Juan Luis Cebrián Echarri té, en realitat, 71 anys. Cal insistir-hi, en l'edat, perquè aquesta setmana en semblen trenta més. O menys. Cebrián és el president del grup Prisa, l'editora del diari El País, del qual en va ser director-fundador. És molt. És el diari en què s'han emmirallat tots els diaris espanyols i molts europeus i llatinoamericans. El País de Janli Cebrián i Jesús de Polanco! Feia el periodisme que els professionals que ara tenen més de 40 anys maldaven per fer quan en tenien 25. Cebrián va armar i dirigir aquesta màquina informativa mai vista abans a Espanya sense haver estat ell mateix un reporter o un corresponsal dels que impacten per les seves primícies, titulars o presència. Era un editor, en el sentit americà de la paraula.

És una gesta colossal, considerant els altíssims nivells de testosterona i trofeus de caça que l'ofici exhibeix i demana; un planeta professional on els periodistes alfa fan de periodistes alfa fins més enllà dels 70 anys (a les rodes de premsa del Congrés o de La Moncloa se'n veu encara algun/a que va ser alguna cosa fa 20, 30 anys que ni pregunta: directament dóna consells). En aquest món, a Cebrián ni se'l veia ni se'l sentia, però se'l notava i se'l sabia. Un editorial de condemna o una crítica reprovatòria i havies begut oli. Era la mort civil. Era un faraó, un dux, un mandarí. El País, el seu diari, era Alexandria, era Venècia, era Pequín. 

El País no era només el metre de París del periodisme. També era el polze de l'emperador.

Aquest dimarts, Cebrián ha decidit "emprendre accions legals" en nom propi i el de Prisa, contra La Sexta, El Confidencial.com i El Diario.es. Els acusa de difamar-lo per publicar "amb clara intenció de vincular-lo amb els denominats papers de Panamà, en els quals no apareix", segons el comunicat oficial. Apareix la seva ex dona. No gaires dies abans havia aparegut la dona de Felipe González. Tot s'ha disparat.

L'home també ha ordenat que els periodistes que treballen per Prisa deixin de col·laborar amb La Sexta (el canal progre del grup Atresmedia) i que se suspenguin les col·laboracions a la cadena SER, també propietat de Prisa, del director de El Diario.es, Ignacio Escolar, i del membre del consell editorial de El Confidencial.es, José Antonio Zarzalejos.

És una reacció tan 1986. Tant, que el comunicat de Prisa no s'està de recordar corleonescament que "se'ls havia avisat abans".

L'efecte ha estat tot al contrari. Continuen publicant-se més informacions sobre les amistats perilloses de Cebrián, encara que ell, certament, no apareix als papers de Panamà. No hi ha res d'il·legal, ara per ara. Tots els homes com ell tenen amics, coneguts i saludats que no serien el millor gendre. Cebrián va celebrar el Cap d'Any amb un paio que li ha regalat el 2% d'una petroliera a Sudan del Sud i sí que apareix als papers. I què?

Cebrián, però, s'ha adonat que l'estil amb què s'escriu a Espanya sobre els papers de Panamà (i gairebé sobre qualsevol altre paper) fa pensar de tot encara que la literalitat de les paraules no l'acusi. Se l'associa amb d'altres a qui el consens social estigmatitza o poden ser delinqüents. Automàticament, queda contaminat.

Són tècniques del periodisme de sospita que el mateix Cebrián coneix bé.

La professió li gira l'esquena. Fins i tot l'Asociación de la Prensa de Madrid, la cosa més corporativa, ha "reprovat" Cebrián. Escolar, que era a la SER des del 2006, recull ara mateix la solidaritat de tota la professió, entre els quals altres damnificats per Cebrián que passaven per allí. Hi ha una nova èpica i l'exdirector d'El País es troba al costat fosc d'aquest relat. "No em penedeixo del que ha publicat el diari que dirigeixo, malgrat les conseqüències; he complert el deure que exigeix la nostra professió", ha replicat Escolar.

Per paga, els responsables del Consorci Internacional de Periodisme d'Investigació (ICIJ), que han investigat els papers de Panamà, ni van oferir la filtració a El País. Van cercar altres mèdia, on els joves tigres del periodisme no tenen ni memòria ni por ni respecte pel vell establishment periodístic de la Transició. Ni motxilles. A El País ha costat molt de pair, però, meh, la indignació del diario global en español, com diu sota la capçalera, només genera sarcasmes: 

Val a dir que Escolar és fill d'Arsenio Escolar, un dels que van acompanyar Cebrián en l'aventura de rellevar l'establishment franquista. També ha rebut algun clatellot per aquest cas. No és res. El vent li va de cua: El Diario.es estava, com El País, fora dels beneficiaris de la filtració dels papers i, gràcies a la desproporció de Cebrián, ara n'és també protagonista. Bé que ho sap el seu director, que conclou la seva rèplica tirant la canya: "Con la ayuda de los socios vamos a continuar, le pese a quien le pese; por mucho que nos quieran callar". Clica l'últim enllaç i entendràs per què.

Res no copsa millor què ha estat El País i com passa el temps que l'editorial "Se van a enterar", del 12 de novembre del 1987, quan Cebrián n'era el director. El teatral actor teatral Josep Maria Flotats havia reaccionat amb un típic atac de divisme a una crítica del diari i volia vetar el periodista. El diari rostiria Flotats a foc lent més d'un mes. L'editorial era només el senyal d'atac. El paràgraf final tanca un crescendo èpic: "Pues la muy hispánica y racial manía del veto, el palo y tentetieso y el se van a enterar, fruto exclusivo de la envidia y el pesar por el bien ajeno, ha causado ya demasiados estragos en nuestra depauperada comunidad cultural".

Cebrián s'ha quedat parat en aquest moment, trenta anys enrere, i ara és ell qui representa "la España del se van a enterar".

És això el que s'acaba. No és el primer cop que el mitjà decideix prescindir del col·laborador, però la reacció de la professió aquesta setmana indica que s'ha girat la truita. El periodisme espanyol està canviant de referents i El País, de moment, no hi figura. La sobrereacció de Cebrián, confonent Prisa i la seva persona i sortint a donar puntades de peu a la taula i les cadires del sector, accelerarà aquest canvi i ajudarà poc el diari. Estan matant l'emperador.