Illa internacional dels Faisans (desembocadura del riu fronterer Bidasoa), 7 de novembre de 1659. Fa 366 anys. Els ministres plenipotenciaris Luis Méndez de Haro, en nom del rei hispànic Felip IV; i Jules Mazzarino, delegat del monarca francès Lluís XIV, posaven fi a vint-i-quatre anys de conflicte (1635-1659). Amb la Pau dels Pirineus es precipitava la fi del lideratge mundial dels Habsburg hispànics que, a partir d’aquell moment, passaven a ser rellevats pels Borbons francesos. Un relleu que s’escenificaria amb la llardosa actuació dels representants de Felip IV i del mateix rei hispànic; que van amputar Catalunya, lliurant els comtats del Rosselló i del Conflent a la monarquia francesa.
Durant segles els comtats del Rosselló i del Conflent va ser una part indissociable de la nació catalana. Primer vinculat als altres comtats carolingis catalans de la Marca de Gòtia (segles VIII-X). I després com a part de l’entitat política anomenada Principat i Comtats, (segles X-XVIII). Però des de la Pau dels Pirineus (1659) —i en tan sols tres segles— l’administració francesa ha denominat el territori —com a mínim— de tres formes diferents: “Province Étrangère du Roussillon” (1659-1700); “Province du Roussillon” (1700-1789); i “Departament des Pyrénées Orientales” (1789-actualitat). Com hem d’anomenar aquells vells comtats que són la matriu de la nació catalana: Catalunya Nord o Pirineus Orientals?
Abans del Tractat dels Pirineus
Els comtats del Rosselló i del Conflent (lliurats a França el 1659) i la meitat nord del comtat de Cerdanya (lliurat, també, a França el 1660), havien estat vinculats —culturalment, políticament i econòmicament— als comtats d’Urgell, d’Empúries i de Barcelona; des de l’època de la Marca carolíngia de Gòtia (754-987). Fins i tot, havien fet conjuntament el camí de la independència i, progressivament, havien desplaçat el seu eix cap al camp de gravitació política del comtat independent de Barcelona (987-1172). El 1172, Rosselló, Conflent i Cerdanya passarien a domini de la casa comtal de Barcelona —els Bel·lònides— que els retindrien dins el patrimoni familiar (germans, cosins). Tot i això, la incorporació política definitiva no es produiria fins al 1344 en temps del rei Pere III.
En aquest punt, és important destacar un aspecte que resulta fonamental per donar resposta a la qüestió que plantegem: al marge de la secular vinculació lingüística, cultural i política entre els comtats dels dos vessants pirinencs catalans —que remuntava, pel cap baix, al segle VIII carolingi—; els comtats de Rosselló, de Conflent i la meitat nord del comtat de Cerdanya, serien incorporats —definitivament— a l’edifici polític català... tres-cents quinze anys abans del Tractat dels Pirineus!!! És a dir, que els rossellonesos, conflentins i ceretans; s’identificarien com a catalans i serien anomenats catalans, pel cap baix, des de tres segles abans (1344) que Lluís XIV els pengés l’etiqueta de “Província Estrangera del Rosselló” (1659) i Lluís XVI el de “Departament dels Pirineus Orientals” (1789).
Després del Tractat dels Pirineus
La Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59) va ser un conflicte dins la Guerra hispanofrancesa (1635-1659). I durant la darrera fase d’aquell conflicte (1652-1659), que es va lliurar, bàsicament, en territori dels antics comtats de Rosselló i de Conflent; Jules Mazzarino, el ministre plenipotenciari francès (el 1640, en temps del seu antecessor Richelieu, els governs de Barcelona i de París havien signat una aliança) va crear un regiment format, exclusivament, per soldats i comandaments catalans d’ambdós vessants dels Pirineus. Aquell regiment va ser, inicialment, anomenat “Royal-Mazzarino” en honor al seu fundador i en les acaballes del conflicte va adquirir un gran protagonisme.
Conclosa la guerra i signada la Pau dels Pirineus, Mazzarino hauria pogut optar per dissoldre aquell regiment. Però no tan sols no el va liquidar, sinó que el va reestructurar, el va rebatejar i el va prestigiar. Després de la guerra (1659) aquell regiment passaria a estar format, exclusivament, per soldats i comandaments dels antics comtats del Rosselló, del Conflent i de la meitat nord de la Cerdanya (súbdits catalans del rei Lluís XIV de França); i el passaria a anomenar “Royal-Catalan”. El “Royal Catalan”, sobreviuria al seu fundador, es projectaria en el temps i tindria una participació molt destacada als camps de batalla nord-americans durant el conflicte dels Set Anys (1758-1763).
D’on ve el terme “Catalunya Nord”?
Els habitants dels antics comtats de Rosselló, de Conflent i de la meitat nord del comtat de Cerdanya sempre s’han identificat, exclusivament, com a catalans. Això ho sabia, fins i tot, algú tan absolutament allunyat de la realitat sociològica dels seus súbdits com el rei Lluís XIV de França. I ho sabia tan bé que el 2 d’abril de 1700 (quaranta-un anys després del Tractat dels Pirineus) va fer públic el “Décret d’Interdiction de la langue catalane” (per referir-se a la llengua dels territoris que havia ocupat després del Tractat dels Pirineus). Lluís XIV i Mazzarino tenien molt clar que aquells nous súbdits del peu-de-mont pirinenc que havien incorporat als dominis de França eren inequívocament catalans.
Però el terme “Catalunya Nord” o “nord-catalans”; no apareix fins a la dècada de 1970. Va ser concebut i popularitzat per Llorenç Planes, un enginyer agrònom de Costoja (Vallespir) que es va inspirar en l’analogia amb Euskadi Nord (la part del país sota administració francesa) i Euskadi Sud (la part sota administració espanyola). El gran èxit d’aquella proposta seria el gran consens que va generar. Des de la publicació “El petit llibre de la Catalunya Nord” (1974), aquesta definició és acceptada per tota la comunitat acadèmica dels països que formen l’univers cultural català. Només la imbecil·litat que destil·len alguns personatges (entesa des del concepte filosòfic que el descriu com el que difon idees de contingut molt baix) pot afirmar el contrari.