La Cèlia Cernadas és una persona superagradable. Porta el somriure estampat a les dents, com un vinil permanent. I té un aire d'alumna avantatjada: es passeja amb apunts i notes sobre el primer llibre que acaba de publicar per estar atenta a tot, sempre alerta, preparada per treure el sabre de la saviesa. Perquè el cert és que la Cèlia sap un munt de coses i el millor és que ella no es mira amb els ulls de la dona més llesta. Visca la humilitat i les persones sanes, lluents, especialment en aquest món nostre del periodisme ple de gripaus entossudits a semblar prínceps.
De la Cèlia se sap molt de la seva veu perquè porta 20 anys un xic intermitents a la secció d'internacional de Catalunya Ràdio, casa seva, el lloc que li ha permès cobrir conflictes i vivències arreu del món com a enviada especial, a Bòsnia, Síria, Iraq o Bolívia; el mitjà que li va donar l'oportunitat de ser corresponsal dos anys als Estats Units, i també per al qual va cobrir gairebé per accident la guerra d'Ucraïna, un despropòsit que els seus ulls no obliden. Acostumada a fer equilibris entre el directe i la pressa, s'estrena amb Fora de focus (Ara Llibres) per matisar les seves vivències amb temps, sempre amb l'objectiu que el lector obri els ulls i la ment i es deixi bressolar per un món llunyà que a ella li té el cor robat. Es nota per com parla, per com sacseja els ulls curiosos quan t'escolta: li brolla la passió pels porus.
De la ràdio a fer un llibre.
La veritat és que a mi m'encanta escriure i sempre pensava que algun dia escriuria alguna cosa, però no sabia molt bé què, i no trobava mai el moment de fer-ho. El febrer del 2021 era a Ucraïna quan va començar la guerra i ser allà quan va esclatar el conflicte va concentrar moltíssima atenció sobre nosaltres. Durant aquells dies vam rebre una gran allau de missatges i mai havia viscut una situació similar. Per dues raons: mai havia estat en un país on esclatava una guerra —tot i que a Ucraïna ja hi havia una guerra al Donbàs— i la meva feina mai havia rebut tanta atenció. Això em va fer reflexionar molt a la tornada. Aquest any s'han complert 20 anys des que vaig fer la primera cobertura internacional, que va ser a Síria i l'Iraq, i vaig pensar que podria recuperar, rescatar i reescriure les cobertures que més m'han impactat. I sobretot fer-ho des d'un altre punt de vista.
Per què no has escrit res sobre Ucraïna?
Molta gent m'ho pregunta. Quan vaig tornar, vaig anar a molts llocs a explicar l'experiència i sentia que em repetia. Tampoc volia viure de la història de l'experiència d'Ucraïna, i a més era una vivència que se centrava molt en la nostra persona com a periodistes, i la veritat és que jo no volia ser més protagonista d'aquesta història. Crec que és una història que vull deixar descansar al calaix.
Imagino que va ser dur ser-hi.
Ucraïna em va impactar molt. És que és molt difícil d'explicar el que sents, i imagina't els ucraïnesos. Vam estar a Kíiv i tot era moviment: teatre, restaurants, llibreries, bars. Tornes al cap d'una setmana i és una ciutat fantasma, no hi ha ningú pel carrer, està tot tancat. Toc de queda i sirenes antiaèries sonant tot el dia. És fortíssim com de cop la teva vida és fugir, i la gent comença a pujar a trens, o es queda arriscant la vida, o hi ha famílies separades, o vivint en soterranis i búnquers, o al metro. Hòstia, per mi va ser un impacte. No me n'oblidaré mai, va ser molt fort.
Vaig començar fent internacional des que la meva filla era molt petita, tenia mesos, i molta gent em deia: "Hòstia, com pots marxar?". Per mi era una pulsió, no podia dir que no
Tu sempre has volgut ser periodista?
Jo volia viatjar i volia escriure. Era molt bona estudiant i el meu pare que em deia que hauria de ser jutgessa. Vaig estar a punt de matricular-me a Dret i pensava: "uf, quina mandra, no m'interessa gens". Afortunadament he pogut fer el que jo volia a partir del periodisme, que era el que més s'acostava al que jo somiava. Si m'hagués tocat fer una altra feina dins la professió, potser no m'hauria sentit satisfeta per l'elecció. Vaig començar fent internacional des que la meva filla era molt petita, tenia mesos, i molta gent em deia: "hòstia, com pots marxar?". Per mi era una pulsió, no podia dir que no.
Què ha passat amb el periodisme i la pressa?
El primer capítol llarg que hi ha al llibre és el de Bòsnia i començo dient que la pressa és enemiga de moltes coses. Les cròniques que a mi m'agrada fer són bastant incompatibles amb aquesta pressa. Si tu vas a cobrir un conflicte i parles amb persones víctimes de mil coses —violacions, conflictes armats, postconflictes, que han viscut un genocidi, que són migrants que han arribat després d'un perible horrorós des dels seus països—, no pots aproximar-te a aquesta gent i dir-los que t’expliquin la seva vida. Això és impossible: la gent es pot tancar i no respon de la mateixa manera si no li dones el temps per digerir. Per mi això ha sigut realment angoixant com a periodista. No pots anar amb aquesta pressa pel món. Requereix temps guanyar-se la seva confiança. La gent t'està prestant la seva vida i moments molt durs. Tu no ho faries amb una persona que acabes de conèixer i això és el que pretenem molts cops com a periodistes. O posar-los un micròfon davant en situacions de dolor que no respecten ni tan sols el mínim. Jo ho trobo molt difícil, a mi em genera molts conflictes interns.
T'has arribat a sentir mala persona fent la teva feina?
Sí, hi ha un moment que ho dic al relat de Bòsnia, que inclús et pots sentir una mica au rapinyaire; veu un cadàver, baixa, se'l menja i se'n va. Sembla que estiguis allà per robar aquelles històries perquè tu necessites escriure la teva. Però tinc dret a fer això? Molts cops parles amb gent molt vulnerable, que potser no ha anat a l'escola i que, per tant, els seus mecanismes d'argumentació no són els mateixos, i has de respectar-ho. Has de trobar la tranquil·litat, el to i el temps per abordar aquestes situacions de vulnerabilitat que poden ser de molts tipus. Jo a vegades he dit: no continuo preguntant. I he deixat el micro i m'he assegut al costat de la persona, que és un petit relat que hi ha al llibre sobre persones migrants a Canàries. El noi va començar a parlar amb mi i la conversa va anar fluint, però jo no em sentia capaç de posar-li el micro davant. És que és molt violent, perquè és un atac a la intimitat que jo no toleraria.
I mai t’han tocat el crostó des dels despatxos?
Jo puc dir que treballant a Catalunya Ràdio tinc els mitjans que necessito i em tracten molt bé. Hi ha una comprensió. Ara en les últimes cobertures, potser anem al lloc i durant dos dies encara no radiem, recollim material. Pensa que en moltes de les cobertures que faig no hi ha res pautat, i per construir el relat has de parlar amb gent i recollir inputs. Les millors històries normalment te les trobes, i per tot això cal temps. No tinc cap queixa, hi ha una sensibilitat a la casa, tot i que hi hagi moments que jo realment ho he viscut amb angoixa.
Ha canviat molt la pressió per fer les cobertures en 20 anys?
Sí, és obvi. Fa vint anys, solíem fer peces més curtes. Ara les cròniques de ràdio són una part de la feina, però després fem cròniques de molts tipus i formats, reportatges, converses, cròniques curtes, stories d'Instagram, reels, tuits, textos web... És una bogeria. Jo sempre dic que hauria de ser un pop i tenir 8 mans. Però no crec que tot sigui negatiu en aquest sentit. Crec que les xarxes socials han obert un canal molt interessant per comunicar-te amb audiències que no escolten la ràdio. A mi m'agrada molt perquè tinc molt feedback i puc utilitzar altres suports que complementen molt el que estàs explicant. Però és cert que la complexitat va creixent i la demanda és molt més alta. És un món accelerat, però hi ha coses que requereixen el seu temps. Si vols fer bones històries, has de poder pensar i digerir, això és innegociable.
Si vols fer bones històries has de poder pensar i digerir, això és innegociable
Innegociable, però la majoria dels professionals no treballa en condicions òptimes.
Jo soc una privilegiada respecte a la majoria de gent que fa aquest tipus de cobertures, perquè jo sempre tinc el suport de la meva empresa i tinc els recursos econòmics necessaris. Però jo en les meves cobertures m'he trobat moltíssims freelance que no tenen absolutament cap tipus de back up, hi van amb unes condicions molt difícils. El periodisme s'ha precaritzat molt i la gent, per obrir-se un forat en la professió, agafa riscos que requereixen unes condicions o una assegurança determinada. I no parlo només de conflictes armats. Hi ha tota una sèrie de logístiques que s'han de tenir en compte a l'hora de fer aquestes cobertures. Traductors o fixers, que són una figura molt important i que a vegades no tens perquè són molt cars. A mi hi ha molta gent que m'ha ajudat a canvi de res i ho agraeixo especialment, perquè moltes vegades no hauria pogut fer bé la cobertura sense aquesta ajuda. L’enviat especial és diferent d'un corresponsal, perquè tens només una setmana, però el primer dia ja ha de semblar que ets molt expert en allò.
Creus que haguessis pogut fer la teva feina igual en un mitjà privat?
No ho sé, depèn del mitjà. Jo tinc companys de La Vanguardia que poden treballar molt bé en el que fan i companys de televisions privades que tenen condicions molt precàries, o moltes televisions privades que ara ja no envien gent de plantilla, sinó que agafen freelance per fer les peces. D’aquests n’he conegut moltíssims i per aquests periodistes és molt dur. Ells necessiten enviar moltes cròniques per pagar-se totes les despeses que els està generant el viatge. És una tensió terrible.
Als periodistes ens costa parlar de les nostres pròpies vulneracions?
Jo crec que potser no hi ha un sentiment de col·lectivitat com en altres professions, és possible. De fet, el Col·legi de Periodistes s'ha centrat molt els últims anys en el tema de la precarietat laboral. Twitter també és una eina. Quan van matar la cooperant Emma Igual fa uns dies, hi havia una companya de professió que era a l'hospital de campanya on van portar els ferits aquella tarda. Ella tenia unes fotos molt dures, les va penjar a Twitter i va explicar que la trucaven alguns mitjans espanyols dient-li: "hola, utilitzo les teves fotos i cito el teu nom". I ella deia: home, doncs paga'm les fotos, perquè jo m'estic jugant la vida per tenir-les. Això és intolerable. La feina s'ha de pagar.
No és un cas aïllat.
Passa moltíssim. I no només l'ús indegut del material. Hi ha gent que acaba de sortir d'estudiar i diu que se'n va a Ucraïna perquè creu que això li donarà visibilitat. Hi ha unes coses prèvies que has de fer per anar a una guerra. Primer, has de tenir una certa experiència de vida, crec jo, i tot i així mai estàs exempt de cap risc. En absolut. Moren periodistes superveterans en conflictes. I per mi la culpa és dels mitjans, que s'aprofiten totalment d'aquestes circumstàncies per explotar la gent i que aquesta prengui decisions que molts cops són molt arriscades per a ells. Hi ha situacions molt difícils de cobrir i has de tenir una certa fortalesa mental, perquè escoltes històries molt, molt dures. Jo he arribat algun cop a casa meva i he dit: no puc més, no puc més de com és el món.
T'ha costat gestionar aquest privilegi?
Hi ha una cosa que es diu la síndrome del privilegiat. Jo vaig viure un any a Bolívia. Allà vaig fer com una autorevisió de mi mateixa. Quan et trobes com un absolut privilegiat en un país amb aquella desigualtat extrema, amb la riquesa i el luxe absurd d'unes certes capes socials, t'obligues a autorevisar-te perquè, i és una cosa que tinc clara, tots tenim prejudicis i estereotips. Tots. Quan jo vaig anar a Bolívia, et ben juro que no m'imaginava en absolut el que em trobaria. El contrast entre el que jo m'havia imaginat i el que vaig trobar va ser brutal, bestial. Em vaig haver de ressituar molt ràpid. Hi havia moments superabsurds, amb aquelles cases de luxe i menyspreu pels indígenes, que realment se'm feia molt incòmode. Però tampoc crec que ens puguem autofustigar tot el dia. Sí que podem influir en com afrontem això com a periodistes, en què expliquem i on posem el focus, i ser conscients que la gran majoria del planeta viu a la perifèria. No només geogràfica, sinó fora del focus dels mitjans, de la perifèria de la presa de decisions, de les prioritats dels governs i del que nosaltres tenim present en el nostre dia a dia.
Doncs la percepció és que la gent cada cop es mira més el melic.
El món està confrontant una situació de moltíssima incertesa, hi ha uns reptes transnacionals enormes sobre la taula que s'han d'abordar amb cooperació entre països, i que són reptes que poden ser una mica definitoris del futur. La crisi climàtica, aquesta desigualtat que va en augment i que pot ser fruit de molta contractivitat social, les migracions, com es gestionen les fronteres. La pandèmia. Tot això crec que ha generat una por entre la gent. Després hi ha polítics i partits molt interessats en fomentar aquesta por, perquè la gent llavors reacciona tancant-se en si mateixa. Crec que aquesta no és la solució, crec que hem d'obrir més els ulls i ser cada cop més conscients, necessitem mirar fora de nosaltres i veure què està passant a la resta del món.
Quan et trobes com un absolut privilegiat en un país amb desigualtat extrema, t'obligues a autorevisar-te
Tu no t'has immunitzat contra la desgràcia?
El risc d'immunitzar-te és el típic risc que sempre surt a la llum quan parles de cobertures. És un risc que tenim tots i crec que això passa força, per exemple, en el tema de les migracions. Molta gent et dirà que les migracions no interessen. El repte com a periodistes que fem aquests temes és intentar superar aquesta barrera de "ja m'he cansat de parlar d'aquest tema" o “totes aquestes històries s'assemblen”. I és cert, s'assemblen molt totes, però en molts casos són històries de desposseïment total. Hem d'intentar buscar una manera de donar-li la volta i que la gent continuï interessant-se pel que passa. Has de mantenir oberta la teva capacitat d'empatia, no ens podem permetre que les coses ens deixin d'emocionar. Vull que a partir d'aquestes cobertures la gent entengui una miqueta més el món a partir d'anècdotes, i jo penso que els detalls i els matisos són únics a la vida. La pressa va en contra dels matisos i dels detalls, i això és el que m'irrita tant.
No has perdut la capacitat de sorprendre't.
És que sempre hi ha coses diferents o has d'intentar buscar la forma d'explicar-ho d'una altra manera. Penso en la cobertura migratòria i també en el tema de la crisi climàtica. És un tema que a la gent l’angoixa molt, aquests panorames apocalíptics. És part de la responsabilitat dels periodistes intentar explicar-ho sense caure en el titular fàcil i superalarmista, ser pedagògics. En el cas de la migració, per exemple, contextualitzar-la. Quan diem que han arribat 180.000 migrants aquest any a la Mediterrània, a Europa, en el que portem d'any, què vol dir? És molt? És poc? O correspon al que serien moviments migratoris normals? Per què ara de cop ens alarmem perquè han arribat 10.000 persones a Lampedusa? De veritat no podem absorbir 2.000 persones? Hem d’intentar entendre més enllà dels fenòmens i fer notícies positives sobre què s'està fent.
Veient com està el panorama, això que dius no ha quedat només en l’idealisme?
No vull sermonejar ningú, cadascú fa el que vol i pot. I sí, continuo pensant que el periodisme ha de tenir una part d'idealisme. Però ser periodista no és el mateix que ser activista. No estem aquí per fer activisme per una causa, però sí que tenim un grau de responsabilitat molt alt a l'hora de triar quines històries expliquem, com les expliquem i com contribuïm a la seva millor comprensió per no quedar-nos en la superfície, que és el més fàcil però no ajuda a comprendre res, perquè la gent es queda amb uns inputs descontextualitzats i és quan les coses s'entenen només a través de les emocions. I gestionar la migració o la diferència racial a través de l'emoció és perillós. Intentem veure dades, conèixer gent i parlar-hi per no reaccionar només des de l'intestí i l'estómac. No hem de renunciar a aquesta responsabilitat. Què aconseguim amb això? Potser no està a les nostres mans, però jo crec que ho hem d'intentar. El dia que ja no hi cregui, no sé si voldré continuar treballant d'això, perquè haig de pensar que l'esforç que hi posem serveix per a alguna cosa.
Els últims anys t’has especialitzat, precisament, en fluxos migratoris.
Va ser l’any 2017, l'any de l'1 d'octubre. Només es parlava de política i pels que ens dedicàvem a internacional va ser dur, perquè no hi pintàvem res. Buscava un nou focus d'atenció, i el tema de la migració sempre m'ha interessat, és un tema que està damunt la taula des de sempre. Això ha coincidit en un moment de gran incertesa mundial, amb partits polítics d'extrema dreta que propugnen aquest replegament interior a les fronteres i el rebuig al que és de fora. I això ho tenim a Europa, als Estats Units de Donald Trump, i ho teníem al Brasil, amb Bolsonaro. Si parles amb qualsevol expert de migració et dirà que el volum més gran de migrants no ve del sud global i de països amb una religió diferent de la nostra: hi ha més migrants que arriben a Europa per avió, però no els identifiquem. Però aquest discurs s'ha anat legitimant i genera aquesta por, i hem de lluitar-hi en contra. El discurs de la por no aporta res i és nefast pels reptes que tenim. La migració és una cosa que ha existit sempre; el meu pare va emigrar a Alemanya perquè vivia en un poble de Galícia que era molt pobre, i gràcies a això es va poder construir una nova vida. Assumim això i després exigim als nostres governants que creïn unes polítiques eficients i humanes.
Fes-nos un resum per a dummies de com està la situació de la migració ara a Europa.
Europa no ho té fàcil per gestionar bé aquest tema. El primer plantejament que està sobre la taula pel nou pacte migratori de la Unió Europea és imposar el que no ha funcionat fins ara, que és la solidaritat entre estats membres, les quotes, perquè hi ha uns països que són receptors per la seva posició geogràfica, com són Espanya, Itàlia i Grècia principalment, que reben el gruix perquè són els primers que hi ha. Però és obvi que s'hauria de poder repartir de forma solidària entre els estats membres, i això no funciona. Ara la proposta és imposar aquestes quotes sota pena de penalització. I Giorgia Meloni —primera ministra italiana— diu que no vol les quotes de solidaritat perquè no porten enlloc i que directament vol que els migrants no vinguin. Això no passarà. Els migrants ho intentaran, perquè la gent no migra per plaer ni per fastiguejar ningú. La gent migra perquè ho necessita.
Si parles amb qualsevol expert de migració, et dirà que el volum més gran de migrants no ve del sud global i de països amb una religió diferent de la nostra: hi ha més migrants que arriben a Europa per avió
I els deshumanitzem pensant que ja hi estan acostumats, que nosaltres ho passaríem pitjor.
Jo cito una frase al principi del llibre d'una escriptora camerunesa que m'agrada molt: “L'ésser humà és igual a tot arreu; la resta és purament decorat”. Com podem assumir que hi ha països o poblacions que, per defecte, estan acostumats a viure amb guerra? O que ja estan acostumats que els bombardegin, els segrestin, o a morir-se de gana? No, cap ésser humà està preparat per a això. Però és obvi que quan has d'afrontar aquesta situació any rere any, crees una resiliència, i jo he admirat molt la resiliència que hi ha en moltes persones. No hi ha ningú que per defecte estigui acostumat a viure sempre en una situació de conflicte o de patiment.
Fa poc va morir Ramón Lobo, ens estem quedant sense referents en matèria de periodisme internacional. Potser et toca a tu.
No, no, no. (riures)
Cada cop hi ha menys gent que tingui 20 anys d'experiència cobrint tota mena de països.
És veritat que crec que tinc una experiència, però jo no vull ser model de ningú. El que sí que m'agrada és donar classes o fer conferències, i compartir el que jo he viscut. I si a la gent li serveix per aprendre coses o resoldre dubtes que poden tenir a la professió, jo estic feliç, però no vull ser rol i model de ningú. No va amb el meu caràcter. Però és bo tenir referents, i potser ara costa més fixar-los perquè tot és molt més ràpid. Si tu tens múltiples fonts d'informació, et costa fixar-te en una persona. Costa més construir mites i referents de pes, però n'hi ha.