El dia en què Sílvia Orriols va anar a votar disfressada amb la samarreta de "Revolta pagesa!", a casa ens vam fer un torniquet en el nervi òptic per aturar el sagnat. El mal a la vista va ser més gran que si hagués vestit una d'aquelles —tan en voga entre alguns desclassats de l'àmbit musical— amb el lema "Conservatism is the new punk". Cal reconèixer-li la descaradura a la ultradreta (que no aplaudir-la). Aquesta habilitat adquirida pels fatxes de fer seu, ja no el que és aliè, la cosa diametralment oposada. Per apropiar-se s'han apropiat fins i tot de l'apropiacionisme. I del confusionisme i del reciclatge, estratègies antany exclusives de les avantguardes, la communication guerrilla i les subcultures.
Res nou cara el sol: als mítings i manifestacions ultres patrocinades per PP, Vox i Ciutadans fa temps que sonen alguns temes de determinats cantautors poc o gens sospitosos de saludar a la romana, “no està clar si pel sant desvergonyiment dels organitzadors, per la sociopatia intrínseca a aquesta ideologia que ignora els desitjos i les necessitats de l'altre encara que es tracti dels hereus d'una artista o per la proverbial falta de comprensió lectora dels seus militants”. El text entre cometes pertany al nou assaig periodístic del sempre lúcid Eduardo Bravo: Cecilia 2. La historia del disco que no pudo ser (Lengua de Trapo y Círculo de Bellas Artes, 2024), l'artista referida és Evangelina Sobredo Galanes, més coneguda com Cecilia (Madrid, 1946- Colinas de Trasmonte, 1976) i el particular, el seu segon disc. Un àlbum que no conté la cançó Mi querida España, la crítica soterrada de la situació sociopolítica en les acaballes de la dictadura que avui instrumentalitza políticament el franquisme sociològic; aquesta és del tercer. Resulta que els dretans s'identifiquen amb les samarretes punk i el folk-pop; amb les cantautores filopunks. Algú s'emportarà les mans al cap per qualificar així a l'autora d’“Un ramito de violetas”, però aquest algú segur que no ha llegit l'opuscle de Bravo. En cas contrari convindria que un àlbum que, l’any 1973, en ple règim nacionalcatòlic, va ser ideat amb una portada en la qual apareixia una jove Cecilia visiblement prenyada (falsament, a més) davant d'un llit individual, amb una figura de la Verge en la tauleta i un gat —símbol de la solteria— als seus peus, i titulat Me quedaré soltera, és una proposta tan radical i transgressora com la imatge vanejada de la reina Isabel II que va fer servir, anys després, Jamie Reid per al cèlebre single dels Sex Pistols. O molta més, on s'és vist.
No només cantarà una cançó on diu que tindrà fills fora de la institució matrimonial, sinó que pretén posar-ho a la portada amb una foto de Pérez-Mínguez
“Pensa que aleshores l'adulteri femení era delicte (el masculí, no), les dones no podien tenir compte corrent sense la tutela dels seus pares o germans… És a dir, la situació de la dona en aquella època era molt complicada, i ser mare soltera era un drama social”, m’explica l'autor del llibre. I segueix: “Era un estigma per a la persona i per als fills. I Cecilia va per totes. No només cantarà una cançó on diu que tindrà fills fora de la institució matrimonial, sinó que pretén posar-ho a la portada amb una foto de Pérez-Mínguez. I CBS li diu que no, que això és impossible. Va ser conservadora CBS? Possiblement, però també cal pensar que va ser assenyada: posar això aquí l’any 73 era buscar-se la ruïna.” I això que l'oficina espanyola de la CBS era una de les discogràfiques més avançades. L'escandalosa fotografia de Pablo Pérez-Mínguez, més tard un dels més conspicus retratistes de la Movida, de la qual parla en Bravo (fàcilment trobable a Internet) va ser substituïda per una altra de Francisco Ontañón, en delicat blanc i negre i on el fals embaràs s'ha tornat inapreciable. El títol de l'àlbum va quedar en un dessaborit Cecilia 2, i la censura va desfigurar el d’“Un millón de muertos” (la cançó que parla de la guerra civil i la necròfila dictadura) per “Un millón de sueños”, per a després declarar-la “no radiable” i citar a la cantant davant el Tribunal de Orden Público (actual Audiencia Nacional). El single triat per la disquera —buscant, en va, repetir l'èxit comercial del primer disc— va ser el tema menys representatiu, i l'àlbum altament conceptual que va pretendre l'autora va quedar-se en un ‘ni chicha, ni limoná’ que la major part del públic i la crítica no va entendre. No obstant això, aquesta baula gairebé perduda en l'evolució discogràfica de la cantant madrilenya permet entendre, per acció i omissió, la idiosincràsia de Cecilia i el temps i el país que li van tocar viure: “esta España mía, esta España nuestra”.
Cecilia 2 permetia retrotreure'ns a un període històric anterior i, a més, a què significava ser una dona a finals del franquisme, i més en concret una dona artista.”
La cara B de la història
“La col·lecció Cara B neix allà per 2010 o 2011 amb el propòsit de fer llibres de música que no només siguin llibres de música”, m'explica l'editor, Manuel Guedán de Lengua de Trapo, un dels segells independents més degans del país. “És a dir, cada volum se centra en un àlbum d'aquí, fonamentalment perquè és on podem aportar una mica de context. Treballem discos que d'alguna manera siguin representatius d'un moment històric o polític concret, i que, per tant, parlar d'ells sigui com fer-ho de la història de les cultures que formen l'Estat espanyol. Així, per exemple, els llibres de Mecano i Alaska permeten entendre la Movida, el disc de Kortatu l'escena del punk radical basc… La música no és només música: és fruit de tensions culturals, socials i polítiques. O així ho entenem. En Jorge Lago, l'altre editor, va dir mig de broma en una conversa: ‘vull fer per fi un llibre que es llegeixi el meu pare’. I és veritat que generacionalment, fins llavors, tots els llibres que havíem fet eren sobre Los Planetas, Nacho Vegas, Bunbury… Tots apel·laven a un grup generacional més o menys homogeni. Cecilia 2 permetia retrotreure'ns a un període històric anterior i, a més, a què significava ser dona a finals del franquisme, i més en concret una dona artista. També fer una relectura d'una figura que potser no ha estat prou ben entesa: Cecilia, per a la majoria, és una cantant melòdica, diguem-ne, ‘toveta’ en termes polítics, si no despolititzada. Les seves cançons sonen en mítings de Vox, quan la Cecila era una tia molt transgressora que ja parlava de les dificultats a les quals s'enfrontaven les dones a principis dels 70. Això ens parla d'una persona amb una visió que per a res és la dominant i normativa en l'època. Volíem un disc que recuperés aquest costat transgressor.”
De la lògia P2 al cas ufològic UMMO, la triple A i Cecilia 2
El periodista i escriptor Eduardo Bravo fa anys que ens regala artefactes assatgístics que poblen en un mateix territori sentimental i conceptual: l'últim terç del segle XX, dels marges del qual, fissures, esquerdes, plecs i doblecs l'autor ha aconseguit traçar un mapa apassionant i carandellià. A Villa Wanda parla de la mort del camisa negra i falangista Licio Gelli, el gran maestre de la lògia Propaganda Due, i de les seves ramificacions amb la ultradreta internacional i la geoestratègia dels EUA a l’Europa dels 70. A Ummo. Lo increíble es la verdad va fer el mateix amb el cas ufològic més sorprenent orquestrat durant el franquisme, les inopinades i desmesurades conseqüències del qual ramificarien en sectes nazis, experiments de control social, conspiranoia i sadomasoquisme. El títol de recopilació dels seus articles Historias raras del siglo XX és prou explícit, i a AAA. Del peronismo mágico al caso Almirón va parlar-nos de l'esoterisme polític que va connectar l'extrema dreta argentina amb l'espanyola: sectes leninistes, mags i vidents com a assessors governamentals, lògies maçòniques, guardaespatlles assassins, Billy el Niño com a agent infiltrat, segrestos editorials i dels altres… I ara, amb Cecilia 2. La historia del disco que no pudo ser reivindica a una inclassificable artista que, morint tan jove (és la nostra única aportació significativa al Club dels 27), l'abúlia de la indústria musical ens ha llegat envellida. Les cançons de Cecila van ser una subtil caricatura de l’spleen juvenil, amb unes intel·ligentíssimes lletres que aconseguiren driblar al Règim i, al mateix temps, un dels més bells reflexos de les altures a les quals pot arribar una composició pop i la cançó perfecta.
L'amor carnal i passional d'Un amor és més excitant que un reggaeton
“Moltes de les seves lletres continuen estant d'actualitat”, tèrcia Bravo. “A mi em continua agradant molt el disc; és presintetitzadors, té un so molt orgànic, molt acústic, i es pot pensar que és un disc ancorat en l'època —encara que a mi em sembla fantàstic aquest so—, però les lletres són absolutament actuals. Avui les dones encara han de reivindicar-se i reivindicar els seus espais. Que una senyora continuï dient “em quedaré soltera” perquè no haig de donar explicacions, i aquesta solteria pot ser tenir un fill amb la teva parella del mateix sexe o sola per inseminació, perquè sí, perquè soc autònoma i independent, és molt important. Encara és aquí. I ‘Mi ciudad’, que pot semblar una cançó naïf, parla de la pol·lució, del canvi climàtic i fins i tot de la gentrificació, de donar els barris als cotxes i als turistes en lloc dels veïns. L'amor carnal i passional d’‘Un amor’ és més excitant que un reggaeton. Hi ha crítiques a aquestes educacions opressives religioses. En aquest país continua havent-hi gent a les cunetes els familiars de les quals encara no han pogut recuperar. El suïcidi, que és una de les causes més salvatges de mort, per sobre de qualsevol altra, i aquí el problema continuen sent els morts d'ETA… Collons, no, aquí hi ha persones que, entre altres coses, per un capitalisme salvatge i un individualisme aclaparador han de tirar la tovallola perquè el món és massa hostil per a ells… Crec que cal reivindicar-la, perquè aquesta cantant continua sent d'actualitat. Crec que Cecilia encara té moltes coses a dir-nos.” Res a afegir. Com va deixar dit la mateixa artista “les meves cançons no són per a avui, són per a demà”.