El 13 d'abril de 1964, el Santa Monica Civic Auditorium de Los Angeles acollia la 36 edició dels premis Oscar. El presentador era una de les grans estrelles del moment, Jack Lemon, que pocs mesos enrere havia estat el protagonista d'aquella meravellosa comèdia dirigida per Billy Wilder titulada Irma, la douce.
🟠 Oscars 2025: data, presentadors i tot el que has de saber
🟠 Nominats als Oscars 2025: tota la llista de nominacions
La cinta britànica Tom Jones va ser el film que es va endur l'estatueta a la millor pel·lícula. L'Oscar al millor director, responsable del mateix llargmetratge, el va guanyar Tony Richardson. Sidney Poitier per Els lliris dels prats i Patricia Neal per Hud, millor actor i millor actriu respectivament, i 8 ½ de Federico Fellini la Millor pel·lícula de parla no anglesa. Impossible fer ombra a l'obra mestra del geni italià. I així i tot, va ser una nit memorable per al cinema català, ja que, per primera vegada, un cineasta del nostre país era candidat a l'Oscar.
L'advocat que volia fer pel·lícules
Francesc Rovira Beleta va néixer a Barcelona el 25 de setembre de 1912. Fill d'una família burgesa dedicada a l'aleshores molt pròspera indústria del tèxtil, totes les cartes estaven marcades perquè, acabats els estudis de Dret que havia iniciat a la Universitat de Barcelona, seguís al capdavant de l'empresa familiar. De fet, s'arribà a llicenciar. Mai no va exercir, ni d'advocat ni d'empresari. El seu veritable amor, la seva autèntica passió era el cinema.
Durant anys, Cifesa (Compañía Industrial Film Español, SA) va ser coneguda com "la fàbrica de pel·lícules més important del cinema espanyol". Empresa dirigida per la nissaga valenciana dels Casanova: el pare Manuel Casanova Peris i seus fills Vicente i Luis (aquest segon, popularment conegut per ser durant dècades el president del Valencia CF), dels seus estudis sorgiren alguns dels títols de més èxit del cinema espanyol durant els primers anys del franquisme. Fou a Cifesa on Rovira Beleta va viure les seves primeres experiències en el setè art com ajudant de direcció de realitzadors com Luis Lucia i Juan de Orduña. El seu debut com a cineasta va arribar l'any 1948 amb el film Doce horas de vida (1948).
Los Tarantos és també un magnífic testimoni i llegat d'aquella ciutat que va ser i ja no és
Autodidacta, (gairebé) sempre amb la ciutat de Barcelona com a plató de les seves històries, combinant elements del cinema negre amb les formes del cinema social amb una forta influència del neorealisme, afegint-hi traces d'un cert cinema folklòric i fins i tot pinzellades del musical, la filmografia de Rovira Beleta va començar a sumar referències a ritme frenètic: Luna de sangre (1952), Hay un camino a la derecha (1953), Once pares de botas (1954, aquesta amb jugadors del Barça entre el repartiment), El expreso de Andalucía (1956), Històries de la fira (1958), Familia provisional (1958), Altas variedades (1960), Los atracadores (1962)... I aleshores va arribar Los Tarantos, molt probablement una de les millors pel·lícules de la història del cinema català.
Una pel·lícula genial sobre una Barcelona que ja no existeix
Los Tarantos és la particular adaptació de Francesc Rovira Beleta de la llegenda de Romeu i Julieta, passada pel filtre lorquià de Bodas de sangre, aquí substituint els Capulets i els Montescos pels Zorongos, gitanos adinerats, i els seus enemics històrics, els titulars Tarantos, una família de tarannà més aviat bohemi, però liderats per una matriarca brutal, magistralment interpretada per la bailaora i cantant Carmen Amaya: "És un dels millors records que tinc de la pel·lícula. Carmen no només era la millor bailaora espanyola, sinó també una gran actriu i una dona encantadora”, declararia anys després el director sobre la protagonista del seu film.
En aquesta història d'amors impossibles, el seu fill predilecte, Rafael (Daniel Martín), s'enamora de Juana (Sara Lezana), filla del cap dels Zorongos. Extraordinari retrat d'aquella Barcelona gris i misèrrima d'inicis de la dècada dels seixanta, amb barris com el Somorrostro esdevinguts sets de rodatge, Los Tarantos és també un magnífic testimoni i llegat d'aquella ciutat que va ser i ja no és.
Una nit històrica per al cinema català
El 13 d'abril de 1964, el Santa Monica Civic Auditorium de Los Angeles acollia la 36 edició dels premis Oscar. Cinc eren les pel·lícules candidates a Millor pel·lícula de parla no anglesa: Ta Kokkina fanaria de Vasilis Georgiadis (Grècia), Koto de Noboru Nakamura (Japó) Nóż w wodzie de..., atenció, Roman Polański (Polònia), Los Tarantos de Francesc Rovira-Beleta (Espanya) i 8 ½ de Federico Fellini. El premi el va guanyar el director italià, però va ser una nit històrica per un cinema català que tres anys més tard tornava a estar nominat als Oscar en la mateixa categoria. El film candidat, aquell 1966, era El amor brujo, una vegada més, dirigit per aquell advocat que mai no va exercí de nom Francesc Rovira Beleta.