Manuel Baixauli aconsegueix obrir portes a racons inèdits amb Cavall, atleta, ocell (Edicions del Periscopi), la història d’Aristides i el seu pare, Alapont. Després de la mort d’Helena, la dona d’Alapont i mare d’Aristides, el buit és tan gran que pare i fill han de reaprendre a relacionar-se. Cavall, atleta, ocell s’enceta com un text sobre les relacions paternofilials en un poble de la costa valenciana: vetllar pel benestar d’un fill, sobretot durant la xarbotada de l’adolescència, pot arribar a ser una tasca prosternant. Aquest desassossec, però, aquesta fal·lera protectora impossible de defenestrar, brolla d’una de les formes d’amor més genuïnes que hi ha: del pare al fill. I l’amor, diuen, és creatiu.
Aquest desassossec, però, aquesta fal·lera protectora impossible de defenestrar, brolla d’una de les formes d’amor més genuïnes que hi ha: del pare al fill. I l’amor, diuen, és creatiu
Un metallibre
El text avança deixant per resoldre tota una sèrie de sense sentits: uns nassos gegants, una bassa de cafè, un tal Monturiol –que ja surt a altres novel·les de Baixauli– que fa discursos per a ningú, cases mòbils, discussions entre directors de cinema fets de pedra. Als nanos que vam passar per l’escola fa vint anys, aquestes són la mena de coses que de seguida ens fan passar en el nostre professor de català parlant-nos de Pere Calders. Però Cavall, atleta, ocell és més que un intent de fascinar el lector reeditant un realisme màgic fet a la seva; el llibre de Baixauli planteja la inspiració, la creativitat i la imaginació com una mena de botó d’emergència que cal prémer quan és menester enfrontar-se a les contingències de la vida.
Cavall, atleta, ocell és més que un intent de fascinar el lector reeditant un realisme màgic fet a la seva; el llibre de Baixauli planteja la inspiració, la creativitat i la imaginació com una mena de botó d’emergència que cal prémer quan és menester enfrontar-se a les contingències de la vida
“La creativitat brolla als límits, en la indefinició on acaba una cosa i encara no en comença una altra”, escriu el de Sueca. I no ho desenvolupa només a través del personatge d’Arístides, el fill indòcil que vol ser cineasta. Tota l’obra està feta de capes que a priori no tenen un entramat comú més enllà d’un surrealisme finet, però que, per mitjà de l’intimisme d’Aristides i Alapont, es relliguen per trobar el seu destí.
Baixauli és astut a l’hora de controlar el ritme d’un text que absorbeix, precisament, perquè juga a administrar dosis discretes de desconcert al lector, que es veu obligat a convertir-se en Hänsel i Gretel recollint engrunetes de pa i deixant-se traginar. Però és cert que el desconcert allargassat o resolt a deshora pot provocar esgarriaments i, en aquest cas, em sembla que l’hora i la deshora la marquen el gust i la continuïtat en la lectura de cadascú.
Baixauli és astut a l’hora de controlar el ritme d’un text que absorbeix, precisament, perquè juga a administrar dosis discretes de desconcert al lector, que es veu obligat a convertir-se en Hänsel i Gretel recollint engrunetes de pa i deixant-se traginar
Cavall, atleta, ocell és, en realitat, un “metallibre” –si és que això pot existir–: És el fruit d’un procés creatiu que versa sobre el procés creatiu, i ho fa amb una sensibilitat especial per a l’estètica i un sentimentalisme ben acotat i graduat que evita ser embafador. I d’una manera generosa, perquè a través del cinema o l’arquitectura fa girar els ulls vers l’enginy i les capacitats artístiques de cadascú. La concisió dels diàlegs fa que el lector interioritzi i mastegui intel·lectualment les idees que s’hi adrecen, plantejades sense gaire necessitat de pompa. Aquestes són la mena d’idees a què un es pot abraçar confiant en la seva solidesa, però, sobretot, aquestes són la mena d’idees que un es pot fer seves. “La vida té poc sentit, si no és difícil”, és la sentència amb què m’he trobat barrinant aquesta setmana. Davant l’adversitat, la necessitat d’esforç i sacrifici per sortir-nos-en apunta directament a allò a què ens aferrem, a allò que volem preservar, a allò que estimem. Fent mans i mànigues per entomar les contrarietats, trobem tots els sentits quan la vida, que no s’atura, aparentment no té sentit. Cavall, atleta, ocell sembla escrit amb el propòsit que no ens n’oblidem.