Mentre el carrer Gènova de Madrid és famós per acollir la casa del PP, molts no saben que el seu homònim barceloní amaga el bloc de pisos que va ser un dels principals focus de la contracultura. A l’edifici d’estil internacional-celtiber de Gonzalo Urquijo, fa poc els ‘Cayetanos’ celebraven des del balcó la seva victòria electoral. A l’immoble de l’Studio PER, una munió de hippies grenyuts feia festes al terrat dia sí, dia també. Les contínues reformes de la seu pepera són conegudes per haver-se fet amb diners B. Aquests apartaments del Guinardó tenen el defecte o la virtut—segons es miri, com veurem al final de l’article— de ser impossibles de reformar; “arquitectures intransformables” en paraules de Ramon Faura. I el músic i arquitecte barceloní flipat pels anys 60 parla amb coneixement de causa: va haver de renunciar a viure al seu admirat edifici després d’intentar (sense èxit) fer passar un piano per la porta.
L’editorial independent Tenov, capitanejada per Llorenç Bonet i Joana Teixidor, duet procliu a barrejar art, disseny i arquitectura en una coctelera plena de gel, agitar-la bé, i abocar la refrescant mescladissa sobre el got llarg de la cultura contemporània, ha publicat recentment La Casa Fullà. Tot estava per fer i tot era possible. Una acuradíssima monografia d’aquest bloc d’habitatges projectat l’any 1967 amb la intenció que la seva arquitectura “afavorís a un tipus llibertari de relació social”. Els espais laberíntics, les zones comunes i els diferents apartaments —cada un, de son pare i de sa mare— aviat van atreure a llogaters poc convencionals. Com la parella formada per l’escriptor maleït i teòric de l’underground Pau Malvido (alies de Pau Maragall) i la també escriptora, viatgera i filla del constructor, l’Ana Briongos; la poeta Marta Pessarrodona; el pintor i dibuixant de còmics Javier Montesol; Víctor Jou, que va inventar allà la Sala Zeleste o Joan Brossa, que a la terrassa del seu pis cantava sarsueles i feia jocs de mans mentre la seva companya Pepa Llopis cuinava fesolets amb botifarra.
Avui ha canviat molt el tema de l'arquitectura, però als anys 60 encara era una professió —per dir-ho ràpid— de pijos
L’hora del mico
En una estança rústica, tres hippies, una noia i dos nois amb els cabells llargs i vestits amb pells d’animals, celebren una mena de jam session ancestral. Dos d’ells toquen bongos i darbukkes, però el tercer, d’esquenes, es distingeix per fer sonar un immens sintetitzador modular Moog ple de cables, clavilles i potenciòmetres. Primitivisme i cibernètica, avantguarda i arcadisme. La imatge que els hi acabo de descriure pertany a la contraportada de l’Affenstunde (literalment, “l’hora del mico”), el primer disc dels Popol Vuh, un grup alemany que es farà conegut per barrejar els sons ètnics amb l’electrònica marciana (i per compondre les bandes sonores més memorables de Werner Herzog). El llançament d’aquest àlbum, l’any 1970, va coincidir amb el final d’obra de la Casa Fullà, i Ramon Faura aprofita la concomitància per filar una sèrie de referències simiesques (des del mico percussionista de 2001: A Space Odissey a les ‘tecnogrutes’) que relacionen l’arquitectura del bloc d’habitatges del Guinardó amb l’aparició del món computacional i la fi de la modernitat optimista i racional. Com el sistema social, l'arquitectura també va ser objecte de revisió a mitjans dels anys 60 i durant els 70.
"Les relacions entre contracultura i arquitectura sempre han sigut rares —m'explica en Faura—, paradoxals i contradictòries. Avui ha canviat molt el tema de l'arquitectura, però als anys 60 encara era una professió —per dir-ho ràpid— de pijos. I ho dic en el sentit menys crític de la paraula 'pijo'. Hi ha pijos que no m'agraden i pijos que m'encanten. Ara està de moda dir que tots som fills d'obrers, i també em sembla fantàstic; però qui té una vida acomodada, si no és burro, pot dedicar-se a experimentar, inclús a rebotar-se amb les autoritats perquè no hi té tant a perdre. Molts grans artistes catalans de l’època, com Pau Riba, van poder fer el que feien gràcies a una posició acomodada. En el cas de l'arquitectura, això és així per defecte: als anys 60 no hi havia pobres estudiant arquitectura. Això també els hi donava una visió més hedonista de tot l'assumpte. L'arquitectura sempre ha estat vinculada a les relacions de poder. I aquí és on moltes vegades l'arquitectura i la contracultura, tot i que en molts casos van aliar-se, entren en xoc o hi ha contradiccions, i l'Studio PER és un d’aquests casos. Si toques al Fillmore de San Francisco, pots continuar sent hippy tota la vida. Si vols mantenir el despatx, en canvi, moltes vegades has de pactar amb el diable. Buckminster Fuller era un arquitecte superinteressant, que els hippies van reivindicar amb la Drop City, per exemple, però alhora treballava per a la CIA".
Al barri era coneguda com 'la casa dels hippies'
Un castell màgic amb gelosies i merlets que s’omplia de colors gràcies a l’LSD. Aquesta definició lisèrgico-lírica de la Casa Fullà l’he robada de l’últim capítol del llibre, signat per l’Ana Briongos, il·lustre habitant de diversos apartaments de l’edifici durant dècades, filla de Restituto Briongos, el constructor de l’edifici, i impulsora —juntament amb la Loles Duran— del llibre editat per Tenov. “Estem parlant dels anys 70, un temps d’experimentació amb substàncies psicodèliques. Ens arribaven notícies dels Estats Units on fins i tot uns catedràtics a la Universitat de Berkeley experimentaven amb LSD amb els seus alumnes —em diu l’Ana—. Jo ja havia escrit sobre la Casa Fullà en el meu blog ‘Pasión Viajera’, però no era suficient. Havien de parlar també els arquitectes i s’havien de mostrar els plànols i els dibuixos que ells havien fet, ja que es tracta d’un edifici singular. Per a mi, explicar com s’havia arribat a poder fer una casa d’aquelles característiques en aquell temps, em semblava molt interessant. És, en definitiva, un homenatge al meu pare, que havia arribat de Quintanarraya, a la província de Burgos, i que, sense ser un constructor amb grans possibilitats econòmiques, va donar via lliure als arquitectes per fer un experiment com aquell”.
Briongos era una jove universitària quan va afiliar-se al clandestí Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), va tancar-se a la Caputxinada i va ser delegada d'activitats culturals del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la UB. En aquell montserratroigià temps de les cireres va enamorar-se de Ferran Fullà, estudiant de física com ella, que acabava de sortir de la presó després de ser jutjat pel Tribunal de Orden Público juntament amb Manuel Vázquez Montalbán, Salvador Clotas i Martí Capdevila. El pare de l'Ana va aixecar l’edifici sobre un terreny de la família Fullà a tocar de les barraques que s’enfilaven al Carmel. Abans d'acabar l'obra, però, l'Ana i el Ferran van separar-se, i ella va arribar a la Casa Fullà amb Pau Malvido seguidament de passar llargues temporades a l'Afganistan i l'Iran. "Al barri era coneguda com 'la casa dels hippies' —continua—. Tots els veïns érem joves, ens coneixíem i les portes estaven obertes. Els espais comuns amplis i lluminosos facilitaven la relació entre veïns. L'arquitectura al servei de la comunitat".
La permanència intransformable de la Casa Fullà és sinònim de certa integritat que no fa concessions a l’especulació financera
Un piano a la seu del carrer Gènova
Tornem amb Ramon Faura, les reformes d’edificis pagades en negre i l’esmentat piano que no passava per la porta de la Casa Fullà: “L’anècdota el que ve a dir és que aquest edifici té molts valors, però també posa en dubte d’altres que a vegades són discutibles. Un d’ells és la versatilitat: és veritat que un espai que pot transformar-se és arquitectònicament positiu. Les cases tradicionals de l’Eixample, per exemple, una cosa bona que tenen és que les pots fer servir de moltes maneres. Però al mateix temps, també penso que la permanència intransformable de la Casa Fullà és sinònim de certa integritat que no fa concessions a l’especulació financera. I m’agrada pensar-ho des d’aquí. Vivim en un món on tot canvia, on la gent no té una feina segura i si et descuides et retallen la jubilació. En un món on tot balla excepte els beneficis de les grans corporacions, que hi hagi alguna cosa immutable em sembla un acte de resistència revolucionària”.