Els Catarres ens esperen al seu campament base, a Centelles, un local de planta baixa en què està prohibit aparcar davant. En Jan Riera-Prats, guitarra i tot el que calgui d'aquest trio que completen la baixista Roser Cruells i el cantant i guitarrista Èric Vergés, ho sap prou bé. Ja li han posat dues multes per deixar allà el seu cotxe. M'intriga saber si, sent penalitzacions ocorregudes en horari de feina, les sancions les paga la comptabilitat del grup o les ha d'apoquinar ell de la seva butxaca."Jo, les pago jo", respon. "Per sort, si les pagaves en menys de quinze dies, eren només 17 euros". Saciada la meva curiositat, passem cap a dins i comencem a xerrar amb la banda d'Arbúcies, que prenen el relleu de Ferran Palau, Miqui Puig i Queralt Lahoz i són nous protagonistes de La cançó de l'estiu, el podcast estival musical de Revers d'ElNacional.cat.
🎙️Queralt Lahoz, una criminòloga amb duende i flow, tercera entrevistada de 'La cançó de l'estiu'
L'oficina catarra
Els Catarres viuen i assagen a Aiguafreda, però tenen les seves oficines a Centelles. Ni gran ni petita, com dèiem, una planta baixa mínimament equipada amb una pissarra, una taula, unes cadires i un sofà. Completa el mobiliari una guitarra, una cafetera i, escenificant la seva rellevància i preponderància dins de l'escena musical catalana des de fa deu anys, una infinitat d'Es: les estatuetes que la revista Enderrock reparteix cada any en la gala dels seus premis. Deuen tenir 9 o 10, sinó més. Abusons. Abans, com tot col·lectiu quan ha de prendre decisions importants, es trobaven a un bar. Molt més pràctic, molts més temes a tocar, ara és aquí on queden per prendre les decisions logístiques. Tot allò extramusical que afecta el grup.
Per què Catarres?
La Roser, en Jan i l'Èric van irrompre en escena ara fa deu anys. Han viscut allò que se'n diu una dècada prodigiosa. Ells dos vivien en un pis de Nou Barris, a Barcelona. Va ser allà en una nit de riures. Ells, amants de llevar-se ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora com Pep Guardiola, de la discografia de Lluís Llach, de la tan nostrada cuina de mar i muntanya, de treballar fent pinya com els castellers, de l'humor escatològic, de la Moreneta... s'havien enamorat platònicament d'una 'choni de Castefa'. En pocs minuts ja li havien compost una cançó. En poques setmanes ja estaven compartint escenari amb Manel. En pocs mesos ja eren el principal reclam d'allà on anaven a tocar. En pocs anys, trobant la seva personalitat creativa allà conflueixen el pop, el folk i la versió més festiva del mestissatge, ja s'havien erigit en una de les bandes més importants del nostre ecosistema musical. "Sé que us ho han preguntat milers de vegades. Tantes que em fa vergonya tornar-ho a fer, però això dels Catarres, d'on ve?". I sí, m'ho expliquen, però deixo que ho descobriu vosaltres mateixos escoltant el nou capítol de La cançó de l'estiu.
