Avui arriba a les sales de cinema Un lugar común, òpera prima de la cineasta de Cornellà de Llobregat Celia Giraldo. Penúltim talent sorgit de l'ESCAC, mirada brillant que ja ha evidenciat en curtmetratges com Te busco en todos, la pel·lícula col·lectiva La filla d'algú o els diversos capítols de la sèrie Això no és Suècia que ha dirigit, la Celia s'estrena de llarg amb una pel·lícula més que notable en els seus aspectes formals, altament interessant i necessària en la seva història i missatge. El de la Pilar, una dona de mitjana edat, mare de família que es comença a preguntar qui cuidarà d'ella que porta tota la vida cuidant dels demés.
Deixa'm començar pel final, amb aquesta última escena amb què podries haver dibuixat un final molt obert, però que el tanques amb les escenes dels títols de crèdit.
Sempre vaig tenir clar que volia que aquestes escenes dels crèdits hi fossin. Volia que el final fos una petita abraçada. No sé fins a quin punt això és un espòiler, però la idea que la Pilar, la mare de família protagonista, marxés i ho deixés tot enrere, em semblava poc realista. Em semblava més bonic i més interessant tancar-ho com ho he tancat, que no pas una gran fugida. Perquè la realitat de la vida és una successió de moments feliços, però també de crisis. I tots hem pensat a deixar-ho tot, que podríem haver tingut una altra vida; però, en el fons, tens la vida que tens i el transformador és intentar canviar les coses que no et fan sentir bé.
Un lugar común té molt del teu primer curtmetratge, Te busco en todos: tots dos treballs tenen com a protagonistes una mare de mitjana edat que anhelen una altra vida.
Volia fugir de fer res semblant al curt, però finalment s'han acabat semblant. Quan vaig començar a escriure el guió d'Un lugar común volia fer una història coral. M'agradava la idea de fer una pel·lícula on poguessis identificar-te amb diferents personatges. Que hi hagués una visió més holística general, com d'una mateixa situació a través de diferents vivències. Però és veritat que, a mesura que vam anar escrivint, ens vam adonar que el personatge que més ens interessava era el de la mare, que era la que feia de cola d'enganxar de tota la família, i a més era la que tenia menys vida fora de la llar. Tenia la feina, la casa, els fills... A través d'aquest personatge vaig voler explorar la crisi per la qual passes quan creus que has perdut el que et defineix. Un lugar común és un coming-of-age d'algú de mitjana edat que se suposa que no ha de tenir un coming-of-age.
Un lugar común és un coming-of-age d'algú de mitjana edat que se suposa que no ha de tenir un coming-of-age
Hi ha un moment a la pel·lícula en què la protagonista es pregunta qui cuidava la seva mare. I potser aquesta és la pregunta que sobrevola tota la història: qui cuida a la cuidadora.
A mi el que em semblava interessant és que la protagonista s'ho plantegi quan ella està patint, no abans. Tots hem sigut fills i ens han cuidat. I tots en algun moment, sobretot si som mares, haurem de cuidar. I és fins que no som mares que no posem el focus en com ha sigut la maternitat de les nostres mares. Fins que no pateix aquesta crisi, la protagonista de la pel·lícula no s'adona que ella també ha sigut filla, i segurament una filla semblant a la seva.
La teva filmografia, amb tot el que has anat fent: curts, sèries i ara la pel·lícula, té la maternitat com a comú denominador.
Sí, és així. No hi ha cap raonament, ha vingut donat. És superinteressant fer entrevistes perquè comences a posar paraules a coses a què no li havies posat. Jo treballo moltíssim des de la intuïció, tot i que m'agradaria ser més intel·lectual, i molts d'aquests aspectes els reflexiono a posteriori. Hi ha una pulsió, un desig, unes pors que vols explorar, però només te n'adones amb la perspectiva. Jo m'he adonat un cop feta la pel·lícula que connectava molt amb el personatge de la Pilar, la mare, per la por que jo vaig sentir un cop em vaig fer gran quan em vaig independitzar amb 23 anys i vaig viure el meu primer any d'adulta. Per a mi va ser un dol adonar-me que la vida adulta volia dir que t'has d'aixecar cada matí, que ningú et vindrà a llevar, que hauràs de fer la compra, fer-te el dinar... Fets que poden semblar molt bàsics, però que, al final, la conclusió de tot això és que estem sols. Hi ha soledat a la vida adulta. T'has de sostenir tu mateix. I a vegades això pesa. No passa res, seguim endavant i vivim en comunitats: tenim famílies, tenim amics, però hi ha alguna cosa al teu cap que et recorda que, amb tot, estàs tu sol. Aquestes pors pel que ens portarà el futur em semblen un motor superinteressant per a la creació.
Amb tot, no diria que ara és més fàcil trencar amb els estereotips, però sí que abans els camins estaven molt més marcats, era molt més difícil agafar dreceres vitals.
Però igualment continua havent-hi unes estructures supertradicionals que tenim molt interioritzades. Com a dona és impossible no fer-te la pregunta de si vols o no ser mare. I si no te la fas tu, algú altre te la farà. És molt difícil escapar d'aquestes estructures socials que s'han anat formant durant segles i replantejar-te unes altres maneres de viure. Pitjor encara, és difícil no sentir culpa si et surts una mica de la norma o si et planteges altres coses, tot i que la meva generació i les generacions més joves estem intentant viure d'una altra manera, però encara ens hem de treure molts pesos de sobre.
A la pel·lícula, aquest contrapunt l'aporta la germana de la protagonista, que interpreta l'Aina Clotet, una dona que sí que s'ha tret aquests pesos de sobre.
Sí, totalment. També m'interessava molt aquesta relació entre germanes, els judicis i les enveges que s'estableixen entre elles. El personatge de l'Aina, però, era especialment important per despertar desitjos en la protagonista. De coses que ella pensava que rebutjava de la seva germana, però que en el fons volia viure.
Hi ha una soledat a la vida adulta. T'has de sostenir tu mateix. I a vegades això pesa. No passa res, seguim endavant i vivim en comunitats: tenim famílies, tenim amics, però hi ha alguna cosa al teu cap que et recorda que, amb tot, estàs tu sol
En alguns moments m'ha recordat Tres dies amb la família de la Mar Coll.
Tres dies amb la família no ha estat un referent directe, però sí la segona pel·lícula de la Mar Coll, Tots volem el millor per a ella, que també va d'una dona en crisi absoluta. És veritat que, en aquest cas, la protagonista era la cuidada, no la cuidadora. Un personatge superinfantilitzat, perquè acabava de tenir un accident, però sí que hi havia alguna cosa de seguiment d'un personatge en crisi.
Has dirigit diversos capítols de la sèrie Això no és Suècia, creada i protagonitzada per l'Aina Clotet, que també és la protagonista de La filla d'algú, pel·lícula col·lectiva que vas codirigir, i de què la Mar Coll també ha dirigit alguns episodis.
La Mar va ser professora meva a l'ESCAC. Ens vam conèixer allà. De fet, ens va tutoritzar l'escriptura del guió d'Un lugar común. Ha estat molt present en el projecte. És un referent i una amiga i ens ha ajudat moltíssim amb la pel·lícula.
De sempre, l'ESCAC s'ha revelat com un planter inesgotable de talent cinematogràfic.
És un espai on et trobes molta gent creativa i amb les mateixes inquietuds que tu. Jo vaig aprendre moltíssim dels meus companys de generació. Són la gent amb què treballo i em relaciono, amb la que comparteixo més intimitat. Col·laborem els uns amb els altres, ens ajudem com podem. A mi m'ha fet millor directora compartir espai amb ells.
No sé si per bo o per dolent, però sí que hi ha una mirada molt concreta del cinema, de tota la gent que sortiu d'allà. És molt fàcil d'identificar una pel·lícula dirigida per algú que ha sortit de l'ESCAC.
Ens ajuden molt a focalitzar-nos en els personatges i en els viatges. Formalment, sento que cadascú agafa camins diferents a nivell de to. Però a nivell de les coses més essencials, el tractament dels personatges i com fem els viatges dins de les pel·lícules amb aquests personatges, sí que hi ha una mirada molt concreta de la gent que hem sortit de l'ESCAC.
Li ha agradat la pel·lícula a la teva mare?
Molt. No els vaig ensenyar la pel·lícula fins que la vam estrenar al festival D'A. En el col·loqui posterior a la projecció, ma mare va agafar el micro per parlar i va confessar que tenia molta por que no li agradés. Aquesta era la seva gran por. Però li va agradar molt. Va connectar molt amb el personatge i va connectar molt amb la comèdia. O sigui, va riure molt, també. Trobo que he aconseguit equilibrar molt tot això que és la vida, drama i comèdia a parts iguals. Així que bé. Agradar a la mare, check.