pastor al Tibidabo) i a Jaume Sisa, dels qui va ser el seu guru, introduint-los a tots en l'àcid."
Canti Casanovas, antic editor de la revista Cantidades, exlíder dels Sniffers, llegenda viva de l’underground patri i editor de la Web sense nom, em diu: “El Damià mereixeria a qualsevol ciutat d’Europa un monument amb el seu Seat 600 amb el qual va fer tants quilometres. Ha estat un dels oblidats de la contracultura. ¡Tants documentals sobre els 70 que l’ignoren olímpicament, com si tot hagués estat una festa a les Rambles o a Canet de Mar! Sens dubte, aquest homenot no només ha estat pioner en provar l’LSD i en escriure sobre la substància que permetia fer viatges en el temps, també va aconseguir publicar-ho a la premsa de l’època. No només era un activista polític inesgotable, sinó un místic de l’experiència, un apassionat, personificació de la rauxa que buscava la síntesis entre religions, entre l’Occident i l’Orient. El seu record i obra haguessin pogut anat a parar a les escombraries si no hagués estat per unes poques persones que des de Girona s’han mogut els darrers anys per organitzar l’exposició “Damià Escuder: Totes les vides”. Amb un quadre seu i una reproducció dels articles que va publicar sobre l’LSD, en reconeixement a la seva persona, vam començar també l’exposició ‘Underground i contracultura a la Catalunya dels 70’, del Palau Robert”. Pepe Ribas afegeix: “Volia transformar la cultura catalana en una cultura important, perquè considerava que estava morta.” En efecte, Damià Escuder va ser un visionari: Catalunya serà lisèrgica o no serà.